set 25

Feia estona que l’Ann esperava. Aquell matí, per fi, després de molt temps de no veure’l, havia decidit trucar-lo. Hi havia pensat tantes vegades en aquell retrobament, se l’havia imaginat en tantes ocasions.. Trucar havia estat tot un esforç. L’última vegada que havien parlat, havien discutit fort. Ella, finalment, menjant-se el seu orgull, havia intentat persuadir-lo.. demanant i suplicant, però ell no havia volgut escoltar-la. L’havia repassat de dalt a baix, amb aquella mirada seva incisiva i penetrant i, després, havia marxat sense sense fer-li cas. Des d’aleshores, mai més havien tornat a parlar.
Ann havia nascut en una acomodada família neoyorkina i la seva vida hauria d’haver estat fàcil plaent i relaxada. Però, durant el últims anys, la seva existència s’havia tornat monòtona i rutinària. Tot i que hi havia un munt de gent que venia a veure-la diàriament, no es relacionava ni parlava gairebé amb ningú. Vivia sola i havia desfet tot el contacte amb el seu cercle d’amics. Feia temps que havia deixat de veure la seva mare i el seu pare, i, fins i tot havia perdut la relació amb la seva germana Beth. Havia deixat d’estudiar i de treballar, de fer tot allò que li agradava: viatjar, passejar, anar de compres, assistir a les festes nocturnes.. De mica en mica, s’havia anat tornant cada vegada més solitària i havia anat adquirint una tèndència profunda a la tristesa i la nostàlgia. LLegiu-ne més »
Etiquetes: Hopper • Narració
nov 26
Dejó caer su vestido de seda estampado sobre el sofá de suave terciopelo verde que había en la habitación, medio desnuda Camille tomo su diario entre las manos estaba dispuesta a escribir la última página y cerrarlo para siempre, partir lejos y olvidarlo allí como único legado que a modo de herencia dejaría a su madre. Su historia, su vida, la de verdad, una vida llena de engaños, mentiras y frustraciones. Necesitaba que Charlotte (su madre) lo supiera.
Se sentía vacía más sola que nunca. Aquel pequeño diario de tapas rojas y letras troqueladas en oro era su único confidente, solo a el era capaz de confesarle todo lo que pasaba en su vida, con el estaba segura, tranquila. Había preparado su pequeño maletín de cuero marrón desgatado por el paso del tiempo, con lo que creyó que sería suficiente: una muda, un viejo camisón blanco de raso adornado con una delicada puntilla de organza en las sisas que su abuela le había regalado, un neceser con los utensilios de aseo y aquella pequeña botellita de cristal tallado y boca de plata grabada que contenía su perfume favorito, nunca lo había utilizado lo guardaba para una ocasión especial que no llegó, no necesitaba nada mas, nada le pertenecía ni nada quería de aquella casa, de aquel lugar que le había hecho sentir tan desdichada. LLegiu-ne més »
Etiquetes: Hopper • Narració
oct 05
Damunt del turo el vell casalot sembla vigilar a tot aquell que entra en el poble, per la carretera que uneix el contat amb la gran autopista de la ruta 666. Els seus orígens daten de 1853, quant el seu primer propietari, Thomas Wynns la va construir com a regal de noces a la seva muller. Es una antiga mansió típica del Sud de Carolina amb la seva planta noble on la gran escalinata de marbre es divideix amb dos braços que distribueixen les habitacions que es troben en el pis superior a l’ala oest i a l’ala est. Una porta al final de l’ala oest ens porta fins el pis superior on es troben les golfes i on l’única il·luminació es un finestral no gaire ample. Els esclaus vivien en barracons al costat dels camps de coto i tan sols els que estaven al servei dels senyors i de la casa podien dormir amb unes minses comoditats en unes petites cambres adossades a la gran cuina. Malauradament Sara Lee, la jove esposa, va gaudir ben poc d’aquella formidable mansió, ja que el mateix dia de l’aniversari de noces la varen trobar penjada a l’habitació de les golfes. Thomas Wynns va manar tapiar la porta i ningú va pogué tornar a entrar en aquella estància. Ell es va recloure dins de la seva gran mansió fins que va morir. LLegiu-ne més »
Etiquetes: Hopper • Narració
set 29
Desde que abrió el buzón aquella mañana de otoño le había sido imposible volver a recuperar la tranquilidad. Un sobre blanco sin remitente y con una sola palabra escrita en el dorso la catapultó de un golpe a su antigua vida, una vida que había tardado en olvidar treinta años.
Durante mucho tiempo había sido consciente de que aquel momento podría llegar. Con el paso de los años el temor se fue disipando y la tranquilidad fue guardando en el recuerdo a la persona que se escondía dentro de ella. Se afincó en aquel pueblo pequeño de gentes sencillas y se transformó en una vecina más, respetada y querida por todos. El escondite había dejado de serlo y su marido, hijos y nietos la habían convertido en aquella mujer que era ahora.
Desde que recibió la misiva, permanecía guardada en el cajón de la cómoda sin que hubiese reunido el coraje suficiente para poder abrirla pero sabía que, le gustase o no, debería hacerlo cuanto antes. Conocía al remitente y sabía sobradamente que era capaz de todo, no debía arriesgarse a que se presentase en su casa.
Aquella mañana, después de que saliesen todos para hacer sus quehaceres cotidianos, se preparó una taza de café bien cargado y se dirigió a la cómoda donde guardaba su secreto. Levantó la ropa con sumo cuidado y allí estaba la carta con la inscripción de su otro yo. ¡Mikaela! Respiró fuertemente para coger todo el aire que le fuese posible acumular en los pulmones y la agarró con la mano temblorosa. Se sentó a los pies de la cama y la abrió. Desplegó el papel que había dentro del sobre y solo una palabra sobresalía del impoluto blanco: “Ven”. Sus peores temores se acababan de hacer realidad. Sabía lo que tenía que hacer y a donde debía ir. Sin pensarlo se vistió, se puso los zapatos negros anudados al tobillo, el abrigo verde de paño y el sombrero tostado de ala ancha que tanto le gustaba. Antes de salir de casa escribió una nota que dejó encima de la mesa: “Me he ido a la ciudad, regresaré al anochecer. Os quiero” LLegiu-ne més »
Etiquetes: Hopper • Narració
jun 23
De sobte la fotografia d’un quadre que el 1927 va realitzar el pintor nord-americà Edward Hopper amb el títol “Autòmata” i que representa a una dona dins un bar, atrau fortament la meva atenció. Durant uns moments no puc evitar que la meva mirada quedi atrapada dins una escena d’aparença més aviat trivial però que aconsegueix captar el meu interès
Intento trobar la causa que motiva aquesta fixació meva per aquest quadre però l’únic que aconsegueixo en un primer moment és perdre’m dins un cabdell de sensacions i sentiments més aviat confosos. És només després de reflexionar amb calma quan puc arribar a la conclusió que és tota l’atmosfera que envolta aquesta escena la que desperta la meva curiositat.
Observant amb atenció comprovo que la situació és desenvolupa al caient de la nit perquè, en el mirall que es troba situat justament darrera la figura, es reflecteixen els llums de dins del local en contrast amb les fosques ombres que provenen del carrer. La figura en qüestió duu un barret amb l’ala inclinada als costats i una jaqueta verdosa amb el coll i els punys guarnits d’una flonja pell negra. Puc apreciar que algunes tonalitats de color ocre, com la del barret, destaquen sobre un fons en el que predominen el verd i el marró fosc i, damunt l’estreta lleixa que emmarca el mirall reposa, sense l’ànim de sobresortir gaire, un fruiter amb algunes fruites de color carmí. La figura es troba asseguda en una cadira i reposa els colzes damunt una taula rodona mentre amb la ma dreta subjecta una tassa de cafè. Al seu davant una cadira buida és l’espectadora i alhora receptora involuntària del que passa allí.
Etiquetes: Hopper • Narració
jun 23
Soledad, vestida de negro, oculta la mirada bajo el ala oscura de su sombrero ignorando el crepúsculo anaranjado que se dibuja en el cielo. Fijos los ojos en la prosaica realidad de unos documentos que reducen la vida a la fecha de nacimiento y de la muerte, se niega a alzar la vista para contemplar, quizás por ultima vez, el viejo puente de piedra y los bosques de árboles centenarios que el ocaso del día ha transformado en imprecisas manchas grises, convertida ella misma en un singular “árbol vencido” por la pena y el abandono.
Consciente de la trágica perdida siente que ha muerto una parte de su ser y quiere huir dejando atrás el pasado, espejo quebrado en multitud de cristales, donde el recuerdo reproduce obstinado imágenes de una muchacha alegre con la que apenas consigue identificarse. Ahora es una mujer vestida de luto que inicia un viaje sin retorno hacia una vida nueva intentando olvidar una voz, unas manos, los proyectos compartidos … intentado superar el terrible vacío de la ausencia definitiva con el único consuelo de esa palabra que tantas veces ha escuchado: Resignación. LLegiu-ne més »
Etiquetes: Hopper • Narració
jun 23
Al mirar la pintura de Hopper, titulada “Autómata” del año 1927, la primera impresión es de un lugar frío, donde la luz tenue en el interior del café, invita a la reflecxión. El título ya es muy sugerente, nos marca algunas ideas. En la imagen se percibe la soledad y la tristeza.
La mujer sentada mirando la taza que tiene encima de la mesa, está pensativa sin darse cuenta de lo que hay a su alrededor; se diría que está ausente, da la sensación de estar pasando un mal momento, de aquellos en que una persona no sabe que hacer.
La indumentaria de la mujer, me indica que es invierno; el abrigo o chaquetón oscuro de solapas corte “Smoking” contrasta con el sombrero de color paja o anaranjado, donde muestra la época de los años treinta. LLegiu-ne més »
Etiquetes: Hopper