Els Macs d’Orient aquest any s’han portat molt be amb Les Blogueres de Sant Martí, ens han deixat un petit obsequi: un Story Cubes. Encara que esta pensat per generar histories per els més petits, és un joc genial per el proces creatiu i per desenvolupar la imaginació. Cada setmana Les Blogueres tirem els daus i amb les imatges que surten, hem de crear una petita història on estiguin reflectides les paraules que’ns  han tocat en sort. A continuació anirem publicant els diferents microrelats que s’han generat. Aquí teniu la primera tirada

Hi havia una vegada, una parella molt divertida que sempre se’ls sentia riure i escoltar música.
Malgrat això, un dissabte plujós del mes d’abril, la Claudia que pujava l’escala per anar a veure els seus amics, es quedà molt sorpresa davant del silenci que sentia.
Ràpidament trucà a la porta i li obrí la Mireia.
– Què us passa? Perquè avui hi ha tant silenci en aquesta casa?
Passa, entra sense fer soroll que el Joan està fent una feina de molta precisió .
Anaren fins l’estudi on hi van trobar al Joan mirant amb una lupa un mapa de les muntanyes més famoses d’aquells entorns.
– Hola Joan, digué la Claudia, shhh contestà en Joan. Esteu-vos calladetes una estona, al menys fins que soni el cucut del rellotge,
Les dues noies romangueren quietes i callades uns deu minuts fins que en Joan digué:
– Ja tinc l’activitat muntada .
– De quina activitat parles? Digué la Claudia, què vols anar d’excursió ?.
Si, vull anar a la muntanya més alta d’aquests voltants i llençar-me en paracaigudes, però ho havia de estudiar molt bé, cal contar amb la direcció i força del vent i vigilar molt perquè per aquí hi ha un embassament molt gran i no m’agradaria caure-hi al mig, no m’agrada mullar-me el cul ni haver de nedar.
Com que he fet uns càlculs molt precisos i ja se que cauré al prat de Can Guinyol, vosaltres també podríeu venir i esperar-me allà amb uns bons entrepans i també amb aigua i una bona ampolla de vi, per si he de recuperar moltes forces.
Molt be, respongueren les noies, passarem un fantàstic dia d’esbarjo..

 
Montserrat Sales

 Mariano  nunca tuvo  un buen karma en esta vida. Triste, solo y amargado decidió un buen día suicidarse. Estaba convencido de que su reloj biológico debía dar las últimas campanadas.

Se puso unos cuernos de alce y se fue a un coto de caza, para ver si lo confundían con una gran pieza y le daban una buena perdigonada, pero habían decretado la veda del alce.

Con la ayuda de la lupa consulto en el listín telefónico –porque tenían que hacer las letras y los números con un tamaño tan reducido?- Buscaba una agencia de alquiler de avionetas para lanzarse en paracaídas sin monitor. Estaba  decidido a no tirar de la anilla, pero solo consiguió romperse una pierna y la clavícula.

La doctora que lo recompuso había sido su “novia” del instituto. Empezaron a salir y el karma de Mariano cambio de color.

Rosa C.L.

No sóc massa amant de canviar de rellotges, penso que per controlar l’hora en què vius no cal que sigui massa sofisticat , que per cert n’hi ha molts, i gent que se’ls va canviant depenent de la situació.

Jo només en tinc un (malament) tenia una cita amb la meva parella que em volia sorprendre amb una nova experiència, i… oh!, el rellotge no funciona, la pila s’ha esgotat. Jo sóc incapaç d’anar sense, m’agrada mirar el temps en què succeeixen les petites coses del dia a dia, què faig?.

En aquell moment vaig recordar que en tenia un de la meva mare (aquells que s’havia de donar corda), era tan petit que no veia en claredat les hores (la vista no la tinc gaire fina) una lupa m’ajudarà, però, no aniré amb la lupa a la butxaca! En fi, em posaré el meu encara que no funcioni.

La cita va ser espectacular, una baixada amb paracaigudes!

En aquell moment vaig pensar: per què vols el rellotge i controlar el temps? Si el que volia en aquell moment de felicitat era aturar-lo com es va aturar el meu rellotge.

Clara Bruguera

Gener 2019

Què ha passat?

Què un helicòpter s’ha estavellat a dalt de la muntanya. El pilot no portava paracaigudes i amb la patacada només ha quedat sencer el rellotge. La resta no es podia reconèixer ni mirant amb lupa.

Montse Sales

Se’n adonava que estava mes nerviosa del normal.

Però tenia els seus motius. Quan has de fer alguna cosa per primera vegada sempre tens aquella por al desconegut. Mai havia saltat  amb un paracaigudes al buit fins ara, era cert que ja tenia unes hores de vol amb aquella avioneta i que el seu instructor, li havia dit que estava preparada per aquell esdeveniment. Volar sempre li havia cridat l’atenció, i poder-ho fer com un ocell, sentir l’aire de ple en el seu rostre, era el que mes desitjava. I estava a punt d’aconseguir-ho.

Per enèsima vegada va mirar el rellotge. Li semblava que no es movien les agulles, i se’l va  quedar mirant fixament amb aquella lupa que tenia a l’abast. Tot funcionava bé, era ella la que estava molt nerviosa per l’espera obligada. El monitor que saltaria amb ella la tenia que trucar, per passar-la a buscar. Així havien quedat el dia abans.  D’aquí li venien tots els nervis, aquell home jove i ben plantat seria qui l’acompanyaria en aquella nova experiència. Perquè una cosa era tenir-lo davant mentre escoltava les instruccions, i l’altre era saber que seria ell, qui la sostindria mentre dures el vol. No sabia que li feia mes neguit, si saber que estarien quasi abraçats mentre durés el descens, o la intriga davant d’aquella nova sensació, per altra part tan desitjada.

Va pensar que la vida estava plena d’interrogants. ¿Ara en tenia un al davant? Quan hagués tret l’entrellat de tot, podria esplaiar-se a gust en el seu quadern on escrivia totes les coses importants que li anaven passant.

Dintre d’unes hores ja sabria què l’havia impressionat mes, si volar, o tenir tan a la vora l’instructor de vol.

Teresa Vidal

Gener 2019

¿Qué concepto tienes de mi? sabiendo que soy amigo de…

Yo no te dejé terminar la frase poniendo en mis labios un dedo indicándote silencio. Nuestras miradas se cruzaron como ha ocurrido habitualmente cuando hablamos, y que te agradezco inmensamente, porque no se ni hablar ni escuchar si no existe esta conexión con mi interlocutor. Me siento totalmente perdida.

Baja el tono de voz que a nadie le interesa lo que hablamos, te dije, y brevemente y con menos palabras de las que ahora utilizo, intenté transmitirte que lo que hayas sido hasta el día que la vida nos ha llevado al mismo camino, es cosa del pasado y lo que cuenta hoy, es tu respeto para conmigo, la puntualidad cuando te comprometes, tu sensibilidad y tu interés en solucionar todo aquello que a mí me desborda. Inmediatamente y sin más palabras seguiste con tu tarea. Yo te hubiese dicho muchas más pero desconectaste y fue perfecto. Lo sé ahora, porque suelo quedarme sin respuestas adecuadas, si antes no he tenido el tiempo necesario para desbrozar mis sensaciones. Mi cerebro capta imágenes, emociones, sentimientos… captó tu pregunta. No reacciono, soy lenta; o me equivoco si soy rápida, que también me ocurre. Solo cuando en silencio me elevo de mi entorno, descubro “eso” que en milésimas de segundo ha hecho vibrar mi corazón y entonces a través de la escritura me permito rebobinar, subir, bajar, planear a mi ritmo y ¿por qué no? tener poderes. Escribir me facilita interiorizar y además sabiendo que para ti mi respuesta fue suficiente y no vas a leerlo, evitaré la duda y la consiguiente desazón de si tanta explicación a ti te bloquea.

LLegiu-ne més »