Què ha passat?

Què un helicòpter s’ha estavellat a dalt de la muntanya. El pilot no portava paracaigudes i amb la patacada només ha quedat sencer el rellotge. La resta no es podia reconèixer ni mirant amb lupa.

Montse Sales

Se’n adonava que estava mes nerviosa del normal.

Però tenia els seus motius. Quan has de fer alguna cosa per primera vegada sempre tens aquella por al desconegut. Mai havia saltat  amb un paracaigudes al buit fins ara, era cert que ja tenia unes hores de vol amb aquella avioneta i que el seu instructor, li havia dit que estava preparada per aquell esdeveniment. Volar sempre li havia cridat l’atenció, i poder-ho fer com un ocell, sentir l’aire de ple en el seu rostre, era el que mes desitjava. I estava a punt d’aconseguir-ho.

Per enèsima vegada va mirar el rellotge. Li semblava que no es movien les agulles, i se’l va  quedar mirant fixament amb aquella lupa que tenia a l’abast. Tot funcionava bé, era ella la que estava molt nerviosa per l’espera obligada. El monitor que saltaria amb ella la tenia que trucar, per passar-la a buscar. Així havien quedat el dia abans.  D’aquí li venien tots els nervis, aquell home jove i ben plantat seria qui l’acompanyaria en aquella nova experiència. Perquè una cosa era tenir-lo davant mentre escoltava les instruccions, i l’altre era saber que seria ell, qui la sostindria mentre dures el vol. No sabia que li feia mes neguit, si saber que estarien quasi abraçats mentre durés el descens, o la intriga davant d’aquella nova sensació, per altra part tan desitjada.

Va pensar que la vida estava plena d’interrogants. ¿Ara en tenia un al davant? Quan hagués tret l’entrellat de tot, podria esplaiar-se a gust en el seu quadern on escrivia totes les coses importants que li anaven passant.

Dintre d’unes hores ja sabria què l’havia impressionat mes, si volar, o tenir tan a la vora l’instructor de vol.

Teresa Vidal

Gener 2019

¿Qué concepto tienes de mi? sabiendo que soy amigo de…

Yo no te dejé terminar la frase poniendo en mis labios un dedo indicándote silencio. Nuestras miradas se cruzaron como ha ocurrido habitualmente cuando hablamos, y que te agradezco inmensamente, porque no se ni hablar ni escuchar si no existe esta conexión con mi interlocutor. Me siento totalmente perdida.

Baja el tono de voz que a nadie le interesa lo que hablamos, te dije, y brevemente y con menos palabras de las que ahora utilizo, intenté transmitirte que lo que hayas sido hasta el día que la vida nos ha llevado al mismo camino, es cosa del pasado y lo que cuenta hoy, es tu respeto para conmigo, la puntualidad cuando te comprometes, tu sensibilidad y tu interés en solucionar todo aquello que a mí me desborda. Inmediatamente y sin más palabras seguiste con tu tarea. Yo te hubiese dicho muchas más pero desconectaste y fue perfecto. Lo sé ahora, porque suelo quedarme sin respuestas adecuadas, si antes no he tenido el tiempo necesario para desbrozar mis sensaciones. Mi cerebro capta imágenes, emociones, sentimientos… captó tu pregunta. No reacciono, soy lenta; o me equivoco si soy rápida, que también me ocurre. Solo cuando en silencio me elevo de mi entorno, descubro “eso” que en milésimas de segundo ha hecho vibrar mi corazón y entonces a través de la escritura me permito rebobinar, subir, bajar, planear a mi ritmo y ¿por qué no? tener poderes. Escribir me facilita interiorizar y además sabiendo que para ti mi respuesta fue suficiente y no vas a leerlo, evitaré la duda y la consiguiente desazón de si tanta explicación a ti te bloquea.

LLegiu-ne més »

Pobre de mi, és molt clar que ahir a la nit em vaig confondre en marcar l’hora del rellotge. Volia que em despertés a les sis del matí  però resulta que ho ha fet a les set. Ara em tocarà córrer de valent si vull arribar a temps.

Abans que tot una dutxa ràpida. Ara…, baja, perquè no vaig deixar preparada la roba que m’haig de posar? No tinc solució, sempre ho deixo tot pel darrer moment i, si resulta que després em distrec perquè tinc masses coses al cap o vaig massa cansada, com em va passar ahir, el resultat final és aquest gol que ara em toca encaixar.

Sigui com sigui el cas és que no estaria gens malament que em comprés una bona lupa d’augment, per allò de veure bé els números i poder encertar millor la posició de les agulles del despertador, entre altres coses.

Sort que se´m va ocorrer de comprar anticipadament el billet  perquè si m’hagués d’afegir a la filera de gent que espera torn davant la finestreta, és ben segur que no hi seria a temps d’agafar ni l’últim vagó. El cert és que si perdés aquest tren també perdria l’oportunitat de fer realitat el meu somni:  Anar a un heliport, pujar a una avioneta i llençar-me al buit per descobrir noves sensacions. És un desig que ja de petita em duia a fer volar estels i ara que  sóc juvilada el vull satisfer.

Allà vaig, aaaaaiiiiiiiiiiii mareeeeeta meeeeeva. Huala!, quina panorámica més extraordinaria es veu des d´aquí dalt. Oooh! quina sensació de llibertat més reconfortant. .. soc un ocell baixant en vertical a gran velocitat i la meva boca és plena d’aire com un globus. Ara només cal estirar el cordonet i confiar que es desplegui el paracaigudes.

Pilar Zabala

Els Macs d’Orient aquest any s’han portat molt be amb Les Blogueres de Sant Martí, ens han deixat un petit obsequi: un Story Cubes. Encara que esta pensat per generar histories per els més petits, és un joc genial per el proces creatiu i per desenvolupar la imaginació. Cada setmana Les Blogueres tirem els daus i amb les imatges que surten, hem de crear una petita història on estiguin reflectides les paraules que’ns  han tocat en sort. A continuació anirem publicant els diferents microrelats que s’han generat. Aquí teniu la primera tirada

Mujer…

mujer okupa gritando paz

mujer vecina cocinando paz en la cocina

mujer madre sembrado paz entre túy tu hermana

Paz…

Mujer  amigaque comparte un café  mientras lucháis por la paz

Paz que se espera y no llega

paz que no interesa

paz que desean los que quieren los que aman.

Paz…

Magui Turnes

LLegiu-ne més »

 Mujer y Paz

 Paisaje de mujer donde nace todo sentimiento.

Busca fuerza en la debilidad y esperanza en el desespero

delicadeza y frescura de flor perfumada.

Amante de paz y harmonía, buscando siempre el sosiego.

<Eso es ser mujer>

 P. Sánchez

Carta de mi madre

 Querido hijo, vuelve a casa.

Ven y deja las armas.

Sólo la Paz labra el camino.

Como madre te di  la vida.

Como mujer, el alma, no la pierdas por nada.

Ninguna guerra,

ninguna causa,

ningún político acomodado y con buenas palabras,

ninguna religión mal entendida

¡ Nada ¡ Nada vale una vida.

Vuelve hijo mío, vuelve a casa, sin armas

Mª Carmen Combas

  LLegiu-ne més »