1 – JOC DE FET I AMAGAR (140 caràcters)

Com a amagatall, es ficà dins una enorme capsa de colors. Caigué fins al fons on trobà la mort envoltada dels colors de l’Arc de Sant Martí.

Montse Sales

Redacta un microrrelato que incluya la palabra “escondite·

Su madre había encontrado su diario. ¿Cómo era posible que hubiera descubierto su escondite? Solo había una explicación; su madre la espiaba. Era imposible que lo hubiera descubierto casualmente.

Lo supo cuando aquel día por la mañana le pregunto si también iría a la Universidad en el coche de Alberto. ¿Cómo era posible que ella misma se hubiera delatado tan burdamente? ¿Lo había hecho a propósito para que ella supiera que lo sabía? Sus pensamientos más íntimos, sus ilusiones y sueños de futuro.

Pero lo que más la sorprendía, era que fuera capaz de abrir su armario y levantar el fondo del mismo para descubrir su cuaderno tan celosamente guardado. No había duda la espiaba.

Rosa C.L.

El meu hàmster fa saltar la tanca de la seva gàbia amb les dents i s’amaga sota l’escriptori. És un bon trapella, però tan bufó…

Ja som aquí, a poc a poc Les Blogueres hem anat  incorporant-nos de nou al grup. Algunes encara gaudeixen d’un bon viatge o d’un descans prevacacional.

Avui hem tingut la primera trobada després d’un llarg i calorós estiu. Teníem moltes ganes de retrobar-nos i explicar les nostres cuites estiuenques. Hi ha hagut de tot, moments alegres compartits amb la família i els amics i moments tristos per donar un últim adeu a algun ser estimat o rebre alguna mala notícia -aquestes no fan vacances.

Avui, hem compartit escrits amb gust de mar i de muntanya. Hem llegit –les que han fruït la visita de la deessa “inspiració” d’uns escrits força estiuencs.

Tenim escrits pendents per escriure, inspirats amb el joc de cartes Dixit i escrits pendents inspirats amb el joc dels daus Story Cubes.

Serà un any força entretingut, perquè aquest any tenim un nou company de joc que ens vol ajudar a ser més creatives, més juganeres, més tendres…, més malèfiques…, en els nostres escrits. Aquest any tenim el Pot Potti-Potti.

I avui precisament ha estat el primer dia que l’hem obert. Voleu saber amb quina proposta ens ha saludat?

On va el foc quan s’apaga?
¿A donde va el fuego cuando se apaga?

T’atreveixes a provar-ho?

Jo dormia plàcidament quan de sobte, a les vuit del matí d’un diumenge, i amb el rellotge despertador entaforat dins d’un calaix, una insistent trucada de telèfon em va dur a la  realitat.  Era l’Anna, i em va dir  que una persona s’havia desdit a darrera hora de participar en una ruta que incluia visitar les piràmides d’Egipte i que em podía oferir  aquesta plaça a menys de la meitat de preu.  El problema era que l’avió sortia al cap de tres hores.

Aquestes paraules màgiques en van  treure de cop la mandra de darrera les orelles i vint minuts després, maleta en mà, sortia disparada com una fletxa cap a l’aeroport

Vaig tenir molta sort, cinc minuts després d’arribar a la zona d’embarcament van engegar els motors i seguidament ens enlairavem amb destí cap a un dels llocs que sempre  havia desitjat visitar.  Per fi s’acomplia el meu somni.

Pilar Zabala

Havien passat més de vint i quatre hores des de la malhaurada nit de llamps i trons. Una nit veritablement tràgica si tenim en compte el paorós incendi i la posterior troballa d’un cadàver totalment calcinat entre les restes fumejants de la casa abandonada.

Segons el vell inspector Moriarty alguna cosa hi havia en la posició d’aquell cos que no li acabava d’encaixar. Tenia dubtes que el foc hagués estat el causant d’aquella mort  i per això es resistia a donar per acabat aquest trist episodi.

Sembla ser que tots els interrogats coincidien en afirmar que en aquells dies no havien vist res estrany ni ningú que no fos del poble.  Així doncs, com havia arribat fins allà sense que ningú s’adonés? Qué hi havia vingut a fer? Venia fugint de lluny i per això es va amagar dins aquell edifici ruinós? Aquests i altres interrogants bullien sense  resposta possible dins el cap de Moriarty. Tampoc tenia indicis de cap posible sospitós. D’una cosa sí que n’estava gairebé segur; aquella desgraciada despulla corresponia a una dona. LLegiu-ne més »

Tenia bon ull per esbrinar el caràcter de les persones, els mirava amb atenció, i ja es feia una idea, era pel que es diu deformació professional, (era psicòloga)  excepte si tenien cara de peix, com ara un besuc. Però de ben poc li servia a la gran ciutat dels gratacels, perquè en aquest lloc tot li semblava molt diferent, del que coneixia pel seu país. Semblava que per aquí tothom anava com esmaperdut. Hauria d’esforçar-se una mica més si volia ajudar a un pacient.

Teresa Vidal