En  casa ya no se comen las uvas de la suerte desde hace más de dos años. La pandemia ha transformado las costumbres. Cada unidad familiar en su casa y Dios en la de todos –eso decía mi abuela.

Algunos se acuestan mucho antes de que den las campanadas. Otros se quedan haciendo zapping entre los muchos canales o plataformas a los que están inscritos, esperando la hora señalada para olvidarse de los cuartos -como cada año-  y atragantarse con las uvas, abrir una botella de cava para brindar y felicitarse alegremente por haber cambiado de año. En este noche tan especial, se acostumbra a realizar promesas, que de antemano se sabe que no se van a cumplir. pero que nos hacen sentir mejor: dejar de fumar, apuntarse al gimnasio, aprender inglés, perder peso, acabar de  leer los libros que se tienen empezados…

Y finalmente las fiestas navideñas han finalizado, por este año. Volvemos a la rutina diaria. El pico sigue subiendo. Se recomienda llevar la FPR2  incluso por la calle. Al parecer la nueva variante es mucho más agresiva y contagiosa, pero menos maléfica, si te has vacunado. Ahora que el 70%  de la población ya estamos inoculados, algunos con la trifásica incluida, la sensación, es que aunque lo pillemos, lo pasaremos como un simple resfriado,  con un poco de fiebre y malestar general  para unos cuantos días. LLegiu-ne més »

L’any passat ens vas fallar, no vares estar entre nosaltres, ens havíem habituat a la teva presència i per aquest motiu engalanàvem els carrers, preparàvem la millor teca, dintre les possibilitats de cadascú… I no vares venir. Per por?, per protegir-nos? Nosaltres ho vàrem entendre i seguint el teu instint ens vàrem tancar a casa, com diu la dita: “per Nadal, cada ovella al seu corral”. Amb aquest comportament volíem pretendre que el maleït intrús que va aparèixer a traïció, sense avisar-nos, s’apoderés de les nostres vides.

De mica en mica hem anat traient el caparró i amb l’ajut de les armes destructives contra l’intrús, ens hem anat integrant a la societat, a conviure de nou entre nosaltres, amb les mesures corresponents… i has tornat amb dubtes, sí venir o no venir i finalment has decidit quedar-te entre nosaltres un cop més.

Has marxat una mica trist per què t’has adonat que no t’hem rebut com altres anys. No ens abandonis i torna l’any vinent.

Clara Bruguera

Desembre 2021

Dies abans de Nadal l’àvia i la mare buidaven l’armari del menjador on hi havia guardada la vaixella i les copes de cava per netejar i deixar-ho tot ben net i lluent pel gran dia. Jo tenia prohibit acostar-me a la taula del menjador on lluïen les peces que ja havien passat per l’aigüera, el fregall i la terra d’escudella, no fos cas que fes alguna trencadissa. Després tot tornava a l’armari esperant el dia assenyalat.

Coincidia aquests dies d’enrenou amb el muntatge del pessebre, tasca de la qual se’m deixava participa més activament. Al rebedor, el pare muntava sobre uns cavallets de fusta el tauló, que servia per tapar el safareig de la cuina. Amb una cortina envoltava tot el perímetre per tapar els cavallets i damunt de la taula, estenia un mantell de molsa fresca i aromàtica. A la paret col·locava un paper de color blau cel i un gran estel en un extrem. Després arriba el torn del suro que recolzat a la paret, era la viva representació de les muntanyes d’aquell imaginari poblet de Betlem i finalment la cova col·locada on la paret formava un angle i on era més visible des de qualsevol punt del rebedor. Per acabar de donar més realisme, agafava un grapat de farina que anava espolsant damunt del suro, les casetes i la molsa, deixant tot un paisatge nevat.

I finalment era el moment en què se m’atorgava tot el protagonisme, ja que era responsabilitat meva la col·locació de les figures, les casetes de suro, els petits animalons escampats per tot arreu: galls, gallines i pollets, porquets, ànecs, bens i xais…, el pou, el riu i el pont. Primer les casetes damunt del suro, després el riu i el pont que el creua. Damunt el pont un capella de sotana negra i una ombrel·la vermella. A la vora del riu, el pescador i la bugadera i una mica més avall els aneguets seguint a la mare. A la cova les figueres ja tenen el seu lloc establert: el bou i la mula prop del bressol amb el nadó per escalfar-l’hi amb el seu alè, la mare a un costat i el pare a l’altra banda, damunt de la cova un angelet rialler i darrere el caganer fent les seves necessitats per adobar la terra. LLegiu-ne més »

LA NIT DE NADAL

La nit de Nadal
el bosc s’engalana;

els avets s’estiren
per fer la sardana
entorn del Nadó.

Una soca vella
no pot afegir-s’hi
i diu amb tristor:
—Jo ja no sóc bona
per res; no tinc branques.

                                    Mes, pel cel ressonen

les veuetes blanques
dels àngels que diuen:
—Sí, que vals! no ploris!
seràs el tió!

“La vida és al foc
-verda?, mal encesa?-.
Viure no és un joc
ni una proesa.

Viure és un Nadal
entre el poc i el massa.
És un foc que cal
encendre’l amb traça.”

Joana Raspall

Avets de tots tamanys,

penjolls de llums i escumalls,

tirabuixons de cintes iridescents,

flors de pasqua amb llaços verds, grocs i vermells.

Un poblet de suro,

un portal i uns pastors,

un àngel del Cel i una estrella,

una mula, un bou, una parella i un nadó.

Uns mags que s’acosten,

un caganer ajupit en un racó, 

un riuet de paper de plata sota un pont,

porquets, ovelles, peixos, ànecs i un pescador.

Cada any el mateix,

aquest, tot i ser diferent,

cap virus espatllarà la tradició,

menjarem canalons, figues, neules i torrons.

Altra cosa ès el sentit del Nadal,

aquest cal portar-lo dins del cor,

reunits amb la familia o potser sols,

Nadal ès cada dia, tornaran les abraçades i els petons.

Pilar Zabala

Com va dir una vegada Isabel II d’Anglaterra, el 2020 ha estat un “Annus horribilis”. Ho recordo avui mentre buido la vitrina del menjador per netejar el parament de taula, tal com vaig veure que ho feien, la mare i a l’àvia Rosita quan era menuda.

Tota una feinada per deixar a punt els estris, que tan sols veuen la llum de dia un cop a l’any. Per a mi era tot un espectacle observar aquell desplegament. El vidre lluent de les copes de cava, els gots dels diumenges, el joc de cafè, la gerra de l’aigua, el porró gran –per cada dia hi havia un de més petit per parar taula- la vaixella de Duralex de color ambre, i sobretot, la gran sopera i les safates blanques de porcellana, que l’àvia tractava amb molta cura, com un gran tresor. Tota la vaixella i la cristalleria, lluïa esplendorosament, eixugant-se damunt la tapa de fusta del safareig de la cuina, mentre jo m’ho mirava meravellada, abans que tornes a la foscor de l’armari del menjador esperant il·lusionada el gran dia.

Però aquest any Nadal serà molt diferent per a tothom. Per a nosaltres serà el primer cop que el passarem sols, el meu marit i jo. Aquest any la mare ens va deixar el mes de maig, el mes de les flors, el mes de Maria. Ens trobarem – ho que queda de família- una estona el dia de Nadal, per fer el Tió amb la menuda, intercanviarem regals, per seguir la dita de “qui per Nadal res estrena, res no val” i després cada fill marxarà a celebrar Nadal fora de casa. La filla marxarà al seu lloc de treball -l’ICO d’Hospitalet- on farà el dinar de Nadal abans d’entrar a treballar a les tres del migdia. El meu fill aquest any per primer cop, farà el dinar de Nadal a casa dels sogres, perquè malauradament, no podran ni desplaçar-se fora de la ciutat, ni ajuntar-se amb la resta de la seva família, ja que sobrepassen el nombre “recomanat”. LLegiu-ne més »

Ara que s’acosten aquets dies, em venen a la memòria escenes viscudes anys enrere, y totes deixen un regust molt especial.

Podria començar amb aquella caminada pel carrer Pelai de Barcelona, agafada de la ma de la mare, on anàvem a comprar les sabates, per estrenar-les el dia de Nadal, ja que la mare sempre deia que “per Nadal res no estrena res no val” I com tocava comprar calçat, vet aquí que mentre sentíem la cançoneta monòtona i avorrida de la retransmissió de la Loteria Nacional amb aquell final de PEE SEE TAAS!!  Tot allò formava part d’aquells anys tan llunyans, que no tenien gaire cosa, però on no mancava ni la il·lusió, ni aquella fe que ens  havien inculcat, sobre tot a l’escola.

Allí també teníem un pessebre, que normalment el feien les alumnes del últims cursos. El de casa era més senzill, però no hi faltava res. El “paper de plata” servia per simular el riu, y la gran estrella amb cua. En aquells dies tots el pessebres s’assemblaven molt. Un pont, unes oques damunt el riu, casetes de suro, i per descomptat el Reis Mags, que fèiem avançar encara que no hagués nascut, però no teníem paciència per esperar al dia 25.

Les reunions familiars, tenien un caire especial.

Després de dinar anàvem tota la família a casa d’una tieta- la mes gran de les germanes de la mare- i allí menjàvem, torrons, els grans algun licor, i els petits, com a cosa especial, gasosa amb una mica de vi, just per tenyir de color la transparència del líquid escumós.

LLegiu-ne més »