jun 26

350px-Estacion_Clot_Arago_-_okataiNormalment no agafo seient al metro, prefereixo anar dreta i recolzar-me a la porta. Però l’altre dia havia d’anar fins al final de la línia i quan després de dues estacions es van buidar alguns seients, m’ho vaig repensar i vaig seure. No acostumo a llegir cap llibre quan em desplaço amb el transport públic, perquè els trajectes són curts i em fa molta rabia haver d’interrompre la lectura. Normalment porto un petit llibret de sudokus, però aquell dia havia canviat de bossa. Vaig dedicar a contemplar a les persones que compartien el mateix espai i trajecte. Com sempre em dóna un cert desencís comprovar que tothom va pendent del seu mòbil Davant meu hi havia una parella d’alemanys -molt rossos i amb la pell esblanqueïda- que estan mirant els seus mòbils i rient, una noia asiàtica i una noia sud-americana prenyada -molt prenyada- ocupen tota la bancada.

 El tren s’atura i es produeix un lleuger moviment de gent que baixa i de gent que puja. Miro un altre cop als seients de davant i comprovo que han canviat algunes de les fisonomies que ja m’eren “familiars”. La parella d’alemanys rossos i blanquets han desaparegut. Giro el cap per veure en quina estació està aturat el tren: Sagrada Família. Ara és més comprensible els canvis soferts en el personal.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jun 12

Melancolia Avui m’he llevat, he anat al lavabo, m’he mirat al mirall i m’he preguntat: qui és aquesta dona que em mira?

No recordo quan van aparèixer aquestes petites esquerdes a la pell. No recordo quin dia van decidir les parpelles deixar-se caure, com una persiana, sobre el globus ocular. Aquesta ombra imperceptible sobre el pòmul és una taca? Com és que el rictus de la boca mira cap a baix, en lloc de mirar amunt, tot dibuixant un somriure? Fins i tot observo que la mirada ha canviat. L’alegria i la brillantor han desaparegut i en el seu lloc s’ha instal·lat un tel que tan sols deixa traspassar una mirada carregada de melangia i que enyora altres temps. Tan sols els cabells conserven un toc juvenil gràcies al tint i als reflexos artificials.

Em rento les mans i la cara. Finalment les dents. Em poso la crema hidratant i faig un lleuger massatge procurant estiregassar les petites esquerdes. Em pentino i deixo caure unes gotes de perfum darrere les orelles. Finalment una mica de crema a les mans.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jun 05

Qui ets tu?

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

 imagesLa teva figura magestàtica em va cridar força l’atenció  dies enrera quan  visitava una sala on era exposat el teu retrat. Una obra de la extraordinaria pintora Lita Cabellut.

Em vaig proposar retenir-te i a la fi vaig poder aconseguir un petit póster de la teva imatge. És per això que ara ets emmig  d’altres de ben diferents, en una de les parets del meu petit estudi.

Avui, tot buscant una mica d’inspiració per a la  nova narració que vull escriure, he fugit del confús garbuix d’idees que em venien a la ment fixant els ulls fora de la pantalla de l’ordinador. En un primer moment els meus pensaments han vagarejat distrets entre els  diversos objectes que reposen damunt de la taula. Després en aixecar la  vista, he ensopegat sobtadament amb el teu rostre.

Alguna cosa hi ha en aquest retrat teu que no sé definir de manera clara, però el  cas és que cada cop que et miro experimento un munt de sentiments del tot contradictoris. Jo diria que una part de tu m’agrada i m’asserena i per altra banda  m’inquieta i em trasbalsa. De debò que moltes vegades he tingut la temptació de treure’t del meu davant i ficar-te en un calaix. No m’he decidit encara a donar aquest pas però sé que no trigaré a fer-ho.

Llueixes un front més aviat ample i els cabells amagats dins una ben disposada còfia blanca, un fet que contribueix a donar realç i bellesa al teu rostre ovalat; unes celles fines i lleugerament alçades i un nas força harmoniós.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
mai 29

La fabrica

Escrit per Rosa C.L. Arxivat a: Literatura i Ficció 2 Comentaris »

fabricaCorría el año…,  no lo recuerdo exactamente. Yo era mucho más joven, casi una cría. Un día al pasar delante del quiosco una imagen atrajo mi atención. Era la imagen de un hombre carbonizado. El periódico colgaba de un cordel y estaba  sujeto por un par de pinzas de madera, como las que usaban en casa para tender la ropa. Aquel periódico acostumbraba a publicar casos de asesinatos, crímenes, estafas y en general sucesos más bien escabrosos, se llamaba El Caso. Unos días mas tarde volví a ver la imagen en el mismo periódico, pero esta vez lo encontré sobre la mesa del comedor. Lo abrí y empecé a pasar las hojas rápidamente, ya que aquella imagen de la portada me producía escalofríos. Lo que no sabía era lo que encontraría en las páginas centrales. Leí toda la noticia, procurando pasar la vista de soslayo sobre las fotografías escabrosas que mostraban varios cuerpos de mujeres carbonizados. Los cuerpos aparecian tendidos en medio de la calle y cubiertos ligeramente por mantas y sabanas que los propios vecinos habian entregado.

Una fábrica textil situada en la calle Navas de Tolosa había sufrido un aparatoso incendio. Al parecer una pequeña chispa, provocada por un cortocircuito  prendió en uno de los carros con madejas de lana que estaban en una de las naves. Nadie se percato hasta que fue muy tarde. El humo negro de la combustión junto con las grandes llamaradas se extendió con rapidez. La única puerta de salida estaba bloqueada por las llamas ya que fue el lugar donde si inicio el voraz incendio. Era un edifico de varias plantas y la fabrica se hallaba en la cuarta. Al parecer el hombre que aparecía en la portada carbonizado, era el propietario de la fábrica. Según explicaron los testigos y los bomberos que acudieron a sofocar el incendio, este hombre había salvado a varias de las trabajadoras de la fábrica, rompiendo varias ventanas para que pudieran salir por ellas con la ayuda de las escaleras de los bomberos. Fueron varias las que se salvaron pero otras perecieron junto con el propietario de la fabrica que se negó a salir hasta que hubiera salido la última de las trabajadoras. El artículo seguía alabando la heroicidad de aquel hombre y el sacrificio que había realizado para salvar a las trabajadoras de su empresa. Con los años se me fue borrando aquel hecho tan escabroso, hasta prácticamente olvidarme de él. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
feb 28

suspenseEncetem a continuació una tanda de narracions d’intriga, misteri i suspens. Esperem que os agradin.

Etiquetes:
feb 28

Gloria Luque, inspectora de policía se lavo la cara después de haber vaciado previamente el contenido de su estomago en el cuarto de baño de la habitación 5007 del recién estrenado hotel Arts de Barcelona, uno de los más lujosos de la ciudad. No era su primer cadáver, pero nunca hasta entonces había contemplado tanta saña en un cuerpo humano.

En la cama yacía una mujer joveNovela negren y hermosa. Quien cometió aquel crimen, tenia un cierto grado de afectividad con la víctima, ya que había respetado su rostro. Su melena ondulada de color castaño  claro enmarcaba  una boca de labios finos que esbozaban una mueca grotesca. Sus ojos almendrados de color ámbar miraban sin ver.

En la habitación continua su ayudante junto con dos policías custodiaba a una mujer de nacionalidad norteamérica de unos 50 años,  y en sus brazos sostenía el cadáver de un pequeño yorkshire. Su nombre Arabell Mulls, su ropa impregnada de sangre no dejaba lugar a dudas sobre lo que había acontecido en aquella habitación. El caso no seria difícil de resolver para la inspectora Luque.

Atravesaron las calles de la ciudad, desde el puerto deportivo olímpico recién construido hasta la comisaría de policía de Via Layetana. La ciudad se hallaba sumergida en una vorágine de obras que debían finalizar en el plazo breve de un mes para la inauguración de los Juegos Olímpicos. Justo una semana antes una lluvia torrencial cayó sobre la ciudad, dejando al descubierto los fallos de unas obras hechas en un plazo tan corto de tiempo.

Y ya en la comisaria Arabell Mulls, hizo la declaración de los hechos acontecidos en la habitación 5007 del Hotel Arts.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
feb 26

Veritat o faula?

Escrit per Fernando Guardiola Arxivat a: Colaborador@s, Literatura i Ficció Cap comentari »

murcielagoPoriganyes, poble enclavat terra endins del nostre país, poble misteriós, d’un temps ençà, rondava un personatge vestit de fosc amb barret negre, capcot i rondinaire, que encara feia més misteriós el poble. La gent del poble el coneixia pel nom de «Nofumis», ja que sempre portava en els llavis una burilla de cigarreta apagada, ningú sabia el seu nom, ni res d’ell. Sempre hi era al carrer, caminava amunt i avall sense rumb fix, altres vegades passava hores i més hores aturat amb la mirada fixa a ponent mirant al no res.

La quitxalla el mirava amb por, la gent gran amb por amagada. Els més atrevits eren els joves, més ben dit adolescents, sense perjudicis, s’hi apropaven a ell a preguntar-li quelcom cosa, ell refusava establir conversa.

Un capvespre va ressonar per tot el poble un xiscle molt fort com el d’una bèstia ferida que va esgarrifar a tot el veïnat, sense que ningú sabés perquè, les campanes de l’església repicaven i el campanar era envoltat per un núvol pestilent, els més porucs van córrer cap a casa i tancaren portes i finestres, altres ho feien a l’església, alguns homes armats amb pals, forques i escopetes es van reunir a la plaça, decidits a defensar el poble de possibles atacs d’algun animalot o monstre.

La colla de joves que vagaven pels vols, van córrer a cercar el lloc d’on havia sortit aquell crit infernal, tan sols van veure a «Nofumis» a l’era que és al darrere de l’església, estava tot sol dret immòbil com un estaquirot, cara mirant a ponent, s’hi van apropar amb una mica de recel, un d’ells li va preguntar si era ell el que havia fet aquell crit, no van rebre cap resposta.

Aquest crit infernal es va anar repetint de tant en tant, i el campanar cobrint-se del núvol pestilent, sempre en la primera foscor del dia.

El batlle amb voluntaris del poble armats amb escopetes, va organitzar batudes per tot el terme en cerca de la temuda bèstia que llençava aquests crits, alhora que les campanes repicaven com embogides envoltades del núvol. Sempre trobaven «Nofumis» a l’era mirant cap a ponent.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress