nov 13

 images ropa 2Durant uns quants  anys vaig viure enmig de dues escales.  Dues escales, dues opcions,  la dreta i l’esquerra i jo i la meva família erem al mig. Vigilàvem i controlàvem el pas de gent aliena als residents de les dues opcions. Dit així  pot semblar una mica estrany, fins i tot força confús, peró ben mirat no ho és.

Es tractava i encara es tracta d’un peculiar edifici de vuit pisos i cinquanta dues portes repartides entre  les dues escales. Darrera de cada una d’aquestes portes vivia una família, amb fills o sense, amb avis i tiets o sense, amb rellogats fixes o no, amb estudiants temporals o no, amb molt joves minyones o no, amb dones de fer feines  o no. Tot força normal per l’època.

Els primers temps varen ser de grans mancances, de cartilles de racionament, de canvis de camisa, de silencis profunds, de ferides ocultes, d’obeir i no preguntar, de reprimir paraules i sentiments, de treballar i empassar saliva, d’estalviar uns pocs cèntims, de sermons i penitències, de llargs rosaris, de cels, purgatoris  i inferns, i també de “llimbs”, un lloc que no era  a dalt, ni abaix, però tampoc al mig, on anaven a parar els desgraciats nadons no batejats. Eren anys  on s’impartien nous ensenyaments i pensaments, noves històries i nous costums que suplien tradicions. El fet és que vàig haver d’aprendre a “nadar i guardar la roba”.

Els anys anaren passant i em vaig adonar que mentre jo m’esforçava a nadar  esquivant l’embat de les onades, la  roba del meu sentir més profund s’anava esgrogueint guardada com estava. Tenia dues opcions, donar per perdut i oblidat el que per a mi representava  aquesta roba  o obrir el bagul i recuperar-la i, com que de cap manera la volia perdre, l’he recuperat i estès al llarg de la meva terrassa amb l’esperança de que el vent matiner s’endugui l’olor a resclosit i l’aigua clara de la pluja li retorni els seus colors.

Pilar Zabala

 

 

 

 

 

 

Etiquetes:
oct 30

alergias-alimentarias1Maribel, emigrante andaluza, llego a Barcelona con nueve años de la mano de sus padres y hermanos. Corría el año 1953.  Se instalaron en el Guinardo, un barrio de autoconstrucción que acogía a todas aquellas familias que llegaban en busca de una vida mejor para sus hijos que la que habían tenido ellos, trabajando para el cacique del pueblo. Maribel estudia magisterio en la Autonoma de Bellaterra

Julián es estudiante de derecho en la UAB, tiene veinte años y es hijo de un diputado de Alianza Popular, que se pasa la mitad del año viviendo con su querida en Madrid por cuestiones de trabajo. Su madre una señora de la burguesía catalana acude a misa diaria y después se reúne con sus amigas en el Club de Golf de la Diagonal, para jugar unas partidas de canasta  mientras se toma media docena de gin tonics.

 Cada mañana suben al mismo vagón de los Ferrocarriles Catalanes que los lleva a Bellaterra, pero al llegar al final del recorrido sus caminos se bifurcan. Ella estudia magisterio en la facultad de Ciencias de la Educación y él estudia en la facultad de Derecho. A pesar de tenerlo todo en contra se liaron. Los amigos no se explicaban cómo era posible aquella relación. Lo que ellos no sabían era que a pesar de los pesares Maribel y Julián se habían enamorado.

No les importa la diferencia de clase social a la que pertenece cada uno de ellos, ni el qué dirán las familias o los amigos. Todo aquello es secundario. Solo importa lo que ellos quieren. Y ellos quieren estar siempre juntos.

Ella está afiliada al PSUC y el milita en Alianza Popular, pero entre ellos nunca hablan de política. Ella fuma Ducados y el Winston. Acuden a las manifestaciones por separado. Cada uno con los suyos. Si deciden ir al cine, escogen la película de forma alternativa. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
oct 23

El mòbil

Escrit per Col.laboradors Arxivat a: Cabories i altres reflexions Cap comentari »

aplicaciones-movilesMòbil, agenda, radio, càmera fotogràfica, àlbum de fotos, bloc de notes, despertador, bústia de correu electrònic, jocs… i mil aplicacions mes que a vegades ni tan sols utilitzem. Ah! i la més important…, o potser no. És un telèfon que serveix per parlar i comunicar-se amb la gent.

Qui ens anava a dir no fa tan de temps que aquest petit aparell formaria part de la nostra vida d’una manera tan intima? Ja no podem imaginar-nos sortir un dia de casa i deixar el mòbil oblidat. Si això passa algun cop, estiguem on estiguem, girem cua i tornem a casa, encara que fem tard a la feina, encara que arribem tard a una cita, encara que arribem tard a un dinar… Perquè ens crea tanta angoixa sortir de casa sense aquest petit aparell?

I ara el meu mòbil comença a fallar. Ja no puc baixar les actualitzacions, els vídeos i les fotografies tarden en carregar. La senyal es fluixa –això crec que ja no depèn del petit aparell-  i cal obrir una finestra i treure el cap o sortir al balcó de casa per pogué parlar quan vull parlar amb algú o al en reves. La bateria quasi be, cal carregar-la cada dia.

Vaig anar a la botiga i em van dir que esborres fotografies i vídeos. Ho vaig fer i continuava funcionant igual de malament. Vaig tornar i em van dir que de tan en tan treies la bateria i la tornes a posar. Ho vaig fer i continuava igual de malament. A la tercera visita el xicot em va dir que si sabia ho que era la “absolencia programada”. Vaig respondre que sí i un lleu però expressiu somriure va aparèixer als seus llavis. No vam creuar cap paraula mes.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jun 26

350px-Estacion_Clot_Arago_-_okataiNormalment no agafo seient al metro, prefereixo anar dreta i recolzar-me a la porta. Però l’altre dia havia d’anar fins al final de la línia i quan després de dues estacions es van buidar alguns seients, m’ho vaig repensar i vaig seure. No acostumo a llegir cap llibre quan em desplaço amb el transport públic, perquè els trajectes són curts i em fa molta rabia haver d’interrompre la lectura. Normalment porto un petit llibret de sudokus, però aquell dia havia canviat de bossa. Vaig dedicar a contemplar a les persones que compartien el mateix espai i trajecte. Com sempre em dóna un cert desencís comprovar que tothom va pendent del seu mòbil Davant meu hi havia una parella d’alemanys -molt rossos i amb la pell esblanqueïda- que estan mirant els seus mòbils i rient, una noia asiàtica i una noia sud-americana prenyada -molt prenyada- ocupen tota la bancada.

 El tren s’atura i es produeix un lleuger moviment de gent que baixa i de gent que puja. Miro un altre cop als seients de davant i comprovo que han canviat algunes de les fisonomies que ja m’eren “familiars”. La parella d’alemanys rossos i blanquets han desaparegut. Giro el cap per veure en quina estació està aturat el tren: Sagrada Família. Ara és més comprensible els canvis soferts en el personal.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jun 12

Melancolia Avui m’he llevat, he anat al lavabo, m’he mirat al mirall i m’he preguntat: qui és aquesta dona que em mira?

No recordo quan van aparèixer aquestes petites esquerdes a la pell. No recordo quin dia van decidir les parpelles deixar-se caure, com una persiana, sobre el globus ocular. Aquesta ombra imperceptible sobre el pòmul és una taca? Com és que el rictus de la boca mira cap a baix, en lloc de mirar amunt, tot dibuixant un somriure? Fins i tot observo que la mirada ha canviat. L’alegria i la brillantor han desaparegut i en el seu lloc s’ha instal·lat un tel que tan sols deixa traspassar una mirada carregada de melangia i que enyora altres temps. Tan sols els cabells conserven un toc juvenil gràcies al tint i als reflexos artificials.

Em rento les mans i la cara. Finalment les dents. Em poso la crema hidratant i faig un lleuger massatge procurant estiregassar les petites esquerdes. Em pentino i deixo caure unes gotes de perfum darrere les orelles. Finalment una mica de crema a les mans.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jun 05

Qui ets tu?

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

 imagesLa teva figura magestàtica em va cridar força l’atenció  dies enrera quan  visitava una sala on era exposat el teu retrat. Una obra de la extraordinaria pintora Lita Cabellut.

Em vaig proposar retenir-te i a la fi vaig poder aconseguir un petit póster de la teva imatge. És per això que ara ets emmig  d’altres de ben diferents, en una de les parets del meu petit estudi.

Avui, tot buscant una mica d’inspiració per a la  nova narració que vull escriure, he fugit del confús garbuix d’idees que em venien a la ment fixant els ulls fora de la pantalla de l’ordinador. En un primer moment els meus pensaments han vagarejat distrets entre els  diversos objectes que reposen damunt de la taula. Després en aixecar la  vista, he ensopegat sobtadament amb el teu rostre.

Alguna cosa hi ha en aquest retrat teu que no sé definir de manera clara, però el  cas és que cada cop que et miro experimento un munt de sentiments del tot contradictoris. Jo diria que una part de tu m’agrada i m’asserena i per altra banda  m’inquieta i em trasbalsa. De debò que moltes vegades he tingut la temptació de treure’t del meu davant i ficar-te en un calaix. No m’he decidit encara a donar aquest pas però sé que no trigaré a fer-ho.

Llueixes un front més aviat ample i els cabells amagats dins una ben disposada còfia blanca, un fet que contribueix a donar realç i bellesa al teu rostre ovalat; unes celles fines i lleugerament alçades i un nas força harmoniós.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
mai 29

La fabrica

Escrit per Rosa C.L. Arxivat a: Literatura i Ficció 2 Comentaris »

fabricaCorría el año…,  no lo recuerdo exactamente. Yo era mucho más joven, casi una cría. Un día al pasar delante del quiosco una imagen atrajo mi atención. Era la imagen de un hombre carbonizado. El periódico colgaba de un cordel y estaba  sujeto por un par de pinzas de madera, como las que usaban en casa para tender la ropa. Aquel periódico acostumbraba a publicar casos de asesinatos, crímenes, estafas y en general sucesos más bien escabrosos, se llamaba El Caso. Unos días mas tarde volví a ver la imagen en el mismo periódico, pero esta vez lo encontré sobre la mesa del comedor. Lo abrí y empecé a pasar las hojas rápidamente, ya que aquella imagen de la portada me producía escalofríos. Lo que no sabía era lo que encontraría en las páginas centrales. Leí toda la noticia, procurando pasar la vista de soslayo sobre las fotografías escabrosas que mostraban varios cuerpos de mujeres carbonizados. Los cuerpos aparecian tendidos en medio de la calle y cubiertos ligeramente por mantas y sabanas que los propios vecinos habian entregado.

Una fábrica textil situada en la calle Navas de Tolosa había sufrido un aparatoso incendio. Al parecer una pequeña chispa, provocada por un cortocircuito  prendió en uno de los carros con madejas de lana que estaban en una de las naves. Nadie se percato hasta que fue muy tarde. El humo negro de la combustión junto con las grandes llamaradas se extendió con rapidez. La única puerta de salida estaba bloqueada por las llamas ya que fue el lugar donde si inicio el voraz incendio. Era un edifico de varias plantas y la fabrica se hallaba en la cuarta. Al parecer el hombre que aparecía en la portada carbonizado, era el propietario de la fábrica. Según explicaron los testigos y los bomberos que acudieron a sofocar el incendio, este hombre había salvado a varias de las trabajadoras de la fábrica, rompiendo varias ventanas para que pudieran salir por ellas con la ayuda de las escaleras de los bomberos. Fueron varias las que se salvaron pero otras perecieron junto con el propietario de la fabrica que se negó a salir hasta que hubiera salido la última de las trabajadoras. El artículo seguía alabando la heroicidad de aquel hombre y el sacrificio que había realizado para salvar a las trabajadoras de su empresa. Con los años se me fue borrando aquel hecho tan escabroso, hasta prácticamente olvidarme de él. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress