oct 23

El Regalo

Escrit per Teresa Vidal Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

As BolitaEsperaba nerviosamente el día de mi cumpleaños, ya que estaba convencida que mis padres, hartos de mis peticiones, me comprarían lo que tan ansiosamente les había pedido.

Llegado el momento, tenía ante mí, una caja de cartón fuerte, con unos orificios, y un gran lazo rojo, de adorno, y de él, colgaba una etiqueta con una frase . No tuve dudas, por fin tendría una mascota, una perrita con la que podría jugar, y ya estaba advertida, que no sólo serían juegos, yo debería ser responsable y cuidarle como era debido.  Acepté encantada todas las advertencias, y consejos que me dieron. Sabía que, aunque pudiera jugar con ella, no era un juguete, era un ser vivo y con sentimientos. Era muy consciente de ello.

Cuando deshice el lazo y abrí la caja, me encontré con unos enormes ojos negros que me miraban bondadosos, y su pequeño rabo se movía acompasadamente, chocando con el duro cartón, parecía el redoble de un tambor.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
oct 06

images palangana definAvui m’he llevat força inspirada i amb molt bones idees, així és que baixaré al taller i posaré la faiança al torn per modelar un nou tupí, perquè l’últim que vaig fer es va  malmetre en esbarrar-se  a terra.

Desprès tinc pensat fer una gerra ben bocarruta, amb la seva gresala a joc, i en un altre moment, quan siguin ben aixuts, els donaré un toc blanc de fons i hi pintaré algunes  flors. Confio que quedarà ben bonic.

El cas és que no he tingut temps de fer-ho tot. Són moltes les coses que reclamen la meva atenció; preparar l’exposició de terrissa, amb tot el que aixó comporta, fer la compra, feinejar per casa i un munt de coses més.

Tot pensant amb la gresala, també anomenada gibrella o palangana, m’ha vingut a la memòria els bons dies passats al costat de la meva àvia Maria. Vivia en una senzilla però ben apariada casa d’un parell de pisos, a les afores d’un poble molt petit, ara  gairabé oblidat degut al reduït nombre dels seus habitants.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jul 28

descargasAvui un immens cel blau apareix esplèndid i matiner, omplint de serena claror la Vall de La Coma de Burg.

Les orenetes, devoradores compulsives de mosques i mosquits, fa estona que han començat la frenènica dansa del seu vol i la corresponent cridòria festiva que tots coneixem.  La seva presència acompanya un estona el fil dels meus pensaments plens de gratitud cap a aquest nou dia que comença.

Asseguda a la butaca de braços, butaca que en aquest moment és tota meva, observo  la part de carretera que passa uns quants metres per sota de la meva finestra.

Són tres quarts de vuit del matí i, puntual a la seva cita, apareix el primer dels tres camions-“trailers” que sacrificaran i s’enduran una part dels arbres que creixen en els boscos propers. Una tala necessària per el bon sanejament del bosc, diuen, i no dubto de la seva raó, però el cas és que no puc evitar sentir disgust en pensar que els que havien estat uns magnífics arbres plens de vida, ara només són uns troncs de fusta inanimats.

A les tardes, quan tornen a passar els camions amb una càrrega que sobrepassa en alçada i llargària la capacitat de la seva plataforma, imagino que són uns centpeus monstruosos que, provocant un inquietant i fosc  brugit, baixen lentament per l´estreta i sinuosa carretera fins que es fan fonedissos dins el primer revolt.   LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jul 22

Un cas ben pelut

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

 

images angora —Avet, filla,  ja t’he dit moltes vegades que no vull que deixis que en Mitzi es passegi com si res pel taller. Aquest gat no és nostre i no ha de ser aquí. Recorda que en una de  les seves corredisses va fer caure a terra aquell bust d’home que ja tenia gairebé acabat i que, sense remei, vaig haver de refer. També saps que necessitem els diners i per això és important lliurar els encàrrecs quan més aviat millor.

—Sí mare, però es que Mizi és el meu amic i em fa companyia mentre faig els deures. M’agrada sentir com ronroneja mimós a la meva falda quan passo les mans pel seu pelatge tan fi. No ens el podríem quedar?

Aquest és un tema que em té força amoïnada. Ja li he dit més d’un cop a la Ramona, la meva veïna, que posi alguna mena de separador al seu jardí per impedir que en Mitzi envaeixi el meu espai, però sempre diu que això no és cosa seva, que em cal a mi vigilar més i tancar bé la reixeta del conducte de l’aire, quan ella sap molt bé que el seu gat ha après a obrir-la i a escolar-se dins el meu estudi. És ben clar que així mai ens arribarem a entendre.

Els motllos de fang necessiten l’aire per eixugar-se bé, aquest primer pas és important per poder continuar el meu treball. Arribar a ser una bona escultora és el meu somni i confio fer-lo realitat.

Em sap greu que aquest incident del gat sigui motiu de desavinença entre la Ramona i jo, més que res perquè no dubto que és una bona persona. Té les seves manies, és clar, com jo i com tothom, però en el seu cas es nota que se sent sola i busca la manera de cridar l’atenció, sobretot la de l’inspector Vinyals. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jul 21

Ells

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Cabories i altres reflexions Cap comentari »

 

1805077907_5834fb38aakijAvui els he vist, i tants altres dies com avui també. Més tard o més d’hora sempre hi són en un punt o altre del barri.

Que no tenen cap més ocupació que deixar passar les hores, és ben clar. Caminen lentament l’un al costat de l’altre, de vegades agafats del braç o de la mà. No tenen pressa, no van enlloc, ningú els espera. Sempre estan sols.

Ell és alt i prim. Els seus ulls foscos i inquisitius apareixen enfonsats dins d’un rostre xuclat però absent de duresa o desànim. Porta barba relativament cuidada i els seus cabells, ja escassos i mig grisencs, formen mitja corona darrera del seu clatell.

Ella, també força prima, és tan alta com ell, potser tan sols un parell més de centímetres marquen la diferència. Els seus cabells, tallats per damunt les espatlles, tenen aquella mena de rínxols rebels que per molt que els pentinis sempre acaben anant al seu aire.

Calcular les seves edats no em resulta fàcil. Els rictus de les seves fisonomies, els posats seriosos i l’austeritat en el vestir no ajuden gens. Podria ser que ell anés pels 50 i ella pels 45, però ves a saber, potser ni tan sols m’acosto una mica.

No em considero una persona tafanera però la veritat és que no puc amagar que aquest és un cas que em té cada cop més encuriosida. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jul 14

 

miradas_Eric Manoukian 5 bbbb“Hi ha mirades que diuen a crits el que el cor calla”. No recordo quí va dir aquesta frase però el cas és que hi estic plenament d’acord. Hi ha mirades plàcides, dolces, solidàries, eufòriques, somrients, confiades, amoroses, apassionades, seductores, excitants, inspiradores… Altres mostren pena, tristor, nostàlgia, inseguretat, preocupació, consternació, temor, aflicció, resignació…També n’hi ha d’impacients, vanitoses, desconfiades, envejoses, desafiants, insolents,  impertinents, …  I tot això sense oblidar  aquelles que, no sabent ben be perquè, ens causen una  gran  inquietud.

Aquest desconcertant i pertorbador sentiment és just el que vaig experimentar davant la vella fotografia que ens va dur una companya, per allò d’aportar noves idees, en un  matí  dedicat a l’escriptura.

La foto en questió, d’un color sèpia fosc, mostrava una dona molt jove acompanyada de set criatures, cinc nenes i dos nens, amb la mateixa postura de braços caiguts  i amb una plàcida però resignada tristesa reflectida en els ulls de tots ells.

El meu sentiment d’inquietud es va produir de manera sobtada en observar directament  un dels nens, concretament el més petit, de poc més d’un parell d’anys. La criatura  estava situada al centre i mig pas per davant dels que semblaven ser els seus  germans. El cert és que la seva punyent i freda mirada, allunyada de qualsevol positivitat, em va trasbalsar. Hi havia quelcom de pertorbador en ell. Els seus ulls semblaven irradiar espurnes d’un profund ressentiment malèvol i, com si em cremés als dits, vaig tornar ràpidament la fotografia i em vaig negar a mirar-la ni un minut més.  LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jul 09

El poble

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Cabories i altres reflexions Cap comentari »

 

índiceEl meu poble no és en realitat el meu poble. Tampoc ho és cap altre perquè jo vaig néixer en una  ciutat. En aquells temps aquesta ciutat era reposada i tranquil·la però amb el transcurs dels anys, la gran quantitat de turistes que diàriament la visiten i l´angoixant circulació que s’ha generat, l´han convertit  en un lloc força incòmode per viure. Tot i així no puc deixar d’estimar-la perquè és la meva ciutat.

Fa uns anys vaig tenir la sort de trobar el que per a mi ha estat un refugi de pau, bellesa  i  benestar. És en un lloc del Pallars Sobirà, dins un poble amb poc més de vint cases amb façanes de pedra i teulades de pisarra, tot envoltat de muntanyes i  pastures, on la serenor dels camps i l’aroma dels boscos es deixen sentir i respirar.

No hi falta  l´esglesiola amb el campanar d’agulla mirant al cel i el petit cementiri on  fa temps no s’enterra ja a ningú, la font d’aigua fresca que sempre raja, els petits horts protegits per quantitat de flors multicolors,  els arbres fruiters que es reparteixen arreu i  la placeta  a tocar de l’antiga escola que va haver de tancar per manca de suficients criatures, un lloc on ara s’ubica l’ajuntament. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress