nov 05

Amor platònic

Escrit per Fernando Guardiola Arxivat a: Colaborador@s, Literatura i Ficció 5 Comentaris »

Era molt d’hora comparat amb aLa marltres dies, ja que últimament em llevava molt més tard, no podria dir perquè havia deixat el llit sobtadament.

Com quasi sempre faig, és sortir a la terrassa a respirar l’aire fresc, però aquell dia pujava una forta bravada a claveguera, doncs aquesta s’havia rebentat i el carrer era ple d’aigües fecals. L’estómac se’m va remoure, això sumat a que la nit abans no havia sopat, em va envair un estat agònic. Vaig pensar que el millor que podia fer era tancar la porta de la terrassa i embotir d’aliment l’estómac, dues llesques de pa torrat sucades amb tomàquet i oli guarnides amb llenques de pernil, un parell de gotets de vi i un cafetó em va fer reviure. Dintre meu vaig sentir fortes vibracions.

Induït per un instint amorós em vaig vestir sense parafernàlies, ja que ella és molt senzilla i atrevida. Sempre em demana que quan vagi a trobar-la ho faci lleuger de roba.

Vaig sortir al carrer fugint de la brutícia acumulada tapant-me el nas, cercant el camí més curt que m’apropés a ella, em vaig enfilar per un carreró que se’m feia infinitament llarg, vaig girar a l’esquerra després a la dreta per carrers que m’allunyaven del meu objectiu, estava desorientat en la foscor del dubte.

Ella no es veia per enlloc. Capficat ja pensava que l’havia perdut, era el secret més ben guardat que tenia.

Ensopegava amb la gent que caminava de pressa amunt i avall com si busquessin la felicitat perduda o bé fugint del diable, un remolí m’arrossegava a les profunditats més fosques. Mirava en totes les direccions buscant, ella no apareixia, ni tan sols la seva peculiar fragància. On era la meva estimada? Qui se l’havia emportat? Per ventura fugia de mi?

Potser estic confós del lloc on és ella. No. Estic segur que no. Potser del dia? Tampoc, ja que sempre es trobàvem qualsevol dia i a qualsevol hora. Ella sempre tan polida, vestida amb el vestit blau guarnit amb serrell i borles blanques, no podia passar desapercebuda. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
oct 02

Laura

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Cabories i altres reflexions 6 Comentaris »

 

ccc—Hola, cómo te llamas?

La pregunta em sorpren en un moment on  el meu pensament viatjava distret cap a   un espai que encara no he trepitjat i on no trigaré a accedir embolicada com estic, amb un barnús dues talles més gran del que necessito.

Aixeco els ulls i descobreixo a la noia que seu ben repantingada al meu davant. El seu rostre de traç peculiar i ulls ametllats, el cos rodanxó, i les mans petites em duen a pensar que es tracta d’una persona que té  unes certes particularitats diferents. Observo la vivesa de la seva mirada i la complicitat d´un somriure que busca satisfer la seva curiositat. No és difícil deduir que   són els seus pares els qui es troben al seu costat.

—Me llamo Paula, li dic, i tú cómo te llamas?

—Yo soy la Laura i tengo 32 años. Cuantos tienes tú? – És éste tu marido?,-  cómo se llama? – De donde sois?

Davant la incomoditat que mostren els pares per la sobtada pluja de preguntes de la seva filla els dic que és magnífic que ella s’expressi sense cap recansa i que es mostri tan comunicativa.  Tot seguit passo a satisfer la curiositat de la Laura. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
set 24

Un trabajo de clase

Escrit per Angeles Bosch Arxivat a: Literatura i Ficció 2 Comentaris »

                                   

 

imagesiouytFaustina Alonso era muy conocida en la Escuela de Adultos de su barrio, no solo porque era la mayor de todas las personas que participaban en las actividades que se hacían en el Centro, sino por su carácter extrovertido y entusiasta que animaba a muchas personas a despertar un poquito y salir de la aburrida somnolencia que podía adueñarse del espíritu cuando crees que te has hecho vieja y ya no tienes nada que aportar al mundo.

Faustina no era perfecta, todos lo sabían, hablaba mucho y en ocasiones algún que otro compañero/a soplaba pensando: ya está la Faustina de marras al medio, ¡es que no da tiempo a que otra persona responda..! pero hoy, cuando Conso, la joven profesora que solo hacía un mes que trabajaba en el Centro, pidió que voluntariamente saliese  alguien a explicar verbalmente el trabajo que les había pedido…, en cuanto Faustina se levantó la mayoría de los cuerpos se relajaron y,muchos soplaron, sí, sí, pero de alivio. El sentido al ridículo, a que nos juzguen, a decir lo que pensamos sobre cualquier cosa, parece que nos oprime. No era el caso de Faustina como podemos observar. Y nuestra Faustina subió a la pequeña tarima que Conso había colocado en el centro delante de sus compañeros, y comenzó su disertación, ya que desde ese martes y hasta final de curso, y con un tiempo cronometrado por la profe, tendrían que participar con su opinión sobre un tema y ponerlo a debate, como hacen los políticos.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 23

Sant Jordi 2019

Escrit per Teresa Vidal Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

drac enamoratFa molts anys es va viure una historia molt estranya.  A una ciutat del centre de Catalunya hi havia un drac que tenia atemorits als que vivien allí. Es menjava el bestiar i feia  destrosses per tot arreu. El Rei va trobar una solució: donar-li cada dia una donzella perquè no passes gana, ho faria per sorteig,  però amb tan mala fortuna que la primera  que va ser elegida va ser la seva filla. La historia continua, i un cavaller ple de coratge, la va rescatar. Va matar al drac i de la sang van créixer roses vermelles.

Aquesta es la historia que tots coneixem, però el que no sap ningú, és que el drac en veure-la tan atemorida, tan bonica, i indefensa, es va enamorar d’ella. Ja no treia foc pels queixals, ja no bramava ple de enuig, Des que la princesa va arribar a la seva morada, el drac es passava les hores mirant-la, es delia per aquells ulls, pel caminar suau i tranquil, mentre ell, estava embadalit contemplant-la. Aquell amor el va tornar tendre, incapaç de fer-li mal. Gaudia mirant-la i no volia fer-li mal. La gent del poble va començar a pensar que el drac, estava malalt. I també es va espantar. Volien trobar una solució

I quant va arribar aquell cavaller, amb la cuirassa, i l’escut disposat a barallar-se amb el drac, es va trobar amb un ésser indefens i enamoradís, que havia perdut les ganes de buscar brega com havia fet fins aleshores. Sant Jordi, no el va matar. Es van asseure’s i van parlar assenyats. El drac va reconèixer que havia perdut aquella partida, i li va demanar que no el matés.  Només li demanava que de quan en quant ella l’anes a veure per poder contemplar-la. Només demanava això, i va donar la seva paraula de Drac, que no tornaria a fer més mal a ningú.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 21

DragonEl que avui escoltareu, ningú més ho sap. Quan era menuda, l’avi Joan acostumava a explicar-me contes que ell mateix s’inventava a mida que els anava  narrant. Però un bon dia asseguts a l’eixida de casa, va començar la narració d’un conte que mai fins ara m’havia explicat; però amb la condició que mai  l’expliques a ningú.  I per primera vegada vaig escoltar la llegenda del drac, la donzella i el rei, però molt diferent de com la coneixem avui en dia.

Hi havia una vegada un llenyataire que vivia en mig del bosc amb la seva dona i la seva filla. La dona va fer un traspàs d’aquest mon a un altre més llunya quan es va posar de part. L’home no sabia que fer amb la criatura que gemegava tot el dia. Va decidir deixar-la al mig del bosc, perquè alguna fera ferotge se la cruspís. Però no va ser la fera ferotge qui la va trobar. El rei d’aquell país, era un gran caçador que acostumava a recórrer el bosc buscant una peça que caçar i a la menuda un bon dia va trobar. No s’ho va pensar gaire i cap el castell que la va portar.

Dues filles tenia el rei, lletges com un pecat. No es d’estranyar, ja que en lloc d’un bon cor, tenien un fetge ennegrit que regalimava fel. I la menuda va créixer turmentada per les princeses i per un rei despòtic. Setze anys ja tenia i moltes ganes de fugir també.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 19

florEl cavaller Horus es passejava plàcidament en barca, pel seu tranquil riu. Estava avorrit i una mica cansat del tòrrid sol que l’envoltava. De sobte va veure arribar un aguilot que li digué: Corre cap el palau del rei que la princesa et necessita. Quan arribà al palau, el feren passar al saló del tron, on l’esperava la princesa. A  l’entrar-hi i al veure la majestuosa sala, esclatà a riure. El tron estava ensorrat perquè el rei era molt grassonet i ja no hi podia seure, però en aquells moments no es trobava a la sala.

– Horus, digué la princesa, no riguis tant i escolta: ha vingut un horripilant drac i s’ha emportat al meu pare. Tinc por que no se’l vulgui menjar.

–Doncs no li aniria malament que algú li donés una queixalada, amb el seu volum, pensà Horus, que mirant a la noia li preguntà: Si trobo i mato al drac, quina recompensa tindré?

–Ah, Horus, seràs afortunat perquè et concediré la meva ma.

–I perquè vull jo la teva ma? No sabria que fer-ne. No li podria pegar una queixalada perquè no m’agrada la carn humana, i si vols dir que em podré casar amb tu, tampoc ho vull, a mi les noies no em fan patxoca, m’agraden més les persones del meu mateix gènere. Però ho faria amb una condició, que l’ aprofitat del teu pare i tu toquéssiu el dos del palau i el cedíssiu a tants treballadors que no tenen ni una petita casa on viure, i també demano que el rei i tu aneu a conrear els camps, veuràs com el teu pare s’aprima i a tu et quedarà una esplèndida figura que et servirà per trobar un pretendent.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 17

Un drac bo

Escrit per Clara Bruguera Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

sant-jordiConta la llegenda que un drac dolent es volia  menjar a una princesa i que un cavaller valent el va matar per salvar-la. Pobre drac, ho dic perque a mi m’hagués agradat que hagués estat d’una altre manera i pensar que el drac no era tan dolent. Tots el animals tenen el seu punt de feresa i cal  mantenir una certa distància a no ser que siguin animals domesticats pel home.

Per exemple.  Era un País petit que estava governat per un rei tirà, que tan a la seva esposa, la reina, com a la seva única filla les tenia sotmeses a la seva voluntat, no podien  fer res sense el seu consentiment. Cansades de la actitud del pare van  decidir escaparse, perdudes al mig del bosc, sense menjar ni aigua per beure, esgotades es van adormir.

En plena nit varen sentir una remor que cada vegada era més a prop i escandalosa, espantades es van trobar davant d’un drac petit que no parava de donar voltes, se’l veia nerviós, com espantat, no sabien que fer, el drac s’apropava a elles, estaven espantades i a la vegada tenien el pressentiment que no era tan ferotge i que en certa manera les volia protegir.

Poc després aparegué un soldat del país veí que estava enamorat de la princesa que al assabentar-se que s’havien escapat va anar a buscar-les. El soldat va atacar al drac pensant que els hi feria mal. Ell drac es va defensar pensant que el soldat tenia males intencions en vers a elles. Van entrar en una baralla tan gran que el drac va acabar morint.

 

Clara Bruguera

abril 2019

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress