abr 23

650_149269288617991016_795457957277459_7812206753779490425_n

Doncs no. No totes les princeses tenen el cabell llarg, ni totes són rosses. No és cert. Podríem dir que totes són boniques, però no com tu et penses, no com ho has vist a les pel·lícules. Perquè suposo que és a les pel·lícules oi, que ho has vist?, que les princeses són rosses i boniques i tenen el cabell molt llarg i sedós i duen vestits de gasa. Sí que és veritat que potser hauríem d’admetre que totes són boniques, però no així, saps?, no com tu et penses, no fràgils i etèries i volàtils. Algunes, saps?, tenen una bellesa rara, inquietant, obscura. Per això no podem deixar de mirar-les, i ens arrosseguen amb una força més obscura encara, com l’aigua negra del riu. Algunes princeses tenen una bellesa terrible que xucla l’ànima i la buida. Són boniques, d’acord, totes ho són. Però no totes són rosses, ni tenen el cabell llarg, i no totes tenen príncep, saps?, per ser princesa no cal que hi hagi un príncep.

Tampoc no totes les princeses duen sabatetes de taló ni es deixen fotografiar el cul al costat del cul d’altres princeses que vénen a visitar-les mentre pugen les escales d’un palau ben visible. Les princeses que no coneixes agafen l’espasa quan cal i van a cavall i viuen en palaus invisibles i defensen regnes que no són de cap rei pare, sinó d’elles, només d’elles, i si cal tallen caps i rebenten cuirasses.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
gen 22

Mes enllà del parany

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

 

images  tartera 5Amb els ulls mirant a terra i el cor bategant com un cavall desbocat m’aturo un moment, el suficient per agafar un nou alè i omplir d’aire els meus pulmons. Després segueixo pujant.

 —Ànim Pepa, una mica més, no et deixis defallir, has de ser forta,  darrera d’aquest maleït pedregar hi ha d’haver el refugi, segur que ens hi acostem… Aquestes i altres paraules semblants  és el que em dedico a mi mateixa, i de debò que intento assimilar-les i creure-ho, però la crua realitat es fa present a cada passa que dono. Estic al límit de les meves forces, no puc més; estic cansada, esgotada, sufocada i, a més, esllomada sota el pes cada cop més insoportable de la meva motxilla. De debò que em venen ganes de llençarla tartera avall.  Penso en els cargols i la arrossegada vida que porten. Sóc un llastimós cargol a punt de defallir.

Em pregunto què estic fent jo aquí, en aquest parany pedregós, lluny de casa meva? Perquè m’he deixat convèncer? On és la meva butaca, el ventilador, el te amb gel de mitja tarda i el meu apreciat balcó? Tot plegat fa que em senti contrariada i molt enfadada amb mi mateixa.

Em costa seguir el  ritme, ja he dit que estic esgotada, i a més la bota del peu dret em refrega a sobre el taló i és ben segur que  m’ha fet una ferida, perquè el dolor que sento és tan viu que gairebé em fa caminar de puntetes.   LLegiu-ne més »

Etiquetes:
gen 14

images 99Enrera han quedat les festes del Nadal, fins l’any que ve no tornarà la gatzara i el malversament que desgraciadament l’acompanyen. Ara, allunyada de tots els inconvenients que comporta viure en una ciutat tan turística com Barcelona, reposo damunt la fina sorra de la platja. Estant aquí experimento una profunda sensació de serenor i plaer, el plaer d’haver aconseguit a la fi una petita parcel.la  d’aillament i tranquil.litat. Amb els  ulls tancats aixeco uns instants el meu rostre cap  els atemperats rajos d’aquest sol d’hivern que tan m’agrada, la seva escalfor em reconforta, la meva ànima es calma i els pensaments neguitosos fugen tan depressa que acaben diluint-se dins les entranyes d’un núvol vaporós.

La platja és gaire bé deserta aquest matí. En un extrem i assegut damunt les roques un pacient pescador  és a l’aguait del més petit moviment de la seva canya, una petita galleda i un sarró són la seva companyia.  Més enllà un gos joganer es fica a l’aigua per recollir el bastonet que un xicot pel roig li llença una vegada i un altre. De tant en tant algú passa corrent o a peu lleuger a ran de mar i es perd en la distància. Són escenes que apareixen i desapareixen per deixar lloc a unes altres de semblants però cap d’elles em molesta, cap d’elles distreu la meva ment capficada tant sols a admirar la mar i el  constant moviment  de les seves aigües, unes aigües que avui són serenes  però qui sap si la força del vent les arrauxarà demà.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
oct 28

joc-de-paraules-300x200Un cop més ens hem engrescat a jugar amb les paraules que per mitja de la  “telepatia” entre totes les Blogueres hem aconseguit possar sobre la taula…, millor dit,  sobre el paper. Amb aquestes paraules cadascuna de nosaltres ha elaborat una petita narració. Vols jugar amb nosaltres? Dons busca les paraules “màgiques”.

Etiquetes:
oct 27

Revifalla

Escrit per Montse Sales Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

ArbutusCaminava pel que restava del bosc, tot trepitjant branquillons ennegrits pel foc, que cruixien amb el frec de les seves sabates. De sobte, entre les restes d’un cirerer d’arboç, tot cobert de grises cendres, aparegué una cirera, ben vermella que deia: Mengeu-me! Estic a punt de caramel!

Montse Sales

Etiquetes:
oct 23

Cireres

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

images cerezasEra mig adormida, amb els peus a tocar de la llar de foc, quan de sobte l’olor a socarrimat la va despertar. Una de les sabatilles habia lliscat dels seus peus fins a caure damunt la cendra i es començaba a cremar. No hi habia res a fer, va agafar un grapat de cireres més bones que un  caramel i la dolçor del seu  sabor la va consolar.

Pilar Zabala

Etiquetes:
oct 19

El duelo

Escrit per Magui Turnes Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

 

el dueloOlivia vestía un traje de lino crudo que combinó con sus zapatos de color cereza, quizás no era  lo más apropiado para la ocasión, pero sucedió todo tan de prisa que no tuvo tiempo de preparar el viaje. Salió del hotel paró un taxi y se dirigió directamente al aeropuerto.

Eran las seis en punto y el primer vuelo de la mañana. Olivia ocupó su asiento e intentó relajarse ojeando una de esas revistas que te encuentras en los aviones, donde te venden casi de todo. Una repentina tos se apoderó de su garganta y pese a su inicial rechazo, la insistencia de su compañero de asiento la hizo desistir y aceptar el caramelo de menta que le ofreció para calmarla.

La despertó un bache. A medida que el avión perdía altura, la invadía un contradictorio sentimiento de miedo y alivio. Comenzó el desembarque y los pasajeros se apuraban para recoger sus equipajes, Olivia viajaba con lo puesto así que se aproximó a la parada de  taxis que la llevó a su destino.

Llegó a casa se quitó los zapatos, como hacia siempre, y los dejó en la entrada. La voz entrecortada de su padre le pidió que se acercara. Se miraron a los ojos y no pudieron evitar la emoción. A Olivia no se le olvidaría jamás la imagen de su padre sentado en el viejo sillón de patchwork que había cosido su madre, abrazando la urna de cerámica color bronce que contenía las cenizas de Gustavo, su Gran Danés.

Magui Turnes

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress