abr 17

Un drac bo

Escrit per Clara Bruguera Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

sant-jordiConta la llegenda que un drac dolent es volia  menjar a una princesa i que un cavaller valent el va matar per salvar-la. Pobre drac, ho dic perque a mi m’hagués agradat que hagués estat d’una altre manera i pensar que el drac no era tan dolent. Tots el animals tenen el seu punt de feresa i cal  mantenir una certa distància a no ser que siguin animals domesticats pel home.

Per exemple.  Era un País petit que estava governat per un rei tirà, que tan a la seva esposa, la reina, com a la seva única filla les tenia sotmeses a la seva voluntat, no podien  fer res sense el seu consentiment. Cansades de la actitud del pare van  decidir escaparse, perdudes al mig del bosc, sense menjar ni aigua per beure, esgotades es van adormir.

En plena nit varen sentir una remor que cada vegada era més a prop i escandalosa, espantades es van trobar davant d’un drac petit que no parava de donar voltes, se’l veia nerviós, com espantat, no sabien que fer, el drac s’apropava a elles, estaven espantades i a la vegada tenien el pressentiment que no era tan ferotge i que en certa manera les volia protegir.

Poc després aparegué un soldat del país veí que estava enamorat de la princesa que al assabentar-se que s’havien escapat va anar a buscar-les. El soldat va atacar al drac pensant que els hi feria mal. Ell drac es va defensar pensant que el soldat tenia males intencions en vers a elles. Van entrar en una baralla tan gran que el drac va acabar morint.

 

Clara Bruguera

abril 2019

Etiquetes:
abr 15

 

índice dragon 8Quin goig els anys de joventut… Llavors els meus ullals hi eren tots i podia mastegar el que fos, fins i tot els pinyols d’oliva. Els ulls no estaven emboirats per les cataractes i les  ales no es veien carregades d’artrosi com ara. Podia volar sense dolor i salvar grans distàncies  tant de dia com de nit i viure tranquil, sense por a ser desnonat d’aquesta cova, la mateixa on em va parir la meva mare, doncs sembla ser que la volen catalogar i donar a conèixer com un espai d’interès turístic.

Sóc un drac vell i feble i sobrevisc com puc en aquesta dissortada terra. Vaig néixer fa poc més de cent-cinquanta anys, no tinc fills i és ben clar que pertanyo a una antiga espècie de dracs en greu perill d’extició. Sant Jordi, al qui considero un sant baró, fa la tirallonga d’anys que no mata drac ni gallina i en senyal d’amistat cada 23 d’abril em porta una cistellada de pomes dels planters de Sant Pere de les Roures i un ram de roses vermelles, al qual cada any afegeix una més.

Resulta que en aquesta mateixa data el rei i els habitants dels pobles de la vall s’encaparren a seguir amb l’ancestral tradició de dur-me una donzella més o menys jove, afavorida o no tant, rossa o morena, esprimatxada o generosa, perquè em serveixi d’àpat a canvi de deixar-los ben tranquils a ells.

El cert és que s’equivoquen amb mi. Si s’avinguessin a dialogar els diria que tant me fa com siguin les dones -poden pensar el que vulguin- però que no me´n portin cap més. El cas és que fa una colla d’anys, molt abans que em caiguessin les dents, vaig decidir que s´havia acabat això de fer mal, allò que no vull per a mi tampoc ho vull per als altres. Així va ser com em vaig convertir en el pacífic drac vegetarià que ara sóc. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 09

Tengo una duda

Escrit per Angeles Bosch Arxivat a: Cabories i altres reflexions 4 Comentaris »

amigas i cafeHay ocasiones  puntuales que un café-pastel-tertulia con las amigas se puede  convertir en la terapia más divertida y efectiva que si realmente hubiésemos pasado por la consulta del mejor psicólogo. Normalmente  empezamos muy formalitas, pero entre las siete que formamos el grupo, casi nos pasa como a los siete enanitos del cuento, que menos mocosa y mudita, porque todas sin excepción somos como las cotorras, estamos “la tímida”,  “la feliz”, “la sabia”, “la dormilona”, que esta, si conseguimos organizar una excursión algo alejada que ya nos resulta difícil y hemos de madrugar, bueno, es un drama. En ocasiones hemos llegado a pensar que le gustaría tener febrícula para justificarse.

También está la “un poquito gruñona”. Ella sabe que se lo decimos con cariño. Y las otras dos, pues un poco de todo diría yo. El éxito está asegurado con esta amalgama de caracteres; que si el coñazo de día laboral, la fiebre del benjamín de la casa y la pobre yaya que después de cuidarlo tres días ha cogido un gripazo tremendo, que si el marido, el amigo íntimo, etc, etc, poco a poco nos vamos relajando y comentamos aquel sueño que no entendemos, un rencuentro casual con el ex, algún deseo oculto que acaba entre guiños y finalmente, como ocurrió en el último encuentro, la más atrevida nos explica lo divertido que lo pasó en un sex-shop buscando un regalo para otra compañera de trabajo que cumplía los cuarenta y cinco.

Sin darnos cuenta habían pasado dos horas y alguna de nosotras miraba el reloj por controlar un poco el regreso a casa ya que no todas disponíamos de la misma libertad. De pronto, no voy a decir los nombres reales, la tímida nos dice: antes de despedirnos quisiera explicaros algo que me ronda hace varios días por la cabeza. Tengo una duda. Y quedó muy circunspecta en silencio. Como si nos hubiesen conectado un resorte al resto, todas a la vez preguntamos ¿una duda? A lo que ella, un poquito azorada añadió: bueno, es un deseo y una duda. Y nuevamente al unísono: ¡explica, va, dilo que se nos pasa el tiempo. ¿Te ha ocurrido algo?¿por qué no has empezado antes? Bla, bla, bla, bla blá… La un poquito cascarrabias puso orden ¡Va; callar y que hable ella! La miramos en silencio y suelta: —Quiero volver a nacer—

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
des 14

Aquella nena

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Cabories i altres reflexions 2 Comentaris »

 images6vcdTemps era temps. Llavors l’admiració i el desconcert omplien per igual  les hores i els dies d’aquella llunyana nena que el pas dels anys m’han tornat a fer  propera.  La seva imatge, innocent i tendra, segueix mostrant-se ferma dins la tènue nebulosa que envolta altres records i altres pensaments.

La fragilitat dels seus pocs anys la van fer vulnerable a les normes d’aquella creixent societat recentment estrenada i llavors, aquella nena, com tans i tantes d’altres, va viure algunes  situacions opressives  que la van fer patir.

Va aprendre que la frase “porque sí, i basta” era la resposta a moltes de les seves preguntes.  Va aprendre a obeir, perquè aixó era el que s’esperava d’ella.  A mostrar-se atenta i educada. A agrair la roba heretada. A acceptar i no demanar més del que li pertocava. Que el pa blanc era privilegi d’altres taules. Que no era cert que “la letra con sangre entra”. Que les llàgrimes no ajudaven a empassar  els  grumolls dels plats de farinetes. Va aprendre tantes i tantes coses…

A aquella nena també la trasbalsava la poca paciència de la mare. L’extrema rigidesa de les monges i la fregadissa de la creu i el rosari damunt la negror de les seves robes. L,haver d,omplir el carnet mensual amb les misses i bones obres realitzades. La por a les eternes penúries dels inferns. Les súpliques al Senyor del cel que tot ho veía. El llimb i les innocents criatures no batejades. El silenci imposat a l’escola i el so de la campana  marcant el pas lent de les hores. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
nov 13

 images ropa 2Durant uns quants  anys vaig viure enmig de dues escales.  Dues escales, dues opcions,  la dreta i l’esquerra i jo i la meva família erem al mig. Vigilàvem i controlàvem el pas de gent aliena als residents de les dues opcions. Dit així  pot semblar una mica estrany, fins i tot força confús, peró ben mirat no ho és.

Es tractava i encara es tracta d’un peculiar edifici de vuit pisos i cinquanta dues portes repartides entre  les dues escales. Darrera de cada una d’aquestes portes vivia una família, amb fills o sense, amb avis i tiets o sense, amb rellogats fixes o no, amb estudiants temporals o no, amb molt joves minyones o no, amb dones de fer feines  o no. Tot força normal per l’època.

Els primers temps varen ser de grans mancances, de cartilles de racionament, de canvis de camisa, de silencis profunds, de ferides ocultes, d’obeir i no preguntar, de reprimir paraules i sentiments, de treballar i empassar saliva, d’estalviar uns pocs cèntims, de sermons i penitències, de llargs rosaris, de cels, purgatoris  i inferns, i també de “llimbs”, un lloc que no era  a dalt, ni abaix, però tampoc al mig, on anaven a parar els desgraciats nadons no batejats. Eren anys  on s’impartien nous ensenyaments i pensaments, noves històries i nous costums que suplien tradicions. El fet és que vàig haver d’aprendre a “nadar i guardar la roba”. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
nov 06

alergias-alimentarias1Maribel, emigrante andaluza, llego a Barcelona con nueve años de la mano de sus padres y hermanos. Corría el año 1953.  Se instalaron en el Guinardo, un barrio de autoconstrucción que acogía a todas aquellas familias que llegaban en busca de una vida mejor para sus hijos que la que habían tenido ellos, trabajando para el cacique del pueblo. Maribel estudia magisterio en la Autonoma de Bellaterra

Julián es estudiante de derecho en la UAB, tiene veinte años y es hijo de un diputado de Alianza Popular, que se pasa la mitad del año viviendo con su querida en Madrid por cuestiones de trabajo. Su madre una señora de la burguesía catalana acude a misa diaria y después se reúne con sus amigas en el Club de Golf de la Diagonal, para jugar unas partidas de canasta  mientras se toma media docena de gin tonics.

 Cada mañana suben al mismo vagón de los Ferrocarriles Catalanes que los lleva a Bellaterra, pero al llegar al final del recorrido sus caminos se bifurcan. Ella estudia magisterio en la facultad de Ciencias de la Educación y él estudia en la facultad de Derecho. A pesar de tenerlo todo en contra se liaron. Los amigos no se explicaban cómo era posible aquella relación. Lo que ellos no sabían era que a pesar de los pesares Maribel y Julián se habían enamorado. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
oct 23

El mòbil

Escrit per Rosa C.L. Arxivat a: Cabories i altres reflexions Cap comentari »

aplicaciones-movilesMòbil, agenda, radio, càmera fotogràfica, àlbum de fotos, bloc de notes, despertador, bústia de correu electrònic, jocs… i mil aplicacions mes que a vegades ni tan sols utilitzem. Ah! i la més important…, o potser no. És un telèfon que serveix per parlar i comunicar-se amb la gent.

Qui ens anava a dir no fa tan de temps que aquest petit aparell formaria part de la nostra vida d’una manera tan intima? Ja no podem imaginar-nos sortir un dia de casa i deixar el mòbil oblidat. Si això passa algun cop, estiguem on estiguem, girem cua i tornem a casa, encara que fem tard a la feina, encara que arribem tard a una cita, encara que arribem tard a un dinar… Perquè ens crea tanta angoixa sortir de casa sense aquest petit aparell?

I ara el meu mòbil comença a fallar. Ja no puc baixar les actualitzacions, els vídeos i les fotografies tarden en carregar. La senyal es fluixa –això crec que ja no depèn del petit aparell-  i cal obrir una finestra i treure el cap o sortir al balcó de casa per pogué parlar quan vull parlar amb algú o al en reves. La bateria quasi be, cal carregar-la cada dia.

Vaig anar a la botiga i em van dir que esborres fotografies i vídeos. Ho vaig fer i continuava funcionant igual de malament. Vaig tornar i em van dir que de tan en tan treies la bateria i la tornes a posar. Ho vaig fer i continuava igual de malament. A la tercera visita el xicot em va dir que si sabia ho que era la “absolencia programada”. Vaig respondre que sí i un lleu però expressiu somriure va aparèixer als seus llavis. No vam creuar cap paraula mes.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress