Anochecía, el cielo había apagado su luz cuando de pronto sonó el teléfono, al otro lado una voz conocida me daba las buenas noches, me puse contenta era una amiga que hacia tiempo que no llamaba pero algo me resultó extraño su tono no era el de siempre ese tono como de sonido de cascabel alegre compartiendo buenas noticias conmigo, cogí aire y en un acto de valentía pregunté ¿que pasa? Un silencio involuntario con fondo de llanto reprimido se apoderó de ella pasó un segundo y respondió mi padre, mi padre ha fallecido. Ahora era yo la que al recibir la noticia enmudeció. Fue de repente dijo, no sufrió pero si fue consciente de que se iba, que nos dejaba se despidió de todos y entornando los ojos quedó como dormido. No supe que decir solo lo siento. LLegiu-ne més »

Samain era el nom que els antics celtes feien servir per anomenar la tardor. El Samain és l’origen del dia del Tots els Sants.

Per els celtes l’any començava el 30 d’octubre i celebraven aquest esdeveniment amb una festa que acabava el 2 de novembre. Durant aquests dies la manifestació de diferents ritus, balls i grans àpats se succeïen tant de dia com de nit.

El pas de l’estiu cap a l’hivern era un clar motiu d’alliberament i alegria. Els arbres es desprenien de les seves fulles i els homes deixaven anar les seves angoixoses càrregues de patiments inútils. Fins i tot decreixia la por al que els era desconegut i es feia lloc a la taula perquè els morts i altres éssers del més enllà vinguessin a compartir el banquet dels vius.

Per els celtes, cada cova, cada riu i cada arbre poseïa una gran força energètica i ells se’n beneficiaven quan connectaven amb la seva energia. Era aquesta una cultura que es fonamentava en una profunda comunió amb la natura i cada element d’aquesta es respectava per no malmetre el seu equilibri.

Els arbres eren especialment estimats i quan algú sentia la necessitat de trobar un lloc de pau per purificar la ment acudia davant d’un arbre gran i vell.  El teix era el més venerat i se l’anomenava “l’arbre de la vida i de la mort” perquè era enigmàtic i bell com la mateixa existència i, perquè en la mateixa mesura que el seu centre va envellint, noves capes de fusta van naixent  al voltant  del  tronc. LLegiu-ne més »

A principio de primavera apareció primero una, y casi de inmediato, otra más. Se depositaron ambas en una rama, e inspeccionaron con curiosidad un nido abandonado el año anterior.  Eran dos urracas, blancas y negras, que aquí les llaman garzas. Estaba claro que eran una pareja, e iniciaban una incursión para empezar a construir su nido, buscaban un lugar seguro donde hacerlo.  No les debió de parecer conveniente reparar el existente, que había soportado las inclemencias de todo el invierno, y decidieron, dos árboles más allá, construir uno de nuevo delante de mi ventana.

Cuando decidieron el lugar, empezó un continuo quehacer de vuelos, incursiones, busca y traslado de pequeñas ramitas, que depositaron pacientemente, bien ajustadas, en un tronco elevado, que se abría majestuoso, como una mano, elevando cinco ramas más que apuntaban al cielo.  Viaje tras viaje. montaron un voluminoso nido, en la cúpula de uno de los muchos plátanos que tenemos en la ciudad. Tan cerca de mi ventana, que primero con el recelo y después con la confianza que da el ver que yo no era un peligro para hacer su trabajo. Terminada la obra, veía entrar y salir a la pareja con la seguridad de que habían ejecutado una verdadera obra a prueba de las inclemencias. LLegiu-ne més »

Damunt del turo el vell casalot sembla vigilar a tot aquell que entra en el poble, per la carretera que uneix el contat amb la gran autopista de la ruta 666.  Els seus orígens daten de 1853, quant el seu primer propietari, Thomas Wynns la va construir com a regal de noces  a la seva muller. Es una antiga mansió típica del Sud  de Carolina amb la seva planta noble on la gran escalinata de marbre es divideix amb dos braços que distribueixen les habitacions que es troben en el pis superior a l’ala oest i a l’ala est. Una porta al final de l’ala oest ens porta fins el pis superior on es troben les golfes i on l’única il·luminació es un finestral no gaire ample. Els esclaus vivien en barracons al  costat dels camps de coto i tan sols els que estaven al servei dels senyors i de la casa podien dormir amb unes minses comoditats en unes petites cambres adossades a la gran cuina. Malauradament  Sara Lee, la jove esposa, va gaudir ben poc d’aquella formidable mansió, ja que el mateix dia de l’aniversari de noces la varen trobar penjada a l’habitació de les golfes. Thomas Wynns va manar tapiar la porta i ningú va pogué tornar a entrar en aquella  estància. Ell es va recloure dins de la seva gran mansió fins que va morir. LLegiu-ne més »

Desde que abrió el buzón aquella mañana de otoño le había sido imposible volver a recuperar la tranquilidad. Un sobre blanco sin remitente y con una sola palabra escrita en el dorso la catapultó de un golpe a su antigua vida, una vida que había tardado en olvidar treinta años.

Durante mucho tiempo había sido consciente de que aquel momento podría llegar. Con el paso de los años el temor se fue disipando y la tranquilidad fue guardando en el recuerdo a la persona que se escondía dentro de ella. Se afincó en aquel pueblo pequeño de gentes sencillas y se transformó en una vecina más, respetada y querida por todos. El escondite había dejado de serlo y su marido, hijos y nietos la habían convertido en aquella mujer que era ahora.

Desde que recibió la misiva, permanecía guardada en el cajón de la cómoda sin que hubiese reunido el coraje suficiente para poder abrirla pero sabía que, le gustase o no, debería hacerlo cuanto antes. Conocía al remitente y sabía sobradamente que era capaz de todo, no debía arriesgarse a que se presentase en su casa.

Aquella mañana, después de que saliesen todos para hacer sus quehaceres cotidianos, se preparó una taza de café bien cargado y se dirigió a la cómoda donde guardaba su secreto. Levantó la ropa con sumo cuidado y allí estaba la carta con la inscripción de su otro yo. ¡Mikaela! Respiró fuertemente para coger todo el aire que le fuese posible acumular en los pulmones y la agarró con la mano temblorosa. Se sentó a los pies de la cama y la abrió. Desplegó el papel que había dentro del sobre y solo una palabra sobresalía del impoluto blanco: “Ven”. Sus peores temores se acababan de hacer realidad. Sabía lo que tenía que hacer y a donde debía ir. Sin pensarlo se vistió, se puso los zapatos negros anudados al tobillo, el abrigo verde de paño y el sombrero tostado de ala ancha que tanto le gustaba. Antes de salir de casa escribió una nota que dejó encima de la mesa: “Me he ido a la ciudad, regresaré al anochecer. Os quiero” LLegiu-ne més »

La caixa és plena a vessar de fotografies de distintes mides. No hi ha dubte  que  les més antigues són aquestes de format dur, encartonat, i que mostren un color sèpia força deslluït a causa del pas dels anys.  Predominen per quantitat les que són en un blanc i negre lluent i es  pot veure que les més petites duen sanefes retallades a tot el seu voltant, i per últim, i entre totes elles, sobresurten les més actuals, perquè són vistosament  acolorides i el seu tamany és més gran.

A mesura que vaig fent una acurada tria, una sèrie de personatges desconeguts van desfilant davant dels meus ulls encuriosits. Les seves imatges reflecteixen que un dia es van posar davant la càmera perquè els venia de gust, però també per testimoniar un bateig, un casament o algun altre esdeveniment important.

Que estrany em resulta no saber res d’aquesta gent que van significar poc o molt per a la meva família. Va ser una avantpassada meva aquesta senyora del vestit llarg i el barret amb flors que està asseguda al costat d’una nena? Eren germanes les dues noies que duen bruses blanques amb delicats colls brodats? Algú em pot dir qui va ser aquesta elegant senyora del collaret de perles i el cabell curt curosament ondulat?  Què se´n sap de la nena del vestit curt amb farbalans, mitjons alts i el gran llaç al cap? Què me’n dieu d’aquest senyor de posat seriós  que seu en una confortable butaca mentre la dona és a peu dret al seu costat? Qui pot ser aquest nen que jeu tot nuet damunt del llit? Hi deu haver algun parent meu entre aquests  joves que, amb uns  estrafolaris banyadors, somriuen enjogassats a l’empara d’una platja? Qui deu ser aquesta senyora del cabell recollit darrera del clatell, el llarg vestit negre, el senzill mantell a l’espatlla i  espardenyes als peus que sembla donar  menjar a un gall dindi ? LLegiu-ne més »

De bon matí solia recórrer amunt i avall alguns carrers del meu barri. El seu pas era àgil i prou decidit, tenia pressa per arribar a temps de fer la seva feina: controlar que els establiments  obrissin les portes a l’hora que els tocava. Es mostrava desconcertat i remugava una mica quant els dies de festa ho trobava tot tancat, per a ell això resultava un fet de provada incompetència i així ho feia saber a la gent que el volia escoltar.

Desconec quin era el seu nom ni l’edat que tenia, però jo no li feia més de 60 anys. El seu abundós  cabell  blanc era cobert de rínxols amb un aspecte semblant a aquelles pintures antigues que representen els angelets del cel.

A l’hivern dormia damunt d’uns cartrons dins l’espai del caixer automàtic d’una caixa d’estalvi, i si tenia sort es tapava amb una manta, una  vànova vella o fins i tot amb un sac de dormir. Sempre em va sorprendre veure que anava prou net i afaitat i amb una indumentària tan original que ben bé podria ser envejada per una part d’aquest jovent nostre que tant s’esforça  per sobresortir amb la seva manera de vestir. LLegiu-ne més »