feb 19

El injerto

Escrit per Rosa C.L. Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

Maniquies-Realistas-clasico-Grupo-EnvyUn buen dia, su calva dejo de emitir aquel brillo tan deslumbrante. Una fina capa de rizos castaños ocupo su lugar. Lo primero que hizo después de salir de la clínica de trasplantes capilares,  fue ir a comprar todo un arsenal de productos y accesorios que hasta la fecha no habia tenido ocasión de utilizar: peines, cepillos, fijador, espuma, champú, acondicionador, crema suavizante… Todo aquello le venía un poco grande. La dependienta que estaba muy versada en el tema  no tuvo ningún inconveniente en perder casi una hora de reloj con aquel nuevo cliente. Aquel mes se llevaría una buena comisión.

Solo había transcurrido una semana cuando empezó a notar aquellas pequeñas molestias. Siempre era por la noche. Supuso que el calor de la cama le producía aquellos picores- A quella desazón fue en aumento. Ya no podía conciliar el sueño. Se lavaba la cabeza a medianoche con agua fría a fin de apagar los ardores. En la clínica le dijeron que eran normales aquellas pequeñas molestias. Las raíces de los implantes necesitaban un tiempo de adaptación y su cuerpo estaba experimentando una lucha por aceptar un elemento que no le era propio.

Y un buen día sucedió algo insolito. Los rizos empezaron a desprenderse de su cabeza y a flotar por la habitación. Traspasaron paredes y ventanas y siguieron calle abajo, cruzando la Gran Via flotando siempre en el aire hasta llegar al centro de la ciudad. Los grandes almacenes que presidian la plaza habían cambiado la decoración de los escaparates adaptándolos a la época invernal que se acercaba. Los maniquís vestidos con las últimas novedades, tenían  el semblante triste y apático. No ayudaba mucho la palidez de los rostros y la uniformidad de expresion que todos mostraban en sus semblantes.

Los rizos morenos llegaron hasta el gran escaparate, traspasaron las enormes lunas y se fueron colocando en las cabezas mondas y lirondas de los maniquís. Allí empezaron a crecer, a tomar diferentes tonalidades, texturas y formas : unos eran rizados morenos o rubios, otros eran melenas cortas morenas o rubias, otras eran melenas largas morenas o rubias y hasta alguna pelijorra se atrevió a cubrir alguna calva lampiña. Y los maniquís cambiaron su semblante triste y apático por una sonrisa.

 

Rosa C. L.

Juliol 2017

Etiquetes:
feb 12

En el Lago

Escrit per Mª Jesús Mandianes Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

lago10Solo pensaba en las vacaciones. Cuando llegaba agosto escapar de la vorágine de la ciudad era mi única preocupación. Poseído por el espíritu de funcionario de medio pelo, me daban igual los expedientes sin tramitar acumulados en mi despacho. A las dos de la tarde cerré la ventanilla y marché directamente a la estación de cercanías de Alexanderplaz, donde me esperaban Astrid y Katia con las maletas preparadas.

Durante el trayecto apenas me detuve a leer los titulares de la prensa. El Bild, alertando una vez más sobre la grave crisis política que amenazaba de nuevo a Alemania, parecía dispuesto a amargarnos las vacaciones. Cerré el diario exasperado. Después de pasar el año ahorrando para alquilar un dacha a orillas del lago Templiny, no íbamos a dejar que “una serpiente de verano” nos amargara.

  • ¿Qué sucede Bertold?

  • Nada Katia, este maldito tabloide se ha convertido en una novela de terror.

  • Papá, en la Universidad dicen lo mismo, Rusia quiere frenar como sea la fuga de ciudadanos. Hermann y su familia se fueron hace un mes.

  • ¡Callate ya Astrid! No ves que estas asustando a tu madre.

Una hora después llegamos a Potsdam, el ajetreo de las maletas y la organización de la cabaña pareció diluir la preocupación. Por fin instalados, dejamos que los días transcurrieran tranquilos.

Me sentía feliz retratándolas mientras compartían confidencias sentadas al borde del embarcadero, o saludándolas desde la barca, donde pasaba las horas intentando pescar, mientras ellas riendo me gritaban: LLegiu-ne més »

Etiquetes:
feb 05

El preu de la cobdicia

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

 

índice98En Marcel conduïa per una estreta carretera que s’enfilava sinuosament muntanya amunt. La ruta era llarga. Feia dues hores que havia aturat el cotxe per descansar uns moments, omplir el dipòsit de combustible i prendre un merescut cafè a l’àrea que hi havia  al costat de la benzinera.

Estava cansat, però tenia  clar que no es podia entretenir  més. No li agradava gens conduir de nit. La tarda ja començava a declinar i volia arribar a l’hotel  abans no es fonguessin els ultims vestigis de claror. És per això que, al pas d’un encreuament de camins, va seguir les indicacions que assenyalaven una oportuna drecera.  L’endemà assistiria a  una important reunió on, amb grans paraules i foscos subterfugis, confiava aconseguir la firma d’un contracte que aportaria més diners a la seva creixent fortuna.

Passat un temps es va adonar que cap altre cotxe s’havia creuat amb ell i això el va intranquil·litzar. Avançava amb precaució, els ulls atents als revolts de la carretera i al profund abisme que s’obria pel costat dret. Certament la verdor i frondosidat del paisatge l’havien captivat en un començament, però ara la seva valoració davant la nova realitat que contemplava era una altra. La zona que travessava era gairebé desèrtica, només creixien matolls resecs i tota mena de plantes punxadisses. De tant en tant algun arbre solitari, més mort que viu, allargava les seves escanyolides branques al buit, tot buscant remei a l´agonia que el corsecava. En les altures, un parell d’aus carronyaires volaven en cercle a la recerca d’alguna menja putrefacta per als polls del seu niu. En l’horitzó grans i fosques nuvolades començaven a enterbolir el cel.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
des 05
Bastein-Lepage_Diogenes

Bastein-Lepage_Diogenes

Durante mi carrera como periodista, tuve la oportunidad de viajar al inframundo -cosas de la ficción-  para mantener una entrevista con un personaje que siempre me ha impresionado y por el que siento una profunda admiración

– Es cierto que fue desterrado de su ciudad por falsificar moneda.

– Sí, fui cómplice de mi padre, que era banquero y falsificaba moneda, pero desgraciadamente nos descubrieron y tuvimos que exiliarnos a Atenas. Allí aprendí a falsificar o mejor dicho desfigurar la “moneda”

– En Atenas quiso hacerse discípulo de Antistenes y tengo entendido que esté lo rechazo en innumerables ocasiones, incluso creo que llego a darle algún que otro bastonazo

– Llegue a Atenas con un esclavo llamado Manes, que me abandonó poco más tarde. Afronte mi mala suerte estoicamente: “si Manes puede vivir sin Diógenes, ¿por qué Diógenes no va a poder sin Manes?”. Quise ser coherente y me burlaba de la relación de extrema dependencia entre las personas. Encontré un maestro, que no hacía nada para sí mismo, pero rechace su ayuda. Quise ser discípulo de Antístenes, però mi fama me precedía. Finalmente, viendo mi perseverancia me acepto como discípulo LLegiu-ne més »

Etiquetes:
nov 28

CleopatraAmb la màquina del temps inventada per un savi, en un tres i no res, em vaig plantar als bells jardins del palau de Cleòpatra VII, a Alexandria per fer-li una entrevista.
La vaig trobar, asseguda i bellament vestida entremig dels seus servents escrivint, en jeroglífics, el seu testament.
-Bon dia, gran Faraó, vaig dir sense fer cap tipus de reverència ja que ho considerava un gest estúpid per molt important que es sentis la reina.
-D’on vens estrangera?
-De Catalunya, gran senyora, un país que a la teva època encara no existeix. És un conjunt de quatre províncies que pertanyen a Espanya.
-Val, ja me n’adono que poc han canviat les coses al llarg del temps. Només canvien els noms. Veig que existirà un imperi que es dirà Espanya i que tindrà províncies, com el romà.
-Exacte, però jo he vingut a entrevistar-vos a vos, no a l’inrevés,
-D’acord. Les dones ens hem d’ajudar perquè sempre estem a remolc de les fal•làcies conqueridores, guerreres i estúpides dels homes. Què em vols preguntar?
M’agradaria que fessis una valoració de la teva vida
-Doncs mira, ha estat una vida de decepcions . Diuen que sóc atractiva, bella, seductora, intel•ligent i interessant. Parlo 7 idiomes, entre ells el faraònic , i no tindria perquè saber-lo perquè jo descendeixo d’Alexandre el Gran, no tinc ascendència egípcia sinó grega, sóc una gran estratega i domino l’art de la política així com l’art de conquerir els homes i amb tot i això ja sabràs que en un futur molt proper, he de morir per la dignitat que mereix el meu país. Amb 39 anys, m’hauré de suïcidar posant-me els meus millors vestits i fent-me mossegar per un àspid, la mateixa cobra egípcia que simbolitza la deessa UTO que durant més de 3000 anys ha protegit els reis d’Egipte i que per això sempre la portem a la corona o diadema.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
nov 21

El despertar

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

 

images tic tacJa sé que és absurd que cada nit, en el moment d’anar a dormir, activi el botó del despertador per a que soni a les vuit del matí. És absurd perquè estic jubilada i ja no em cal marcar l’hora per anar a treballar. És absurd perquè ara dormo menys; tant és així que, la majoria de vegades em desperto cap a les sis del matí i ja no aconsegueixo  dormir més. Cada vespre sóc conscient de l’absurd que resulta el meu gest però, no ho puc evitar. Necessito saber que el despertador vetlla per mí, no fos cas que m’aixequés massa tard, sobretot a l’hivern, quan les matinades son més fosques.

El despertador… aquest objecte posseidor en altres dies d’una odiosa estridència metàl·lica, va ser la causa de que durant molts anys el considerés tan valuós i necessari com menyspreable.  Recordo que, en despertar-me cada matí no festiu, li dedicava els meus  pitjors pensaments per atrevir-se a destorbar l’imperiosa necessitat que jo sentia de  dormir una mica més. Llavors, quan era jove i bonica,  mai en tenia prou de dormir. És ben cert que amb el pas del temps tot canvia. Ara el so constant, acompassat i discret del seu tic- tac, acompanya les meves vigílies abans de submergir-me dins les flonges nebuloses de Morfeu, però… cosa extranya,  avui ja a prop de les tres de la matinada, encara vagareixo desperta per l’espai sideral més aixerida que un ginjol.

Au vinga, Claudina, deixa ja de donar voltes i més voltes com una croqueta a mig rebossar. Deixa que els pensaments passin sens més davant teu, no et distreguis i intenta centrar-te en el buit, en el no res. Ommmmmm…  No hi ha res a fer, ho he provat una vegada i un altre però no em funciona, i allò de les ovelles tampoc ha resultat;  les molt impertinents intenten saltar la tanca totes a l’hora i així no tinc manera de   poguer-les comptar. Impotent davant la llarga vigília em deixo atrapar  pel conjunt d’imatges que agafen el relleu. Són imatges que ocupen i distreuen la meva ment amb una successió de  situacions  que,  estic segura,  perdran importància a la llum del sol, però que ara, en aquest moment, em mantenen lligada a una sèrie de pensaments  que avancen enganxats com els vagons d’un llarg tren de mercaderies.     LLegiu-ne més »

Etiquetes:
nov 07

Realitats

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Cabories i altres reflexions 2 Comentaris »

 

imagesmujeres i espejo 4El fil dels meus enrebessats pensaments nocturns es desvien vers una realitat més present tan aviat com surto de la dutxa. Ja ben desperta i relaxada embolico el meu cap amb una tovallola de color blau cel, en conjunt amb el barnús que cobreix el meu cos. Una tènue cortina de vapor vagareja lentament per tot l’espai del  bany  fins a  formar un  baf ploraner que abraça el mirall.  La temptativa de dispersar amb la mà el tel que encega aquest vidre no dóna bons resultats. Tan sols aconsegueixo que la meva imatge es reflexi precàriament confosa uns instants, per tornar a ser engolida ràpidament per la boirina.  No és fins que obro la finestra que l’aire fresc del matí retorna la normalitat a l’estança. Llavors eixugo i pentino bé els meus  llargs  cabells, alhora que examino amb molta atenció la meva aparença. I haig d’admetre que la imatge que em torna el mirall no és precisament tan engrescadora com per a tirar coets.

Que lluny han quedat els anys de jovenesa de la Dina, quan les sabates de taló d’agulla i l’estretor de les faldilles que duia feien cimbrejar el seu cos com un jonc.  La cintura normalment  comprimida sota la pressió d’amples cinturons, de cuir o de roba, per allò d’aconseguir treure més pit. El ulls sempre ombrejats i pintats amb una atrevida ratlla, resseguida a pinzell amb un “eyeline” negre anti-al·lèrgic, provinent d’Andorra.  Els pòmuls realçats amb una lleugera capa de pólvores de color siena clar, per imprimir més realç i vivesa al rostre. Els cabells pentinats segons la moda del moment; agafats amb una cua dalt del cap, deixats anar ben llisos, o tot al contrari, ben rinxolats. El “crepat” que incloïa un monyo a l’estil Grace Kelly, o un altre que  acabava en forma de “bucle”.  Alguns d’aquests pentinats els aconseguia a força de dormir tota la nit amb els “rulos” posats.  No hi ha dubte que amb tot aquest envernissat la Dina feia una certa patxoca.    LLegiu-ne més »

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress