oct 31

la castanyera.Mentre esmorzo llegeixo aquesta notícia a la premsa: Troben morta dins de la seva parada a l’última castanyera de Barcelona. El telèfon vibra sobre la taula, és el meu cap i em demana que em traslladi immediatament a la comissaria

– Inspector, vaig demanar uns dies d’assumptes propis.

– Escolta López, no t’ho estic demanant, és una ordre. T’espero abans d’una hora. Tenim un cas d’homicidi i vull que siguis tu qui el porti.

Segueixo llegint el diari, la fotografia que acompanya a la notícia, em resulta força familiar. Efectivament, és d’un lloc molt conegut per a mi, és la plaça de l’Oca, un lloc molt carismàtic del barri on vaig viure durant molts anys. Acabo el meu suc i dono l’últim mos al croissant que tan a gust m’estava cruspint. Surto disparada i abans d’una hora estic davant del meu cap, l’inspector Miralles. Em fa entrar al seu despatx i tanca la porta darrera meu.

– No vull que lo que ara t’explicaré sortí d’aquest despatx.

– Vostè dirà.

– Has llegit el diari?

– Sí, i tan.

– Bé, doncs ja saps perquè vull que siguis tu qui es faci càrrec d’aquest cas. Coneixes molt bé el barri i la gent que hi viu. Tothom et coneix i no hi haurà cap problema quan comencis a fer la investigació. Parlaran abans amb tu, que amb un altre “polí” que no coneguin. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
oct 31

Nit de les ànimes

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció 8 Comentaris »

 

Cementiri-4-1000x456 sement. 4Avui, nit de les ànimes, s’abat damunt el poble una tempesta com mai abans ha estat recordada. El seguit de llamps i trons fan tremolar les muntanyes i cruixir les branques dels arbres, fins i tot el vent xiula amb gran destemplança.

La llar de foc és encesa per intentar atemperar la casa i propiciar a la família la sensació de calma. També, com en aquest dia no podía ser d’altra manera, per fer brasa on coure els moniatos i torrar les castanyes. Els troncs de fusta cremen espategant amb força i provocant un incontrolat vòmit d’espurnes. Alhora tremoloses llambregades, ara vermelles, ara grogues, foragiten la grisor d’un fum que s’enfila fins a desaparèixer  xameneia amunt.

Després d’un breu parpadeig  la llum acaba marxant, com passa  gairebé sempre que el temps és mostra inclement. Una sola espelma damunt la taula  afegeix la seva esmorteïda claror a la més vital lluïssor de les flames, lo que provoca un pertorbador joc d’ombres i penombres clarobscures en tot l’espai.

A fora, els  lladrucs dels gossos s’uneix als persistents cops de la desajustada finestra que hi ha dalt les golfes, on s’amunteguen un munt de rampoines i trastos vells, provinents  d’èpoques anteriors. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
oct 28

Paraules rares

Escrit per Clara Bruguera Arxivat a: Literatura i Ficció 2 Comentaris »

AsbolMe ha venido en el pensamiento una historia de una niña que le gustaba mucho ir al campo, se interesaba por todo, preguntando sin parar con su lengua de “trapo”, por lo cual sus padres la llevaban con frecuencia a un parque muy cercano.

Los días iban pasando, la niña no paraba de preguntar y a sus padres les hacía gracia su lenguaje típico de la edad,  pero se percataron que la “erre” no le salía de su boca y en su lugar la pronunciaba como una “ese”, no le daban demasiada importancia incluso les hacía gracia, a los árboles los llamaba “ásboles”, a las rosas “sosas”, y así todas las palaras que llevaban erre lo pronunciaba con ese, a la vez que le iban corrigiendo su vocabulario el tema de la “erre” lo pronunciaba con “ese” no lograron corregirlo.

Preocupados la llevaron al logopeda y el diagnóstico fue que tenía un pequeño problema en sus cuerdas vocales de difícil solución i que tendría que convivir con ello. Afrontaron el percance con resignación e incluso con optimismo y decidieron lo siguiente:  La niña se llamaba Luz e hicieron los trámites pertinentes para poder cambiar su nombre por Arbol, en honor a su preferencia por los árboles lo que hizo que se convirtiera en Asbol, y en tono cariñoso Asbolita.

 

 Clara Bruguera

Octubre 2020

Etiquetes:
oct 27

nostalgiaUn bon dia em vaig imaginar fent un vol pel poble on vaig néixer, veure com era i imaginar que estic caminant pels seus carrers, acompanyat del colorit ocàs, que potser és l’únic amic que em queda.

Tot està igual com abans, la tardor difusa per la boirina. Però el temps no passa en va, ho ha cobert tot de tristesa. No puc imaginar creure el que estic veient en aquesta estimada terra.

Res ha canviat, les seves cases blanques, amb les velles portes de fusta envernissades, tot és en el seu lloc, els nius de les orenetes en el campanar de l’església, els caragols campant pel jardí i la molsa en les humides pedres.

No hi ha lloc per al dubte, aquest és el paradís del cel blau i les fulles seques on tot i cada cosa té la seva pròpia llegenda. Fins i tot en la meva ombra veig la mirada de la meva àvia.

Aquestes són coses que recordo de la meva tardana infantesa, dues farmàcies, una en cada cantonada de la plaça, la façana de l’església amb dues columnes de pedra descantellada per tot arreu. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
oct 17

la montanyaLa Claudia i en Rubén eren una parella , com tantes, plena de problemes econòmics. Tenien dos fills, el Joel de 12 anys i la Lia de 3. Tant ofegats estaven de deutes, que van haver de deixar el pis, on vivien i anar a viure a una cabana de la Muntanya Daurada. Per tal que els nens no visquessin tant els seus problemes els hi portaren sota l’excusa de que anaven a passar unes llargues vacances a la natura. No cal dir que en Joel, no s’ho va creure però no digué res i només pensava en la manera que podia ajudar els pares.

La cabana estava en un racó inhòspit, a prop d’una riera i la cobertura del telèfon fallava quasi sempre. Un dia, sota la pluja, veieren pujar una parella que es presentaren com a Lisa i Ferran i que els demanaren poder-se aixoplugar a la casa fins que parés la pluja. En Rubén els demanà que feien per aquelles contrades i la Lisa explicà que anaven a buscar un diamant rosa, enorme, que estava amagat al cim de la muntanya on encara quedaven les restes d’un antic poblat de buscadors d’or instal•lats al cim , al costat del lluent rierol que baixava cap a la vall. Un gran diamant? Mare de Déu! Digué la Claudia, això és el que nosaltres necessitaríem per resoldre tots els nostres problemes econòmics , però en Rubén li digué, no siguis beneita, això només són fantasies i somnis d’aquells que no els agrada gaire tocar de peus a terra. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
oct 14

AsbolitaAsbolita es el nombre de mi abuela, de mi madre y el mío propio. Os parecerá un nombre extraño, exótico o extravagante, pero en mi familia todas las mujeres primogénitas han recibido el mismo nombre: Asbolita.

Al parir a mi primera hija, decidí romper con la tradición ancestral de nuestra familia. Ya estamos bastante estigmatizadas las mujeres, como para que encima tengamos que vivir toda nuestra vida con un nombre que nos pesa como una losa. Ha sido una carga muy pesada la que he tenido que soportar. ¿Os imagináis el suplicio de mis días de escuela? “Asbolita, estas hecha una bolita” ¿Os imagináis la cara que ponía el chico que me gustaba, cuando se acercaba a mi por primera vez y preguntaba por mi nombre? Ya no volvía a verlo. Y es que siempre mi nombre me ha sonado a nombre de mineral que suele salir en los crucigramas: nombre de mineral negro parecido a la obsidiana que se encuentra en la comarca de la Garrotxa.

Hoy mi hija ha cumplido 18 años y me ha comunicado muy ilusionada, lo primero que hará con sus 18 primaveras recién cumplidas. Ha decidido ir al Registro Civil, para poder cambiarse el nombre que le di al nacer. Se lo va a cambiar por el de Asbolita.

Rosa C. L.

Octubre 2020

Etiquetes:
oct 10

El Regalo

Escrit per Teresa Vidal Arxivat a: Literatura i Ficció 4 Comentaris »

As BolitaEsperaba nerviosamente el día de mi cumpleaños, ya que estaba convencida que mis padres, hartos de mis peticiones, me comprarían lo que tan ansiosamente les había pedido.

Llegado el momento, tenía ante mí, una caja de cartón fuerte, con unos orificios, y un gran lazo rojo, de adorno, y de él, colgaba una etiqueta con una frase . No tuve dudas, por fin tendría una mascota, una perrita con la que podría jugar, y ya estaba advertida, que no sólo serían juegos, yo debería ser responsable y cuidarle como era debido.  Acepté encantada todas las advertencias, y consejos que me dieron. Sabía que, aunque pudiera jugar con ella, no era un juguete, era un ser vivo y con sentimientos. Era muy consciente de ello.

Cuando deshice el lazo y abrí la caja, me encontré con unos enormes ojos negros que me miraban bondadosos, y su pequeño rabo se movía acompasadamente, chocando con el duro cartón, parecía el redoble de un tambor.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress