des 26

Can Felipa (Catex)

Escrit per Mª Jesús Mandianes Arxivat a: Els Nostres Barris 2 Comentaris »

canfelipaSituación: Marià Aguilò, 249-277 (Poblenou)

Fábrica: Textil (Ram de l’aigua)

Obra del ingeniero: Benet Puig i Rossinyol

Primer propietario: Felipe Ferrando (1856)

Segundo propietario: Josep Vila i Soler

Uso actual: Centro cívico y complejo deportivo (Sede Arxiu Històric Poblenou)

Cuando visité por primera vez Can Felipa, me pareció mentira que aquel edifico de diseño tan elegante hubiera sido alguna vez una fábrica. En el archivo histórico de Poblenou, situado dentro del mismo inmueble, me lo confirmaron. Su historia se remonta a mediados del siglo XIX, cuando Felipe Ferrando (de aquí el nombre de Can Felipa) abrió una pequeña fábrica para el blanqueo de tejidos con cuarenta operarios. Estaba situada en la esquina de las calles Marià Aguiló (antes S. Pere) y Peralada, desaparecida al abrirse la calle Pallars.

 La familia Vilà compró Can Felipa en 1877, la amplió y la mantuvo hasta su cierre en 1978. Esta saga familiar estuvo vinculada al textil desde 1879, cuando Josep Vilá i Soler creo otra industria dedicada al Ram de l’aigua: Blanqueo, tintado y estampado de algodón, situada en la calle Sant Pere 17.

 Fue una de las fábricas más importantes que se crearon en Poblenou en el siglo XIX. Por dimensiones y número de personas que trabajaban era comparable a Ca l’Aranyó. El edificio conservado

canfelipaantigua forma parte del conjunto fabril que la familia Vila poseía a Poblenou, todos dedicados a diferentes procesos industriales dentro del ramo textil. El resto de las naves fueron derruidas, con excepción de otro edificio situado en la calle Mariá Aguiló. También se ha conservado una parte de la cerca perimetral, como recordatorio de los antiguos límites del conjunto fabril.

 Su arquitectura, como sucedía con la mayoría de los edificios textiles, se basaba en la típica estructura de “fábrica de pisos” que consistía en una construcción de diversas plantas con pilares interiores de hierro colado, vigas y techos de madera, además de un gran número de ventanas. Las salas de trabajo eran más grandes e higiénicas y permitían la instalación de grandes máquinas y un mayor control de la producción.

 Se diseñó en forma de “ele”: La planta baja estaba porticada y tenía tres pisos con grandes ventanales que aseguraban la entrada de la luz natural. La cubierta del edificio está decorada con “escamas de pizarra” una balaustrada y un conjunto de buhardillas. El edificio principal fue remodelado y la fachada pintada de blanco, sustituyendo al original color gris. Todo el conjunto ha adquirido un cierto aire de palacete francés, que hace olvidar su destino original: Una fábrica textil. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
gen 10

derribo-naves-poblenouTirava d’un carro de supermercat . Feia dies que el veia traginar de bon mati  per entre els contenidors del carrer,  buscant qualsevol andròmina de metall.  Potser no m’hauria fitxat amb ell, sinó fos perquè un dia al passar per el seu costat va aixecar la vista i em va mirar.  Els seus ulls destacaven de la resta de la seva fisonomia per la tristor que transmetien.  Vaig saludar amb un –buenos dias- i em va respondre amb un català clar, però amb un fil de veu      –bon dia- . A partir d’aquell dia quan tornàvem a coincidir, sempre ens saludàvem, però d’aquí  no passàvem. Un matí em vaig armar de valor i vaig decidir que li tenia que dir alguna cosa més que el desitjar a una persona que busca entre la brossa que passi un “bon dia”.  Al arribar al seu costat i desprès d’haver fet la salutació matutina vaig aturar-me i li vaig preguntar:.

-          Perdona, que fas desprès amb ho que reculls dels contenidors?

La resposta era bastant obvia, però en aquell moment va ser ho primer que se’m va passar per el cap. Sempre he estat convençuda que no soc racista, però em feia una mica d’angoixa dirigir-me d’una forma tan oberta cap a un estrany. Va deixar de remenar dins del contenidor, es va eixugar les mans amb un drap que duia penjant de la butxaca i la resposta que em va donar, era la que ja sabia anticipadament.  Havia creat una esquerda i tenia que donar un pas més. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
mai 13

El cementiri del Poblenou, conegut també com Cementiri Vell o de l’Est, està integrat a la ciutat, però originàriament es va edificar fora de les muralles i al costat del mar.Situat al barri del mateix nom, està ubicat al carrer Taulat núm. 2. Va ser inaugurat pel bisbe Climent l’any 1775 qui l’ havia fet construir per raons d’higiene, avançant-se a la mesura que el 1787 obligava a traslladar fora de les muralles de la ciutat tots els cementiris i enterraments de les parròquies. El bisbe en va assumir la càrrega financera, per la qual cosa l’administració del cementiri va quedar en poder de l’església, i no va passar al municipi fins a les últimes dècades del segle XIX. És doncs, el primer cementiri de la ciutat que va ser construït fora del perímetre emmurallat. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
nov 22

Cuando mis compañeras me sugirieron que puesto que vivo en poblenou podría encargarme de escribir sobre la celebración del centenario de la ORXATERIA EL TIO CHE sentí algo así como una pequeña mascletá en mi interior ¡cuántos recuerdos se agolparon en mi mente! Sin ser consciente de ello, he formado parte desde 1970, que vine a vivir a Barcelona, de la gran familia de poblenovins que se han deleitado con su riquísima horchata.

_ ¿Sabes que cerca de mi casa hay una horchatería buenísima y se llama el tio che?—me dijo en una ocasión el que entonces todavía era mi novio.

_ Pero ¿es que son valencianos?—pregunté sorprendida

_ Alicantinos, de la Nucía, cerca de mi pueblo.

_ ¡Qué suerte, una horchatería! — respondí —y el corazón empezó a latirme un poquito más deprisa. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jul 23

El reportatge documental: Dones de Can Saladrigas el van produir l’associació món comunicació, que pertanyi al Consell de Dones de Sant Martí. A través de les entrevistes a Teresa Gisbert i Juana José Puigdendolas podem conèixer com era la feina a les fabriques qui havia a Can Saladrigas, abans, durant i desprès de la Guerra Civil. Elles amb una memòria portentosa recorden fets com la vaga de tramvies del 52, que va tenir molta incidència al Poble Nou. santmartiambveudedona.cat]

En aquest vídeo es dona veu bàsicament,  a dues dones que van treballar a l’antiga fàbrica de Can Saladrigues. Per mitja del seu testimoni, podem tenir una visió de quin era el dia a dia d’aquestes dones que a una edat molt tendra, entren a treballar a una fàbrica per aportar un sou minse per ajudar al sostén econòmic de la familia. El seu testimoni es d’un gran valor en un temps en que la memòria històrica dels nostres barris i de les persones que han viscut i viuen en ell està desapareixen.

Etiquetes:
mar 30

La Catalana

Escrit per Rosa C.L. Arxivat a: Els Nostres Barris, Monográfics 8 Comentaris »

“La Catalana” era un bus de barri que connectava el Poble Nou amb el Clot. Era tota una institució històrica. Era l’únic nexe d’unió entre els dos barris que abans de l’annexió a Barcelona formaven un sol poble i que abans de construir-se l’autopista sempre havien estar a tocar l’un de l’altre. Quin avi del Poble Nou no explicava com havia agafat els cotxes de cavalls, els Rippers anglesos que anaven amb bateries elèctriques o l’Hispano Suiza els anys 20 o bé els Ford o Chevrolet els anys 30, per anar a portar no sé quins papers a Ca la Vila?.  Però l’any 1980 l’Ajuntament decideix canviar els vells vehicles per microbusos que circulen millor pels carrers estrets dels barris.  Buscant per Internet he ensopegat amb aquesta pagina de La Vanguardia de 1966 on recull un article molt ben documentat de la història i cronologia de La Catalana. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jul 01

la calle que me faltaSoy de Santa Coloma y la primera conexión que tuve con el barrio de Pueblo Nuevo de Sant Martí fue en el mundo laboral. Trabajaba en una empresa textil ubicada en la calle Pedro IV. Hablo de los años 70 cuando lo que se veía por la calle eran trabajadores con su fiambrera y su mono de trabajo. Desde entonces este barrio ha sufrido una transformación espectacular. Todas las empresas y fábricas que yo conocía, hoy ya no están y en su lugar han crecido: edificios, calles y parques que le han dado una nueva reorganización a esta zona del distrito. No estoy planteando que esté mejor o peor que antes, pero ahora cuando he de ir a algún sitio puntual, me pregunto ¿Dónde está la calle que me falta aquí? ¿Dónde los grupos de mujeres y hombres que cada tarde se encontraban en las paradas de los autobuses? ¿Dónde las pequeñas tiendas y bares donde tomar el café del almuerzo? Ahora las avenidas son amplias y los edificios parecen como palos clavados en mitad de las calles, pero las personas y los momentos de luchas y reivindicaciones, eso si que ha desaparecido para siempre con el derrumbe de las fábricas de Pueblo Nuevo.

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress