El cementiri del Poblenou, conegut també com Cementiri Vell o de l’Est, està integrat a la ciutat, però originàriament es va edificar fora de les muralles i al costat del mar.Situat al barri del mateix nom, està ubicat al carrer Taulat núm. 2. Va ser inaugurat pel bisbe Climent l’any 1775 qui l’ havia fet construir per raons d’higiene, avançant-se a la mesura que el 1787 obligava a traslladar fora de les muralles de la ciutat tots els cementiris i enterraments de les parròquies. El bisbe en va assumir la càrrega financera, per la qual cosa l’administració del cementiri va quedar en poder de l’església, i no va passar al municipi fins a les últimes dècades del segle XIX. És doncs, el primer cementiri de la ciutat que va ser construït fora del perímetre emmurallat. LLegiu-ne més »

Cuando mis compañeras me sugirieron que puesto que vivo en poblenou podría encargarme de escribir sobre la celebración del centenario de la ORXATERIA EL TIO CHE sentí algo así como una pequeña mascletá en mi interior ¡cuántos recuerdos se agolparon en mi mente! Sin ser consciente de ello, he formado parte desde 1970, que vine a vivir a Barcelona, de la gran familia de poblenovins que se han deleitado con su riquísima horchata.

_ ¿Sabes que cerca de mi casa hay una horchatería buenísima y se llama el tio che?—me dijo en una ocasión el que entonces todavía era mi novio.

_ Pero ¿es que son valencianos?—pregunté sorprendida

_ Alicantinos, de la Nucía, cerca de mi pueblo.

_ ¡Qué suerte, una horchatería! — respondí —y el corazón empezó a latirme un poquito más deprisa. LLegiu-ne més »

El reportatge documental: Dones de Can Saladrigas el van produir l’associació món comunicació, que pertanyi al Consell de Dones de Sant Martí. A través de les entrevistes a Teresa Gisbert i Juana José Puigdendolas podem conèixer com era la feina a les fabriques qui havia a Can Saladrigas, abans, durant i desprès de la Guerra Civil. Elles amb una memòria portentosa recorden fets com la vaga de tramvies del 52, que va tenir molta incidència al Poble Nou. santmartiambveudedona.cat]

En aquest vídeo es dona veu bàsicament,  a dues dones que van treballar a l’antiga fàbrica de Can Saladrigues. Per mitja del seu testimoni, podem tenir una visió de quin era el dia a dia d’aquestes dones que a una edat molt tendra, entren a treballar a una fàbrica per aportar un sou minse per ajudar al sostén econòmic de la familia. El seu testimoni es d’un gran valor en un temps en que la memòria històrica dels nostres barris i de les persones que han viscut i viuen en ell està desapareixen.

“La Catalana” era un bus de barri que connectava el Poble Nou amb el Clot. Era tota una institució històrica. Era l’únic nexe d’unió entre els dos barris que abans de l’annexió a Barcelona formaven un sol poble i que abans de construir-se l’autopista sempre havien estar a tocar l’un de l’altre. Quin avi del Poble Nou no explicava com havia agafat els cotxes de cavalls, els Rippers anglesos que anaven amb bateries elèctriques o l’Hispano Suiza els anys 20 o bé els Ford o Chevrolet els anys 30, per anar a portar no sé quins papers a Ca la Vila?.  Però l’any 1980 l’Ajuntament decideix canviar els vells vehicles per microbusos que circulen millor pels carrers estrets dels barris.  Buscant per Internet he ensopegat amb aquesta pagina de La Vanguardia de 1966 on recull un article molt ben documentat de la història i cronologia de La Catalana. LLegiu-ne més »

Soy de Santa Coloma y la primera conexión que tuve con el barrio de Pueblo Nuevo de Sant Martí fue en el mundo laboral. Trabajaba en una empresa textil ubicada en la calle Pedro IV. Hablo de los años 70 cuando lo que se veía por la calle eran trabajadores con su fiambrera y su mono de trabajo. Desde entonces este barrio ha sufrido una transformación espectacular. Todas las empresas y fábricas que yo conocía, hoy ya no están y en su lugar han crecido: edificios, calles y parques que le han dado una nueva reorganización a esta zona del distrito. No estoy planteando que esté mejor o peor que antes, pero ahora cuando he de ir a algún sitio puntual, me pregunto ¿Dónde está la calle que me falta aquí? ¿Dónde los grupos de mujeres y hombres que cada tarde se encontraban en las paradas de los autobuses? ¿Dónde las pequeñas tiendas y bares donde tomar el café del almuerzo? Ahora las avenidas son amplias y los edificios parecen como palos clavados en mitad de las calles, pero las personas y los momentos de luchas y reivindicaciones, eso si que ha desaparecido para siempre con el derrumbe de las fábricas de Pueblo Nuevo.

Al juny marxaré a Mataró. Per voluntat pròpia. M’impulso jo sola cap allà. Pis propi, veïns nous…Una nova vida. Però quant més hi vaig, a Mataró, més recordo en el meu barri, que m’empeny i m’omple d’imatges el cap. I el cor. Si passejo per la plaça de Santa Anna, al costat de casa, se’m representa el Poblenou, la seva rambla. També en té una Mataró, i de ben bonica. M’apropo al mar Mediterrani per la platja del Callao. Oloro la sal i veig com salten les ones abans de besar la sorra. Però, instintivament, de sobte, miro cap a la dreta. Segueixo la línia que marca la costa i busco en l’horitzó Barcelona. Imagino la ciutat, ara propera i llunyana, que mira cap al mateix mar on ara em trobo i que les connecta a ambdues amb mí.

Com és que busco el Poblenou en una ciutat tant semblant com aquesta? Un fil invisible em manté lligada a cases, carrers i persones que se m’han creuat allà durant els meus 32 anys de vida. I que em resisteixo a abandonar. Sempre hi seran amb mi quan passegi per la rambla, de Mataró. Sempre portaré el Poblenou a la motxilla.

Puri Caro

Soy de Santa Coloma y la primera conexión que tuve con el barrio de Pueblo Nuevo de Sant Martí fu en el mundo laboral. Trabajaba en una empresa textil ubicada en la calle Pedro IV. Hablo de los años 70 cuando lo que se veía por la calle eran trabajadoras con su fiambrera y su mono de trabajo y , desde entonces este barrio ha sufrido una transformación espectacular. Todas las empresas y fábricas que yo conocía hoy ya no están y en su lugar han crecido edificios,calles y parques que le han dado una nueva reorganización a esta zona del distrito. No estoy planteando que está mejor o peor que antes, pero ahora cuando he de ir a algún sitio puntual, me pregunto: ¿ donde está la calle que falta aquí? Donde los grupos e hombres y mujeres que cada tarde se encontraban en las paradas de los autobuses? Dónde las pequeñas tiendas y bares donde tomar el café del almuerzo?

Ahora la avenidas son amplias y los edificios parecen como palos clavados en mitad de las calles, pero las personas y los momentos de luchas y reivindicaciones han desaparecido para siempre con el derrumbe de las fábricas de Pueblo Nuevo.

Elvira Peña