En Delfí caminava tot ranquejant per l’estret carreró empedrat. Portava dintre seu aquell mal “rotllo” que sentia cada any en acostar-se el fatídic dia. Estava fins als nassos de tota aquella parafernàlia que el poble, més aviat dit la societat capitalista, organitzava anualment.

Vinga negoci de roses procedents de diferents països! , roses que duraven poques hores en bon estat, potser els passava el mateix que a ell, estaven fartes de passar-se el dia en galledes, compartint ram, moltes vegades, amb espigues, tot esperant que la gent les comprés. També estaven desanimades perquè el sentit de la seva existència s’havia tornat molt mercantilista i el mateix passava amb els llibres que havien de sortir de les llibreries al carrer, exposats en llargs taulells on la gent els mirava com si no els hagués vist mai, semblava que aquell dia estaven obligats a comprar-ne algun i el Delfí es qüestionava si tots els llibres comprats es llegirien i si tota aquella massa de gent que els mirava, durant la resta d’any també en compraria i llegiria. LLegiu-ne més »

Agafa un llibre de la teva biblioteca. Llegeix a l’atzar una frase. Copia-la com inici del relat. Busca en un altre llibre una frase i copia-la com a final.

Escriu tot el text que queda al mig. Després esborra el començament i el final que has copiat.

Llibres escollits:
“Amb ulls de dona” de Carla Gracia
“Frankenstein” de  Mary Shelley

A la Mercè no la podia controlar ningú i aquells que ho havien intentat o que l’havien menystinguda havien quedat enrere.

Des de molt joveneta havia tingut que lluitar perquè s’escoltessin els seus desitjos i es respectés la seva forma de viure.

No cabia en el cap de la seva família que es volgués dedicar a treballar en un circ tot fent de trapezista quan disposava d’una parentela molt rica que li podia proporcionar un marit adequat que no deixaria que treballés i que la podia mantenir a casa sense fer res.

Però el caràcter de la Mercè era incontrolable i ella sabia molt bé el que volia i necessitava. El circ, amb el seu deambular pel món li obria les portes a altres països i formes de vida, enriquint-la com ella necessitava i al volar amb el trapezi, encara la duia més lluny, la feia sentir al mig d’un espai infinit, lliure de tots i de tot, deixant-la somniar tant com volia.

Això si,  la Mercè, malgrat conviure amb els companys de circ, sempre es va sentir sola perquè cap d’ells omplia les seves perspectives en quan interessos a la vida.

Jo era un trist i patètic pallasso que va caure rendit als peus d’una dona amb tanta vida interior. Moltes vegades vaig intentar trencar la cuirassa dins de la que s’amagava la seva personalitat, els seus desitjos i les seves necessitats però mai em va deixar. LLegiu-ne més »

Escribir un texto, en el que hay cables que conectan dos o más cosas imposibles de conectar entre sí. Por ejemplo una piedra y el sol, un agujero negro y un motor, etc.

Carlos no había trabajado ni quince días seguidos, desde que salio de la facultad. A sus cuarenta y dos años, tenía un pánico atroz a las relaciones interpersonales, al compromiso, a la responsabilidad de llevar a cabo una tarea y salir airoso de ella. Su inseguridad lo había convertido en un ser apartado del mundo real. Su mundo se limitaba a las cuatro paredes de su habitación, una habitación diseñada y acondicionada con un solo fin: proporcionarle placer inmediato.

La torre del ordenador, las dos pantallas con sus correspondientes teclados, el servidor, el interface, el rúter los altavoces con su sonido envolvente, la pantalla que cubría una de las paredes, para ver sus películas favoritas i un viejo sofá cama era todo el mobiliario. Completaba la decoración varias tiras de luces leds de diferentes colores, que le daban un aire underground, cuando quería relajarse escuchando su música preferida.

Una noche quizás agotado de varios días sin dormir, se desplomo sobre el teclado del ordenador. Pasados unos minutos, las luces y las pantallas empezaron a parpadear. De repente toda la habitación quedo a oscuras. Carlos había apretado el botón rojo de desconexión total. El silencio invadió la habitación. Ya no había ninguna luz ni sonido. Solo oscuridad y silencio. O quizás no?   LLegiu-ne més »

Tema individual

2ª quinzena novembre

Escribir un texto, en el que hay cables que conectan dos o más cosas imposibles de conectar entre sí. Por ejemplo una piedra y el sol, un agujero negro y un motor, etc.

La Roca yacía desde tiempos inmemorables en la orilla del riachuelo, que serpenteaba por el pequeño valle y por el magnifico bosque de hayas y robles.

Cada amanecer el Sol acariciaba su superficie, ofreciéndole su calor y haciendo que sus diferentes tonalidades grises, verdes u ocres, fueran cambiando a lo largo del día.

Al atardecer cuando el Sol declinaba detrás del horizonte,  y su luz ya no poseía la fuerza suficiente para seguir iluminando a la Roca, podía oírse en medio del silenció i de la abrumadora soledad el lamento de una mujer.

Solo el bosque sabía que estos lamentos procedían de la Roca que lloraba y se estremecía de pena y dolor cuando su amado Sol la abandonaba en medio de la fría y oscura bóveda celeste.

Martina del Clot

 Noviembre 2022

Podeu ben creure que em vaig fer un fart de rumiar on podien haver anat a parar aquelles resplendents flames que un moment abans, a més d’escalfar-me, crepitaven potents i brillants al meu davant. El fet és que en un tres i no res van desaparèixer del cau de la llar de foc, i ara tot el que em queda d’aquella foguera tan vital és el tímid rastre d’un fum que s’enfila xemeneia amunt.

Perque entengueu la meva preocupació us diré que el fet ha succeït en un poblet del Pirineu, un lloc on he vingut a passar uns pocs dies, ara que tot just som al començament de la tardor.

Avançada la tarda, espesses i fosques nuvolades han començat a envair el cel empeses per un vent cada cop més agitat i inquiet. Com era d’esperar la pluja no ha trigar a descarregar amb força, peró a diferència d’altres vegades aquest cop ho ha fet amb una fúria i una violéncia del tot extraordinaria i poc habitual en aquest indret.

Sigui com hagi estat, el cas és que un bocí d’aquest mal vent ha tingut la audàcia de cargolar-se i baixar rebufant per la xemeneia fins aconseguir  fer fonedises aquelles  flames que tan de goig i servei em feien. LLegiu-ne més »

El Miquel observava com el foc consumia tota una colla de papers que la seva mare havia posat dintre d’una paperera metàl·lica. Les flames vermelloses, grogoses i inclús blavoses, el tenien enlluernat. Llavors tombant-se cap a la seva mare, li demanà: mare, on va el foc quan s’apaga?

La mare tot somrient li respon: Depèn, hi ha moltes classes de foc. El que com aquest crema diferents documents que pensem que han de desaparèixer, es dilueix en un mar de cendres i segueix a l’aguait per si ha de tornar a fer flames per cremar més papers.

Tenim el foc purificador que crema males energies, angoixes i disgustos i que un cop feta la seva feina, s’eleva cap el cel tot diluint-se en l’univers. Hi ha el foc de les festes, que en forma de focs artificials, ens produeix una gran alegria i que un cop apagat volta sobre els nostres caps tot esperant que aquelles boniques sensacions ens durin molt de temps. També tenim el foc que senten els enamorats al seu cor, i que quan s’acaba , volta invisible sobre els seus sentiments, esperant poder depositar-se en un altre amor.

Podria enumerar-ne més però per no fer-te llarga aquesta explicació, acabaré parlant d’un foc terrible, el foc devastador, que tant pot consumir, boscos, cases o tot el que se li posi per davant. Aquest foc és negatiu i dolent per la humanitat, així que quan s’acaba, es va introduint cap el centre de la terra on es barreja i purifica amb el foc del nucli terrestre.

Montse Sales

Octubre 2022

Pobre Fi¡ Els impostos, els deutes, la misèria per poder viure; la treien de polleguera, la feien veure les estrelles i gairebé tots els planetes de l’Univers. La vida anava passant sense adonar-se i la portava cada top més i més amunt, cap aquest cel promès que marca el fi de la nostra vida. Però no… !

Un dia va tallar en sec tots aquests lligams que l’angoixaven tan i va marxar de casa i d’aquesta ciutat on ella creia que podia ser feliç. Un cop abandonat tot, es va instal·lar a una masia dalt de la muntanya. No cregueu que va tirar la tovallola.

Allà tranqui-la, sense deutes ni angoixes, va fer una gran rialla que encara porta a la cara i acompanyada d’en Bob el gran danès i del Raspall el gat més feréstec del món, va posar-se a crear aquests comptes tan bonics, que van junts amb unes titelles  d’allò més divertides, i que fan les delícies de tantes i tantes criatures. LLegiu-ne més »