Hoy es un día complicado, tengo que preparar la comida de hoy y la de mañana Navidad, me tengo que dar prisa, pues dentro de poco vendrá mi tía Maria que viene del pueblo para estar con nosotros. Mi marido la ha ido a buscar a la estación del “Clot”. Mi tía María hace poco que se há quedado viuda, además no tiene hijos así que la llamé por teléfono. ..rinnng…rinnng  !Sí!

¿Quien és? – dijo-

Soy tu sobrina MªRosa.

!Ah! – !Que Hija!  ¿Como estais?  – nosotros bien tía, te llamo porque quiero que estas Navidades las vengas a pasar con nosotros, no quiero que estes sola. Tardó unos segundos en contestarme, como sorprendida . LLegiu-ne més »

Espero que  entiendas la cobardía por despedirme  dejando  una carta sobre  tu escritorio pero el muro  de indiferencia que has levantado día a día  frente a mi es tan alto que con este epílogo termino nuestra historia en común.  Si, me marcho, hoy inicio una nueva vida al lado de la persona que sabe escuchar cuando le hablo, su mirada calida dice que le importo, su mano apretando la mia transmite todo el empuje que necesito para materializar mis sueños … con un abrazo acogedor sugiere que desea hacerme feliz.

Hoy cambio la hostilidad permanente de tu rostro por la sonrisa cómplice del suyo, tus silencios cargados de ocultos reproches por el dialogo  enriquecedor, la soledad de nuestro dormitorio  por la dulce intimidad de su  pequeña alcoba, reniego de tu brusquedad masculina para refugiarme en la seductora fragilidad de …  María.

Mª Jesús Mandianes

12 de junio de 1985. Ella estaba radiante, el deslumbrante vestido de novia, el maquillaje y la alegría  que reflejaba su rostro lograban que apenas se notaran los diez años de diferencia con Juan, que a su lado lucia un físico impresionante fruto de muchas horas de gimnasio. Tras convencerla de que el amor no tenía edad, que era la compañera maternal que estaba buscando para compartir su vida y después de vencer todas las aprensiones de su familia, por fin se casaban.

12 de junio de 1995. Tendida dentro del féretro tenía una expresión relajada, el maquillaje disimulaba el tono violáceo entorno a uno de los párpados, un blanquisímo sudario cubría su cuerpo hinchado por el alcohol y marcado de antiguas cicatrices. Frente a ella Juan ensayaba un gesto de viudo desconsolado mientras miraba disimuladamente el reloj, con prisa por acabar con el incomodo trámite del entierro. Aquella noche había quedado con sus amigos, ellos le ayudarían a superar el amargo trago …

Mª Jesús Mandianes

No coneixiem cap manual d’instruccións i potser per això, en el nostre començar a viure junts ens varem adonar que la realitat del fet era lluny de semblar-se a les flors i violes que haviem sommiat collir, però per fortuna  teníem el clar propòsit de voler-nos estimar i això ens va salvar d’una  crema segura. Ara que ja portem quasi mitja vida junts me n’adono que en el nostre tosut anar endavant hem anat escribint, sense adonar-nos, el nostre millor manual. Una carta d’amor damunt la tauleta de nit, un diàleg inesgotable, un petó inesperat, un gest amb la mà al girar la cantonada, caminar junts amb les mans plegades, un somriure a temps, una mica l’humor, i saber que enfadar-se i discutir és sens dubte un bon símptoma de confiança que pot reforçar l’entesa si se sap reconduir.

Tot això pot donar-te resposta noia  estimada, del que és per a mi l’amor.

Pilar Zabala

Aquell dia, igual que tants d’altres abans, també va aparéixer gris i pesant encara que ja es veia que més enllà del balcó el sol lluïa amb tot el seu  esplendor. Vaig a buscar tabac em vas dir, però van anar passant les hores i tú ja no vas tornar.

Em vas deixar a mi igual que ho vas fer amb les teves camises, americanes, pantalons i roba interior,  però saps què?  passats els primers díes d’angoixa, desesperació i frustració hem vaig adonar que olvidar-te no em seria difícil, només calia que deixés de pensar en tú per poder començar a pensar en mi, i ho vaig fer.

Pilar Zabala

Així que el va veure el seu cor va començar a bategar com no ho havia fet mai abans. Reunia tot alló que ella havia sommiat, era alt, ben plantat, i en el seu rostre força atractiu es dibuixava un somriure encantador, era de pell una mica bruna i en els seus ulls, foscos com la nit, es reflectien les estrelles.

Ella tan sols tenia quince anys i ell tot just acababa de complir els divuit, però  es va proposar de conquistar-lo i durant un temps va creure que ho havia aconseguit, però l’amargor del desencís la va fer despertar ben aviat. S’en va adonar que ell era tot un conquistador que només es deixava estimar i prou.  Va ser llavors que va descubrir que sovint els somnis, somnis sont. I va plorar.

Pilar Zabala

Recorda aquell dia llunyà en que es va deixar endur per l’impuls d’obrir el cistell de la roba i regirar tot el que hi havia a dins. Va escollir un vestit curt estampat però un cop se’l va posar va resultar que li arribava fins abaix el peus, també les mànigues resultaven massa llargues per ell i les va haver d’arramangar amunt un bon tros per poder deixar les seves mans al descobert. Així mateix i amb contrast amb la mida dels seus peus les sabates li quedaven balderes però sap que  va somriure feliç al sentir el  soroll que produïen els talons al picar a terrar amb el seu caminar insegur

La imatge que d’ell va veure reflectida en el mirall de l’armari gran li va satisfer d’allò més i va correr content cap a on era sa mare tot buscant la seva aprobació i ella, passats els primers moments de sorpresa al veure’l vestit d’aquella manera, el va acollir amb els braços oberts i el va omplir de petons mentre li deia que estava preciós i que ell era el nen més maco del món.

Deu anys el separan d’aquest fet que llavors li va procurar tot d´elogis i una gran estimació, tot al contrari del que ara ha d’escoltar i suportar per una manera de ser que li ha estat donada, però el pitjor de tot és el dolor i la pena que li pesa com una llosa en el més profund de l’ànima des del dia  que la seva pròpia mare li va dir que se sentia  avergonyida d’haver-lo parit.

Pilar Zabala