Quantes vegades he pensat amb tu!!!

Recordo el primer dia en què vàrem quedar per veure’ns personalment, però aquell dia no va arribar mai… Si algun dia t’arriba aquesta carta, aquesta és la meva vida, com veuràs monòtona i simple.

Jo treballo en una empresa en què la meva feina és atendre al telèfon i recollir els encàrrecs, la feina és monòtona, però ja m’està bé no sóc ambiciós i amb els pocs estudis que tinc no puc aspirar a res millor.

No he tingut massa èxit amb les dones per culpa de la meva timidesa i el físic que no m’ajuda gaire.

I per fi aquella trucada. LLegiu-ne més »

Estimada Marta

Quina alegria em va donar la trobada de l’altre dia a la plaça Masada. Després de tants anys de no veure’ns, sembla mentida que encara ens poguéssim reconèixer. No has canviat gens ni mica. I quina casualitat que ens anéssim a trobar en aquella botiga especialitzada en productes gluten fre. Una altra cosa que tenim en comú: les dues celíaques. No sé què devia pensar el pobre cambrer del bar que ens va servir les infusions de roibos, després de passar tota la tarda assegudes a la terrassa xerrant i posant-nos al dia.

Em va alegrar tant el saber que estàs buscant pis a Barcelona, després del teu èxode a les Amèriques, que no vaig pensar a preguntar-te si continues treballant per la mateixa empresa i si han obert alguna delegació aquí. Ja sabia jo que aquell brètol no era precisament l’home que més et convenia. Però finalment has pogut desempallegar-te d’ell i el vas deixar anar com es deixa anar un sac de sorra que ens frena per continuar caminant lliurement.

Com ja saps segueixo treballant al mateix lloc, però com sempre, continuo sent una “tasta olletes” i no paro de fer cursos, tallers i activitats esportives per “cremar l’adrenalina”. Això m’ha permès mantenir la ment, mínimament equilibrada en la meva feina i també, el fet de saber desconnectar en el moment just que trepitjo el carrer sortint de la feina. LLegiu-ne més »

Quin enrenou hi havia, tothom cridava, els nens ploraven i jo que dormia com una soca em varen despertar. D’un vot salto del llit amb un mal de cap horrorós, una sequedat de boca que sense pensar-m’ho un moment em vaig abocar directament sota l’aixeta del lavabo, no sé el que passava tota la gent dels pisos del  bloc estaven al carrer. Els meus companys de pis no hi són. Agafo el imprescindible i a l’anar a apagar els llums s’apaguen tots de cop, ara sí que estic espantada de veritat i m’espavilo de cop i surto al carrer.

Un fantasma! un fantasma! cridava la gent. Un altre deia jo he vist dos!! No m’ho podia creure el que sentia, ja que sempre he sigut una mica incrèdula amb aquestes coses, però el cert és que alguna cosa passava. Quan preguntava el que els va espantar, tots deien el mateix, les llums s’anaven apagant i encenent a l’hora i no hi havia manera de què es quedessin enceses, a tots els pisos era la mateixa situació, i això els va esfereir i van escapar espantats. Els minuts anaven passant i ningú treia l’aigua clara d’aquest embolic. De sobte vam sentir: LLegiu-ne més »

S’apropava el meu aniversari i per primera vegada em varen preguntar que volia de regal,. Mai m’ho preguntaven i el que rebia feia veure que m’agradava, però el cert és que poques vegades ho encertaven. És possible que en alguna ocasió s’ha hagin adonat i de cop em pregunten -que et faria il·lusió que et regaléssim pel teu aniversari?-. Em va sorprendre tant que sense pensar-m’ho i com si ho estigués esperant vaig respondre: un rellotge de paret!

Sempre he tingut curiositat pels rellotges, però principalment pels de paret, aquests que tenen el pèndol que va oscil·lant i fent el so del: tic- tac, tic- tac… són com el nostre cor que va bategant, tic-tac, tic-tac…

Els rellotges antics se’ls hi havia de donar corda, actualment funcionen amb piles, i poden tenir una llarga vida si no s’espatllen o perden les piles. En el cor passa el mateix, bé, no li hem de donar corda però si tenir cura d’ell, i si ens dona un ensurt, trobarem algú que ens el repari i allargui la vida com al rellotge. LLegiu-ne més »

Escriure una història a partir del seu final no és gens fàcil:

“Desprès de quaranta anys la Maria i en Joan en van casar…”

“L’inspector va trobar l’arma del crim i va saber qui havia matat al jardiner…”

“Mai més, va tornar a l’antiga casona de la familia…”

Qui s’anima?

Capítol I

El mossèn Xavier Maspons, va entrar a la vicaria per canviar-se la sotana amb la qual havia celebrat la seva primera missa. De la porta del vell armari regalimava un líquid espès i fosc. Va obrir la porta, i un cos ensangonat, va caure-l’hi a sobre, fent que perdés l’equilibri i caient els dos cossos, un sense cap i l’altre amb prou feines, a terra. Per fi apareixia el cos d’en Tomàs el de Can Calbot.

Feia setmanes que se’l buscava per tota la comarca de La Garrotxa. La seva dona, la Tomaseta de Can Xiulet, havia denunciat la seva desaparició a la caserna de la Guàrdia Civil. Feia tres nits que no apareixia per casa. Algun cop s’havia quedat a dormir a la borda quan pujava a donar una ullada al bestiar, però sempre baixava de bon matí. Segur que haurà patit algun accident –deia la Tomaseta, al sergent de la benemèrita. Van enviar una patrulla dalt de la muntanya, fins a la borda del Tomàs, però encara que es veia que havia dormit algú en el vell llit de fusta i barrots, el Tomàs no va aparèixer. I tampoc el van trobar amb el bestiar.

La gent del poble i la dels masos de la comarca, van organitzar batudes durant dies i fins i tot la Guàrdia Civil, va demanar un helicòpter per fer batudes, per buscar entre els penya-segats de difícil accés a peu pla. Res. Semblava que el Tomàs, se l’havia engolit la terra. LLegiu-ne més »

Eva había vivido la peor experiencia de su joven vida. La sensación de la llegada de un final inminente la había atemorizado primero y, sin embargo, en las últimas horas, la habían llenado de paz y sosiego. Quizá por la medicación. Quizá porque cuando piensas que ya todo está escrito te dejas llevar. Lloró en la soledad de su camilla, por no estar cerca de los suyos, por pensar que ya nunca más los vería, por la incertidumbre de saber qué había sido de su hermano. Tanto sufrimiento a su alrededor aun la hundía más. Percibía la impotencia de las enfermeras que se esmeraban por atender a los pacientes sin apenas medios. Sentía su cariño e incluso su sonrisa velada por las mascarillas. No supo cuánto tiempo pasó rodeada de tubos, oxígenos, miradas, palabras de comprensión de personas extrañas y que ahora llenaban su escaso espacio.

Hoy finalmente todo ha pasado. Apenas pudo dormir y tan pronto las primeras luces del día comenzaron a filtrarse por la persiana bajada, recogió con rapidez sus pocas pertenencias, preparada en la silla de ruedas que la llevaría a la salida tal como era el protocolo. ¡Cuánto ansiaba volver a ser arropada por los suyos, abrazada por Ibro y tener cerca el calor y amor de su madre!. Finalmente todos los recuerdos de su propia historia se fueron ordenando poco a poco mientras la enfermera la conducía a la salida a través de los pasillos ennegrecidos por años sin cuidados. Recordó aquel día que estaba pletórica.

Amaba a Ibro desde que coincidió con él en la parada del mercado que sus padres regentaban y en la que ella ayudaba todas las tardes una vez finalizadas las tareas de la casa. El había traído unas frutas al mercado y acabaron rodando por el suelo, al romperse la caja de cartón humedecido que las sostenían. Ella lo ayudó entre risas, al ver lo nervioso que se había puesto. Desde el primer momento que sus ojos conectaron, sus corazones también. Apenas dos años después de ese primer encuentro, ya le había confesado que quería pasar el resto de su vida con ella y habían formalizado su relación. Curiosamente sus padres, ni los de él ni los de ella, pusieron ningún reparo. Era una relación bendecida por ambas familias. LLegiu-ne més »