Nací un caluroso día de verano. Era Agosto. La noche caía y mi madre empezaba a sentir mis ganas de venir al mundo. Dicen que durante mi infancia fui llorona. Yo siempre mantuve la opinión de que era mi forma de protestar y reivindicar mis derechos.

Los años fueron pasando. Fui una niña feliz, la quinta de siete hermanos y aunque hay un refrán (que mis hermanas se encargaban de repetir para hacerme rabiar) que dice “no hay quinto bueno”, he de decir que yo era la excepción que confirma la regla.

Era nerviosa, eso sí, pero dulce y cariñosa, un poco movida (pero qué niño no lo es) a muy temprana edad mostré interés por aprender. En el colegio era sociable, tenía muchos amigos, y aparte de de las manualidades, me decantaba con claridad por las letras. Como disfrutaba escuchando a Mª Jesús (mi profesora de primaria) recitar mi poesía preferida o la biografía de algún novelista, poeta o cuentista ilustre. LLegiu-ne més »

L’any 1975, amb l’intenció de recolzar les demandes veïnals es va fundar l’Associació de Veïns del Clot-Camp de l’Arpa. Joana Tomàs i Sabaté en fou la secretària des del començament. Nascuda a Barcelona a principis dels anys trenta, fou veïna del Clot de tota la vida.

Als anys 70 les associacions de veïns i veïnes aglutinaven moltes de les aspiracions polítiques, les preocupacions i les necessitats de la gent. Des de ja feia anys els barris de les perifèries de les grans ciutats estaven creixent, degut a la immigració de les zones més pobres del país, sense planificació urbanística ni ajudes oficials. La falta d’infraestructures i de previsió provocaren greus problemas d’accessos o de salubritat i els ajuntaments, encara fidels al règim franquista, negaven qualsevol ajuda.

Joana Tomàs no pertanyia a cap partit polític, tot i el momento que vivía el país. La seva eina de lluita fou treballar per a ajudar a la gent del barri en un moment en que encara estaba tot per fer. Reivindicant, per exemple, el trasllat de l’empresa Alcohols Momplet, pel gran perill que aquest tipus d’indústria comportava. De fet, el Clot, un barri històricament obrer, compta amb molts edificisis industrials que han anat perdent el seu ús original i s’han convertit en espais del barri. Un exemple en són Fibracolor, Can Robacols, La Farinera o Can Miralletes.

Juana Tomás i Sabaté morí l’any 1982 i fins a l’últim moment va estar lligada a l’Associació. Immensament volguda i estimada, des de la seu del carrer Sibèlius, encara coincideixen a dir que sempre estaba a tot arreu.

Text extret íntegrament del llibre “Els carrers parlen de dones” editat per l’Ajuntament de Barcelona del districte de Sant Martí

Pilar Zabala

Part dels meus records tenen una banda sonora associada a un aparell domestic: la radio. La radio que jo recordo es la de la senyora Elena Francis i els seus consells a les dones casades, solteres, joves, madures i a les de dubtosa honorabilitat que li escribien unes cartes precioses demanant el seu consell. Jo sentia les seves recomanacions, mentre feia els deures de l’escola, l’avia preparava el sopar i la mare cosia asseguda ben a prop de la radio per no perdre detall.

La radio que jo recordo es la dels serials del Taxi Key, protagonista d’una serie de ficció policiaca o de “novel.la negre”  que tota la familia escoltaven els dissabtes al vespre seguint amb molt  interes la narració mentre anavem sopant. Eren les aventures d’un detectiu-taxista, la seva novia Nora i el seu inseperable amic Glossop. Al  final de cada capitol, despres  d’haver presentat el cas, es preguntava al public assistent a l’estudi de gravació (i als oïents): “saber quien es el culpable?”.  I despres d’una tanda d’anuncis es donava la resposta del cas.

La radio que jo recordo es la del programa “España para los españoles” un programa dedicat a recordar a tots aquells que per motius economics o politics havien hagut de marxar del pais a guanyar-se la vida a França o Alemania i per mitja d’aquest programa contactaven amb les seves families d’aquí o d’allà. Es llegien les cartes que els imigrants escribien  i tambè es dedicaven cançons. LLegiu-ne més »

Hay cosas que no se olvidan. Cuando yo era pequeña  me gustaba estar en la cocina cuando mi madre cocinaba; porque los olores que desprendían sus guisos me encantaban. Yo tendría unos seis años, al ser tan pequeña mi madre me sentaba encima del mármol de la cocina junto a la pica de fregar los platos. Me gustaba mirar a mi madre al tiempo que me mojaba  los dedos con las gotas de agua que caía del grifo. Mientras, en  la radio sonaba la canción del “Cola Cao”, era un anuncio comercial que mi madre y yo la cantábamos juntas a la vez que ella cocinaba.

Los olores eran variados en mi casa: el jabón de “ coco “o de “heno de Pravia “ en el lavabo, me encantaba. Lavarme las manos con la pastilla de jabón dándole vueltas y vueltas entre mis manos hasta obtener  una espuma blanca que parecía los merengues que hacía mi abuela, era muy divertido. El olor a “ La banda “ de la ropa limpia recién sacada del tendedero  eran muy agradables, esos olores han quedado en mi subconsciente.

En una ocasión mi abuela me dijo  que cuando era niña, los olores de su casa eran inequívocos, pues también deducía lo que se estaba cocinando en su casa por los olores,  y me preguntó…
¿Tú has notado los olores de tu casa?,- Si, yaya, yo conozco los olores de mi casa igual que tú recuerdas los de la tuya..

Hoy, cuando estoy cocinando,  el olfato me recuerda aquellos olores de antaño, y me viene a  la memoria aquella imagen  de la cocina con mi madre y yo cantando;  es como  una fotografía instantánea. Son cosas que no se olvidan aunque quieras. Las personas recordamos cosas desde la más tierna infancia, hasta nuestros  días; sin embargo no recordamos lo que comimos hace dos días, debe ser porque son hábitos cotidianos a los que no damos importancia, sin embargo otras cosas como los olores, quedan en nuestra mente para siempre.

Neus Navarro

La Fina tenia 16 anys quant la van obligar a casar-se amb el seu cunyat que havia quedat viudo i amb dues nenes petites.  El seu cunyat tenia terres de conreu i la mare li va aconsellar que es cases amb ell perquè així podria criar a les seves nebodes millor que si ho fes una estranya i les terres quedarien dins de la família. La Fina com a bona filla va obeir i li va donar quatre fills mes.

La Fina va quedar vídua amb sis criatures. Feia anys que s’havien desplaçat des de Benicarló a Barcelona. El seu marit gastava pràcticament tot el seu sou a la taberna i la Fina per aconseguir un plat calent a taula,  anava a recollir la roba bruta d’algunes senyores que vivien a l’Eixample de Barcelona un cop per setmana.  El seu crit de guerra era: Qui té roba per rentar? Rentava la roba més delicada al safareig de pedra que tenia a la cuina de casa. Els llençols, les vànoves, les tovalles, les estovalles i tota l roba de més envergadura la portava a rentar al safareig públic.  Ella mateixa fabricava de forma casolana el sabó que desprès utilitzava per fer la bugada. Els estris que utilitzava eren un cubell on poder posar-la i un picador de fusta, per picar- la un cop ja estava ensabonada. LLegiu-ne més »

Aquests dies en que tothom corre frenètic per el carrer, de botiga en botiga i amb la targeta de crèdit traïen fum, no puc deixar de comparar-los amb els dies de la meva infantesa. Recordo que l’àpat de Nadal era tota una festa a casa nostra. Jo era conscient que els preparatius començaven quant l’avia i la mare buidaven l’armari del menjador per neteja tota la cristalleria i la vaixella – que nomes sortia a taula un cop a l’any-.

Aleshores els meus ulls d’infant s’enlluernaven veient aquelles meravelles que les dones de la casa guardaven en tanta cura al fons de l’armari. Els plats els havia aconseguit l’avia comprant paquets de detergent per la roba. Per cada paquet comprat et regalaven un plat. Les copes de cava les havia comprat la mare a uns magatzems on tenies que portar unes llibretes amb uns cupons que et donaven a les botigues del barri quan anaves a comprar. Me n’havia fet un fart jo d’enganxar cupons. I llavors sortien d’aquell meravellós armari les peces de vidre que l’avi havia portat de la fàbrica on treballava: el càntir vermell amb dibuixos geomètrics de color blanc, el peix de colors, la sucrera de vidre de color àmbar, dos gerros de color blau amb sanefes platejades… s’acostava Nadal. LLegiu-ne més »

Desde niño la oí tocar cada día a media tarde como si de un ritual se tratase. Mi madre me explicaba que cuando era joven, Doña Enriqueta, había sido una violinista muy reconocida y que había hecho conciertos en los mejores teatros europeos. Después de un accidente tubo que dejar la música profesional y, según todos, se sumió en una gran depresión que la mantuvo enclaustrada en su casa durante años.

Doña Enriqueta era una mujer respetada y admirada por todos. Los más mayores contaban que ni siquiera cuando era una mujer famosa se mudó del barrio. Siempre vivió en la casa de sus padres que antes había sido de sus abuelos. Un matrimonio fallido la dejó casi en la ruina y, después del accidente de coche que la apartó definitivamente de los escenarios, vivía casi rozando la miseria aunque ella jamás lo admitió. Con frecuencia se sentaba en un banco del parque que había debajo de casa, siempre llevaba un libro en la mano y sus gafas de pasta color miel. Tenía una peculiar manera de vestir, utilizaba colores calidos y era extraño no verla con algo de color rosa,  aunque fuese un pequeño detalle en su pelo cano especialmente cuidado. A pesar de todo, su apariencia era sumamente elegante y no pasaba desapercibida para nadie. LLegiu-ne més »