Els seus ulls, que el pas del temps havien empetitit, adquirien de sobte una gran vivesa i una més gran lluïssor quan em contava bocins de la seva vida. També  tota ella adquiria un gest més viu i el to gairebé apagat de la seva veu creixia per fer-se més entenedor. La palidesa esgrogueïda de la seva cara deixava pas a una tonalitat lleugerament rosada i el seu cos,  abatut sota el pes dels seus molts anys, es dreçava sobremanera. També les mans abandonaven  el seu habitual repòs damunt la falda i començaven a dibuixar tot d’emocions a l’aire, mentre un  evocador somriure il·luminava el seu rostre llaurat d’arrugues.

La majoria de les vivències ja me les havia explicat en altres ocasions, però era tan minuciós el detall i el sentiment que hi posava, que, sense alterar els fets viscuts, els seus relats  prenien cada vegada un color i un matís totalment diferent. Era ben bé per això que, estant al seu costat escoltant-la, el temps em passava tan de pressa que gairebé no me n’adonava.

Es deia Maria i va néixer en un poble de  l’alt Pirineu.  Va viure part de la seva joventut prop d’un riu envoltat de verdes pastures i grans muntanyes. Aquest era el seu paisatge estimat i deia que mai no el canviaria per cap d’altre, però a la fi el va canviar.

Tenia 19 anys quan va conèixer  un noi molt ben plantat que havia deixat, durant uns pocs dies, la barca i les xarxes de pescar vora la mar per tal de participar en un concurs de piragües. Aquesta era una de  les activitats que cada any apropava més gent cap a aquell indret del Pirineu, coincidint sempre amb el cap de setmana de la seva festa major. LLegiu-ne més »

El mar fa olor de sal, de iodo, de peix , de joventut, de força, d’il·lusió, de família, d’ àvia i de tieta soltera sempre al meu costat. Fa olor d’esperança… de tota una vida per davant. Respiro profund deixant que els records arrelin per dins, que el temps no m’els prengui, que el temps no els dissolgui.

Miro l’horitzó, el sol s’amaga, la mar es relaxa, el silenci pren força i m’embolqueja, sento un calfred, el cos  em demana seguir la ruta apresa, el desig m’atura, la realitat em fa moure. Agafo la tovallola i la bossa, vaig cap a casa, ningú m’espera, ningú m’abraça, fa temps que he perdut l’escalfor dolça de l’amor.

La casa està quieta, serena, apagada, tot en un ordre immaculat. Deixo la bossa en el penjador, vaig cap a l’habitació on trobo l’Esperanza, l’àngel que la protegeix quan jo no estic. Ajaguda en el llit està el meu amor, desvalguda, desposseïda de tot el que va ser, fa temps que ha marxar la vida i la consciencia  de la seva ment, la malaltia me la pres, ha retornat a la innocència d’una nena. De cop els seus ulls es fixen en mí i em parla: hola pare que bé que hagis vingut!!

El cor se’m fa petit, l’amor que vam tenir mai més tornarà.

Joana Nevado

Ahir vam sol·licitar una plaça a un Centre de Dia per la mare i ens la van concedir. Durant aquests quatre anys que la mare porta vivint amb nosaltres,  he omplert la documentació necessària per sol·licitar la Llei de Dependència tres vegades i tres vegades l’he llençat. Era el pas indispensable per pogué sol·licitar una plaça a un Centre de Dia, tal com ens havia recomanat la doctora i per sol·licita plaça a una residencia, ja que com ens va informar, més tard o més d’hora, caldrà ingressar a la mare, perquè nosaltres arribara un moment en que ja no podrem fer-nos càrrec d’ella, ni física ni psicologicament. 

Mentre la mare ha mantingut un grau estable en la seva malaltia de l’Alzheimer, no he gosat de tramitar els papers. Sempre en l’últim moment, quan tan sols calia entregar tota la documentació, tirava enrere la decisió final. Aquest cop no.

La plaça sol·licitada es pública, es a dir, amb la resolució de grau dos que ens han concedit, tenim dret a unes ajudes públiques que poden ser des de rebre una quantitat econòmica per subvencionar una part del que caldrà pagar de quota mensual al Centre de Dia, fins a tenir una dona durant unes hores a la setmana per atendre a la mare i tenir allò que s’anomena “descarrega familiar”.

LLegiu-ne més »

Creo que desde que el mundo es mundo y la Concha es Concha, periódicamente y con bastante frecuencia, me entran unas ganas locas de poner orden a la infinidad de cajas y cajitas que tengo por doquier. Unas con telitas para mis hobbies, otras con materiales varios para poder realizarlos, otras con escritos significativos e importantes,  recogidos a lo largo de mi ya larga historia vivida y así iríamos confeccionando una lista casi interminable.

Creo en realidad, que  este  impulso,  se debe a mí entender, a la necesidad  de poner orden en mis proyectos pendientes -metafóricamente hablando- y reorganizarlos de nuevo.  Debo tenerlo todo bien controlado y es uno de mis últimos descubrimientos,  aunque no me guste. Lo que resulta con demasiada frecuencia, un gran  defecto más que una virtud.

Estando ayer  “poniendo orden”  llegó a  mis manos una libreta,  soy muy aficionada a tenerlas desperdigadas por todas partes.   De todas formas  y colores y donde voy anotando sin ninguna norma  pre- establecida, cosas que me  ocurren, que vivo y me preocupan en su momento y  curiosamente me llamó  la atención una.  con fecha 31 de Mayo 2001 y con el siguiente titular: Hoy se independiza  una de mis hijas,  y no pude resistirme a leer lo que en su día escribí.  Automáticamente me trasladé en el tiempo, dieciocho años atrás. Y empiezan a aparecer mis continuas contradicciones y dudas.

 Se me notaba contenta pues mi hija  se hacía grande,  crecía,  empezaba a volar.  Pero descontenta pues me dejaba sola. Reflejaba  dudas por si podría pagar el alquiler compartido con otras compañeras, si comería bien, si sabría cocinar, si tendría tiempo de seguir estudiando, si pasaría frio y muchas más dudas -la mayoría bastante absurdas-del mismo estilo y por otra parte lógicas creo, desde la visión de una  madre.  Aun hoy sigo con demasiada frecuencia preocupándome, es decir, ocupándome antes de tiempo de los problemas -muchas veces imaginarios- de mis hijos.

LLegiu-ne més »

Cada cop falta menys perquè arribi Nadal i el meu cor es va encongint, però suposo que com cada any em posaré una bona cuirassa i fingiré amb la família, els nets i els amics. Assistiré a grans menjars familiars, passejaré tot observant les boniques llums que ornen els carrers, i mentre miro amunt per veure-les no veuré els rodamóns que demanen alguna almoina, perquè no tenen res. Em fixaré en les botigues, amb les seves magnífiques decoracions, llums i coloraines, compraré regals i més regals per a tots i fruiré veient il•lusió en els ulls dels nets….

Però al tornar cap a casa i quedar-me sola, la cuirassa se m’afluixarà i trencaré a plorar. Ploraré pels bells records perduts, però sobre tot, per la gent que res no té, pels nens que passaran fam, pels pobres infants i les seves famílies, que es troben en camps de refugiats, sota l’abric d’una manta, si és que la tenen, per la gran quantitat de gent que ha perdut la vida en el mar, la muntanya o el desert, tant se val, el cas és que per a mi el Nadal significa compartir amb tothom, no solament amb la família o amb la gent que tenim a prop.

LLegiu-ne més »

En una de les trobades de Les Blogueres de Sant Marti, una companya ens va llegir una reflexió sobre el fet de llençar les restes de menjar,:  La meva mare ho aprofitava tot, eren temps difícils i se les pensava ben pensades per poder omplir els plats a taula.

Aquesta matinada la mare m’ha tornat a despertar i desprès ja no he pogut agafar la son. Asseguda a fosques al sofà i tapada amb una manta, el meu cap a començat a rumiar; i d’una cosa me’n anava a un altre – pim, pam, pim, pam- i sense saber perquè m’he vist recordant els meus anys d’infantesa quan vivia a casa amb els avis i els pares.

I sense saber perquè, he recordat els menjars que acostumava a fer l’avia amb les restes i sobres del menjar. El dia que tocava patata i mongeta al migdia, per sopar al vespre, s’aprofitava el caldo de bullir la verdura per fer una sopa escaldada amb les sobres de pa dur i un rajolí d’oli. El pa dur, també proporcionava matèria primera a l’avia per fer una sopa de pa amb un sofregit de tomàquet i all i un parell d’ous batuts. I si encara quedaven restes de pa, el barrejava amb aigua i segonet per donar de menjar a les quatre gallines que teníem en una gàbia a la eixida. També cal dir, que el pa de llavors es confeccionava en un forn de llenya i amb un forner que treballava de nit i dormia de dia perquè les dones que anaven a treballar pugessin tenir el pa de bon matí  i així preparat l’entrepà de la canalla abans d’anar a l’escola. Però m’estic desviant del tema.

LLegiu-ne més »

Avui m’he llevat, he anat al lavabo, m’he mirat al mirall i m’he preguntat: qui és aquesta dona que em mira? No recordo quan van aparèixer aquestes petites esquerdes a la pell. No recordo quin dia van decidir les parpelles deixar-se caure, com una persiana, sobre el globus ocular. Aquesta ombra imperceptible sobre el pòmul és una taca? Com és que el rictus de la boca mira cap a baix, en lloc de mirar amunt, tot dibuixant un somriure? Fins la mirada ha canviat. Sembla que l’alegria i la brillantor han desaparegut i en el seu lloc s’ha instal·lat un tel que tan sols deixa traspassar una mirada carregada de melangia, enyorant altres temps. Tan sols els cabells conserven un toc juvenil gràcies al tint i als reflexos artificials.

Em rento les mans i la cara. Finalment les dents. Em poso la crema hidratant i em faig un lleuger massatge procurant estiregassar les petites esquerdes. Em pentino i deixo caure unes gotes de perfum darrere les orelles. Finalment una mica de crema a les mans.

Ara cal decidir la roba que em posaré. No he d’anar cap lloc especial. Ningú m’espera. Els pantalons fa anys que ocupen l’espai més ampli de l’armari. Els vestits i faldilles ocupen aquell racó anomenat “per si de cas”. Em decideixo per uns de color negre –són més fàcils de combinar i els que em fan sentir més “prima”–. La part de dalt planteja més dificultats. Segons el dia trobo que m’escau millor un color o un altre. Avui finalment, m’he decidit per la brusa estampada, on predomina el color verd. Les sabates negres amb conjunt amb la bossa. Ja estic llesta. Falta alguna cosa?

Martina del Clot