Havíem estat companyes de feina dins la secció administrativa d’una empresa molt important i, tot i que han passat uns quants anys les recordo molt bé a totes, ens apreciàvem i erem bones amigues. Algunes encara ho som.

Cal dir que l’empresa era al carrer Balmes, a tocar de Plaça Universitat i durant els mesos més forts de l’estiu feiem “jornada intensiva”. Entràvem a treballar a les vuit del matí i sortiem a les tres de la tarda, un horari perfecte i de molt bon aprofitar.

Dins el grupet de noies que més ens aveníem, es va decidir dedicar una tarda a la setmana per anar  juntes a la platja o al cinema. Dúiem un entrepà, una fruita, o un grapat de fruits secs, i una ampolla d’aigua. Si tocava anar al cinema menjàvem assegudes en un dels bancs de Plaça Catalunya o de la Gran Via, tot depenia del cinema escollit. La Questió ès que ens ho passàvem molt bé.

Recordo el dia que la Dolça i la Alícia ens van ensenyar una foto on es veia a la seva germana gran amb una preciosa filleta als braços. Encara ara em sembla estar veient la imatge d’aquella criatura. Era rodanxona, rosseta, amb els ulls d’un blau intens i amb un lluminós somriure al rostre. Era el que se´n diu un encant de criatura, tant era així que totes a l’hora vam comentar que en volíem una igual. LLegiu-ne més »

La mare tenia sis anys quan va esclatar la guerra. Vivia amb els pares i els seus tres germans, al barri del Clot. El més gran va ser mobilitzat ràpidament, tenia divuit anys.

Des de novembre del 37 Barcelona va ser objectiu militar. El mes de març la ciutat ja havia viscut el seu primer bombardeig. L’aviació italiana practicava noves tècniques, el bombardeig de saturació que consistia a tirar bombes de forma continuada en caiguda lliure, combinant-les amb bombes incendiàries, amb l’objectiu de devastar el territori i aterrar a la població.

Un dels barris escollit pels bombarders, entre altres, va ser el del Poblenou, també conegut com el Manchester Català, per la gran quantitat de fàbriques i indústries que hi havia en el seu territori. Per la seva proximitat amb el barri del Clot, aquest també va ser un dels barris més castigats per les bombes; de dia i de nit.

Quan queien les bombes l’àvia Rosa agafava a la canalla i embolicats amb mantes els baixava fins l’entresol, on vivia la seva amiga Rosita amb les seves dues filles. Creient que així estaven més segures, amagavent a la canalla sota els llits i sota la taula. Però aquest no era l’únic problema que tenien. A part d’escapar de les bombes hi havia un altre problema del qual no podien escapar amagant-se sota el llit: la fam.

Un bon dia l’àvia Rosa li va dir al Joan -el seu marit- LLegiu-ne més »

En aquest apartat s’havia d’escriure una narració on la protagonista és una dona. La història, podia ser real o de ficció. Les blogueres que han aportat la seva narració, han optat per fer un escrit basat en fets reals, és a dir autobiogràfic. Esperem que gaudiu de la seva lectura.

Tothom en algun moment hem anat al cementiri per enterrar algun esser estimat o per cortesia, hi  ha qui te per norma fer una visita als seus difunts més d’algun cop l’any. Jo no soc d’anar-hi, tot i tenint algun esser estimat, penso que han de reposar en pau. Reconec, peró, que quan hi vaig , al anar caminant he sentit com una mena de pau i tranquil·litat…, veig el conjunt de nínxols com una petita ciutat o poble, (tot depenent de l’extensió ) amb les finestres tancades, amb les seves flors que han deixat els seus estimats.

Aaaaah !!!, però no és el mateix en la festivitat del primer de novembre que es dedica als difunts. Els pobres deuen estar boixos, tan d’enrenou, pot ser sí que alguns  esperen amb alegria les visites, peró d’altres potser no tant.

En fi, tan si hi anem o no segur que no ens  oblidem d’ells  i tampoc ens ho tindran en compte.

Clara Bruguera

Novembre 2020

Un bon dia em vaig imaginar fent un vol pel poble on vaig néixer, veure com era i imaginar que estic caminant pels seus carrers, acompanyat del colorit ocàs, que potser és l’únic amic que em queda.

Tot està igual com abans, la tardor difusa per la boirina. Però el temps no passa en va, ho ha cobert tot de tristesa. No puc imaginar creure el que estic veient en aquesta estimada terra.

Res ha canviat, les seves cases blanques, amb les velles portes de fusta envernissades, tot és en el seu lloc, els nius de les orenetes en el campanar de l’església, els caragols campant pel jardí i la molsa en les humides pedres.

No hi ha lloc per al dubte, aquest és el paradís del cel blau i les fulles seques on tot i cada cosa té la seva pròpia llegenda. Fins i tot en la meva ombra veig la mirada de la meva àvia.

Aquestes són coses que recordo de la meva tardana infantesa, dues farmàcies, una en cada cantonada de la plaça, la façana de l’església amb dues columnes de pedra descantellada per tot arreu. LLegiu-ne més »

Avui els he vist, i tants altres dies com avui també. Més tard o més d’hora sempre hi són en un punt o altre del barri.

Que no tenen cap més ocupació que deixar passar les hores, és ben clar. Caminen lentament l’un al costat de l’altre, de vegades agafats del braç o de la mà. No tenen pressa, no van enlloc, ningú els espera. Sempre estan sols.

Ell és alt i prim. Els seus ulls foscos i inquisitius apareixen enfonsats dins d’un rostre xuclat però absent de duresa o desànim. Porta barba relativament cuidada i els seus cabells, ja escassos i mig grisencs, formen mitja corona darrera del seu clatell.

Ella, també força prima, és tan alta com ell, potser tan sols un parell més de centímetres marquen la diferència. Els seus cabells, tallats per damunt les espatlles, tenen aquella mena de rínxols rebels que per molt que els pentinis sempre acaben anant al seu aire.

Calcular les seves edats no em resulta fàcil. Els rictus de les seves fisonomies, els posats seriosos i l’austeritat en el vestir no ajuden gens. Podria ser que ell anés pels 50 i ella pels 45, però ves a saber, potser ni tan sols m’acosto una mica.

No em considero una persona tafanera però la veritat és que no puc amagar que aquest és un cas que em té cada cop més encuriosida. LLegiu-ne més »

La meva amiga Glòria vivia en un regi edifici neoclàssic, situat a la cruïlla del carrer Tuset amb l’avinguda Diagonal; els seus pares eren els porters. Unes escales que baixaven amagades  darrera de l’ascensor conduïen a la seva soterrada vivenda.

Aquest habitacle  respirava a tres llocs diferents: a través d’una allargassada finestra enreixada abocada a peu de carrer, també pel pati de llums i en tercer lloc  pel curiós espiell que, situat a una certa alçada de la paret del seu menjador, coincidia a raser amb l’entrada de la finca. Aquest espiell els facilitava, de casa estant, poder controlar qui eren les persones que entraven o sortien per aquell vestíbul.

Una robusta porta combinada de fusta i vidre donava pas a l’espaiosa entrada enrajolada amb marbre blanc. Al davant hi havia l’ascensor, a l’esquerra uns pocs graons conduïen exclusivament al pis dels llavors amos de la finca i a la dreta s’erigia l’escala de veïns, també de marbre fins dalt de tot. A l’exterior les balconades amb baranes de ferro forjat donaven força lluïssor a la façana.

En l’ampli espai mig soterrat d’aquest edifici hi havia lloc preparat per a tres vivendes. En una d’elles vivia  la meva amiga amb els seus pares, i les altres dues eren buides. Tot i així es feia evident que en una d’elles -que per cert era la més lluminosa- unes  petites criatures hi havien fet estada. LLegiu-ne més »