En aquest apartat,  hem volgut reflectir la visió que cadascuna de Les Blogueres tenim sobre les escales de veïns i veïnes en les que en algun moment de la nostra  vida hem viscut. Amb això volem reflectir les diferents experiències que hem tingut: relació amb els veïns i veïnes,  relació amb el barri i fins i tot, una petita pincellada que mostra les diferents èpoques per explicar un fet comú: la convivència.

L’escala del 9 tenia una porta vella de fusta amb uns claus gruixuts de cap arodò i un picaporta de ferró rovellat. Per entrar utilitzàvem una clau de grans dimensions i si no portaves la clau havies de picar amb el pic corresponent a casa teva. Cada pis tenia el seu toc. Nosaltres els del 2º2ª teniem que donar dos pics i repico. Els del 2º1º nomes dos pics sense el repico.

La porta de l’escala és podia obrir des de cada repla, sense necessitat de tenir que baixar, perquè hi havia una cadena que anava lligada, des de el pany de la porta del carrer  fins a dalt de tot, el l’ últim pis que donava al terrat.  L’entrada era molt estreta, amb un petit replà on hi havien els contadors de l’aigua dins una porta minúscula (això va ser quan ja havien tret els dipòsits d’aigua que hi havia a dalt del terrat). Hi havia també les busties al començar el primer tram d’escales. Abans de que les posessin,  era el carter qui repartia les cartes pis per pis. Per els vols de Nadal venia amb un cartonet molt bonic amb un dibuix nadalenc i amb una nadala al darrera que posava: “El cartero le desea felices navidades”. També pujava el sereno que encenia els fanals del carrer al cap vespre amb un pal molt llarg i al mati a tret d’alba els apagava. I el sereno, que era una persona que vigilava els carrers pel vespre fent la ronda i si arribaves tard a casa i no tenies claus, t’obria la porta de l’escala.

LLegiu-ne més »

A les diverses escales on he viscut, he trobat veïns de tota mena. Els que estan contents haver-se conegut i al passar pel teu costat, amb condescendència, et diuen, bon dia, els joves que sempre pugen o baixen l’escala tot fent saltirons i que amb la seva energia, t’alegren el dia, les dones de mitjana edat que et miren de reüll perquè pensen que la teva roba no té suficient glamour, és millor la seva malgrat que han comprat al “mercadillo” proper però consideren que entenen molt de moda i pensen que ningú se’n dona compte , mentre t’expliquen sopars de duro, de les suposades grans botigues on compren.

A mi m’agraden els veïns vellets que mentre pugen van rondinant de que les bosses que porten pesen molt, però en el fons es senten satisfets de poder-les carregar. També trobem el veïnatge del que cal fugir. N’hi ha de dues menes. La primera, els que quan et veuen i et fan parar és per explicar-te tots els seus mals i les seves visites al metge. Amb aquests acabes desitjant que el hi aparegui una altra malaltia perquè al menys puguin parlar de símptomes o metges diferents. Són bastant avorrits. Els altres són aquells que quan passes pel replà notes que miren a través de la reixeta de la porta, no es poden perdre res de la vida dels demés, sinó que farien?.

Jo, anècdotes amb veïns n’he tingut unes quantes. Potser les que recordo més són tres. La més divertida va passar a quan em vaig casar, a la primera escala on vaig viure es va espatllar l’ instal•lació de llum i com que jo havia après moltes coses del meu pare, la vaig arreglar. Això no era divertit, la gràcia va venir dies després quan una veïna embarassada del seu cinquè fill i que els havia tingut tots a casa, em va confessar que el metge va diagnosticar que el part del cinquè portaria complicacions, així que molt seriosa em va dir: Mira, com que tu saps fer de tot perquè has arreglat la llum de l’escala, he pensat que em podries fer de llevadora perquè jo vull tenir el meu fill a casa. Jo amb 21 anys, no donava crèdit al que sentia. Primer em vaig esverar molt, evidentment vaig dir que no, però després ha estat una bona anècdota perquè d’aquest fet fa 50 anys i encara me’n recordo.

LLegiu-ne més »

No sabria per on començar, perquè son moltes les histories que podria explicar. Tots els veïns ens coneixíem, eren quatre portes per replà, d’un edifici de set pisos, hi havia l’entresol i el principal, després venien el primer pis fins arribar al cinquè, i ens sabien quasi quasi la vida i miracles de cada un d’ells.

Davant de casa meva vivia una senyora gran amb la seva neboda, que tenia llogades dues habitacions a joves estudiants, que anaven a l’Escola Industrial. Quan tornaven de les classes allí trobaven el menjar i la roba diària neta i planxada. Jo era amiga de la neboda encara que tenia dotze anys mes que jo, però ens aveníem perquè sovint parlàvem de cinema. La seva tia, només la deixava anar a aquest lloc si era acompanyada dels meus pares. Va sorgir una amistat que duraria tota la vida.

A l’altra porta hi vivia un matrimoni amb dos fills. D’una edat semblant a la meva el mes petit. Era el Manolito. Tots deien que arribaríem a fer-nos novios. Però no va passar res d’això, perquè a mi em va agradar un dels estudiants que feia vida a casa de la neboda i la tia. Però és un altra historia. Amb aquests veïns, parlàvem molt perquè les dues galeries eren a tocar, i passàvem estones parlant i comentant coses. També ha estat una d’ aquestes amistats que van durar molt anys. Després, vam fer la nostra vida, i casualment amb el anomenat Manolito, aquell que tots pensaven que arribaríem a fer-nos novios, no van coincidir mai mes. Jo anava a casa dels pares, ja casada a amb aquell estudiant que m’agradava, en canvi si que havíem parlat moltes vegades amb el germà gran.

LLegiu-ne més »

-De acuerdo, no se preocupe usted,  tan pronto como vea al señor Castro le entregaré el  paquete, puede estar tranquilo.

Paquetes, recados… esto es un no parar, menos mal que por ahora todavía me funciona la memoria. Son tantas las cosas que tengo que atender que hay días que  mandaría este trabajo a rodar. Naturalmente esto es sólo hablar por hablar porque en estos tiempos que corren no está una para buscar otra ocupación, además tal como decía sabiamente mi madre “en todas partes cuecen habas i en mi casa calderadas”. Lo que ocurre es que me siento cansada porque  los años no perdonan y no puedo dejar de pensar que todavía me faltan cinco para llegar a la jubilación.

Hace frío hoy pero a medida que voy barriendo la acera noto que mi cuerpo va  adquiriendo un poco de energía calórica. – Buenos días señorita Carmen, hoy va a llegar con el tiempo un poco justo al trabajo.

Da pena de ver lo sucia que está la parte baja de la fachada, y todo por culpa de esa gente que deja que sus perros se orinen allí donde más les gusta. Está claro que no sirve de mucho que hoy me afane a limpiarlo porque mañana volverá a estar esto hecho un asco y lo raro es que hoy no haya un pastelito olvidado por ahí, porque esta también acostumbra a ser la norma diaria. No es que yo tenga nada en contra de los perros, no, que ellos pobrecillos bastante hacen con aguantar sus necesidades hasta que pueden salir a la calle, yo doy la culpa a sus amos y cuando pillo a uno de ellos “in fraganti”no puedo dejar de decirle que es un guarro y un incívico y que ya que el perro es suyo lo que tiene que hacer es dejarlo mear en las paredes de su casa. Las respuestas que tengo que oír abarcan todos los colores del arco iris, pero eso a mi no me importa porque me da lo oportunidad de  decir lo que pienso.

LLegiu-ne més »

Els seus ulls, que el pas del temps havien empetitit, adquirien de sobte una gran vivesa i una més gran lluïssor quan em contava bocins de la seva vida. També  tota ella adquiria un gest més viu i el to gairebé apagat de la seva veu creixia per fer-se més entenedor. La palidesa esgrogueïda de la seva cara deixava pas a una tonalitat lleugerament rosada i el seu cos,  abatut sota el pes dels seus molts anys, es dreçava sobremanera. També les mans abandonaven  el seu habitual repòs damunt la falda i començaven a dibuixar tot d’emocions a l’aire, mentre un  evocador somriure il·luminava el seu rostre llaurat d’arrugues.

La majoria de les vivències ja me les havia explicat en altres ocasions, però era tan minuciós el detall i el sentiment que hi posava, que, sense alterar els fets viscuts, els seus relats  prenien cada vegada un color i un matís totalment diferent. Era ben bé per això que, estant al seu costat escoltant-la, el temps em passava tan de pressa que gairebé no me n’adonava.

Es deia Maria i va néixer en un poble de  l’alt Pirineu.  Va viure part de la seva joventut prop d’un riu envoltat de verdes pastures i grans muntanyes. Aquest era el seu paisatge estimat i deia que mai no el canviaria per cap d’altre, però a la fi el va canviar.

Tenia 19 anys quan va conèixer  un noi molt ben plantat que havia deixat, durant uns pocs dies, la barca i les xarxes de pescar vora la mar per tal de participar en un concurs de piragües. Aquesta era una de  les activitats que cada any apropava més gent cap a aquell indret del Pirineu, coincidint sempre amb el cap de setmana de la seva festa major. LLegiu-ne més »

El mar fa olor de sal, de iodo, de peix , de joventut, de força, d’il·lusió, de família, d’ àvia i de tieta soltera sempre al meu costat. Fa olor d’esperança… de tota una vida per davant. Respiro profund deixant que els records arrelin per dins, que el temps no m’els prengui, que el temps no els dissolgui.

Miro l’horitzó, el sol s’amaga, la mar es relaxa, el silenci pren força i m’embolqueja, sento un calfred, el cos  em demana seguir la ruta apresa, el desig m’atura, la realitat em fa moure. Agafo la tovallola i la bossa, vaig cap a casa, ningú m’espera, ningú m’abraça, fa temps que he perdut l’escalfor dolça de l’amor.

La casa està quieta, serena, apagada, tot en un ordre immaculat. Deixo la bossa en el penjador, vaig cap a l’habitació on trobo l’Esperanza, l’àngel que la protegeix quan jo no estic. Ajaguda en el llit està el meu amor, desvalguda, desposseïda de tot el que va ser, fa temps que ha marxar la vida i la consciencia  de la seva ment, la malaltia me la pres, ha retornat a la innocència d’una nena. De cop els seus ulls es fixen en mí i em parla: hola pare que bé que hagis vingut!!

El cor se’m fa petit, l’amor que vam tenir mai més tornarà.

Joana Nevado