En canviar de pis havia estat una bona i convenient decisió. Una vegada i una altra em repetia aquest pensament perquè en realitat jo no acabava d’estar satisfeta amb el canvi. És cert que el nou habitatge presentava uns avantatges que no tenia l’anterior, per començar era més espaiós i també disposava d’una habitació més, cosa molt important ara que esperàvem l’arribada del nostre tercer fill.

Alguns dels inconvenients es podien resoldre fent petites reformes a la cuina i al bany però d’altres, com la manca de sol i també de claror en algun espai interior, era una dificultat que vam aceptar a contracor i ho vam fer perquè en aquest cas, a diferència d’altres, el preu del lloguer es trobava dins els límits de les nostres despeses familiars.

Haig de dir que de bon començament el pis estava fet un desastre, feia anys que ningú s’havia preocupat de donar una bona mà de pintura o de renovar el paper que cobria algunes de les parets, per això tot apareixia esgrogueït, fet malbé i amb olor de resclosit. Només el rebedor presentava un aspecte acceptable, tant per la qualitat i finor del paper pintat que l’entapissava com per la bona distribució de la il·luminació.

Per mirar d’estalviar costos ens vam encarregar nosaltres mateixos de fer algunes de les feines més senzilles, com arrencar el paper de les parets, treure els claus que es repartien per tot arreu i tapar amb “massilla” els forats.

En això estàvem quan a tocar del sostre va sortir a la llum un forat de la mida d’un pam. Una consistent porteta amb el seu corresponent pany protegia fermament el seu interior. No cal dir que tots els nostres esforços per descobrir què amagava al seu interior van ser inútils, cap de les eines que teníem ens van fer servei. LLegiu-ne més »

Els pares es van veure obligats a deixar el pis on havien viscut tota la seva vida, ells, els avis i jo mateixa. Podeu imaginar l’enrenou que això suposa per un matrimoni gran?

Per alleugerar aquesta càrrega jo i el meu marit ens vàrem encarregar de buscar un nou habitatge a ser possible en el mateix barri, per tal de no desubicar-los del seu entorn més proper.

Ens va costar un temps, però finalment vam trobar un habitatge amb una distribució semblant a l’actual. No era gaire gran. Era un pis molt antic, un principal sense ascensor –és el que tenen aquests edificis- però amb una escala d’esglaons no gaire alts i el més important era, que no tenien clots ni descarnats per l’antiguitat, com en el pis vell.

Feia molts anys que no hi vivia ningú. La cuina –que era molt petita- encara conservava la campana de la xemeneia i la pica de marbre. Vam haver de fer obres per adequar el pis a les necessitats dels pares, però intentant conservar el màxim possible l’actual distribució. Només vam ampliar la cuina tirant un envà que la separava d’una galeria coberta i aconseguint una peça amb més espaí i claror. LLegiu-ne més »

TEMA: Espais abandonats

Màgia és la paraula que jo utilitzo, per descriure aquells espais abandonats que cohabiten entre nosaltres, sense adonar-nos-en. Sempre m’he sentit atreta per conèixer a partir de les restes d’un edifici o casa abandonada enmig de la ciutat o perduda enmig de muntanyes i boscos, quines persones les han habitat i perquè les van deixar.

Podríem escriure mil històries, reals o fictícies a partir de les restes que ens parlen de persones que un dia van conviure amb aquests espais: una cadira, la marca a la paret d’un quadre que ja no existeix, una cortina esqueixada o una butaca desventrada.

Personalment, recordo la meva primera experiència en una casa de pagès gran i senyorial abandonada enmig de la muntanya. Era monitora d’un esplai i ens van recomanar en el poble aquest lloc per passar la nit. La masia, estava en un estat ruïnós aclaparador. Una part de la teulada estava completament ensorrada, però alló que un dia havien estat les quadres del bestiar,  eren l’estança més segura per pernoctar. LLegiu-ne més »

Escribir en primera persona una historia que conozcas bien, pero cambiando el sexo y la edad, etc.

En el pueblo era costumbre que cuando un zagal se ennoviaba con una zagala la “raptase” y se la llevara a su casa, con su familia, donde vivían como matrimonio, pero sin necesidad de que un cura les diera su bendición. Eran los tiempos de la República.  Yo me lleve a Blanca. Tenía diez y seis años y era la zagala más rebonica de todo el pueblo. Pero nuestra felicidad duro muy poco. Estallo la guerra civil y tuve que alistarme. Ella quedo con mi familia y junto con mi hermana, pasó grandes penurias, ya que no había ningún dinero que entrara en la casa. Solo la pequeña huerta y el trueque con el resto de vecinas, les permitía no morir de hambre.

Manteníamos el contacto a través de las cartas que nos mandábamos. Ella no sabía leer ni escribir, pero entre el cura del pueblo y mi hermana le enseñaron lo más básico. Cuando llegaba la correspondencia al frente, tenia que pasar una censura previa. Recuerdo que cuando llegaba una carta suya al frente, me llamaba el capitán para que yo se la leyera porque no había manera de entender aquellas breves misivas, donde explicaba como estaba la familia y como transcurría la vida en el pueblo. Por ellas supe que la había dejado embarazada, pero que la criatura no sobrevivió más de un par de meses. No tenia leche suficiente ni comida.

Estuve en el frente del Ebro, en Barcelona y en Madrid donde me hicieron prisionero al acabar la guerra. Blanca y mi hermana, vendieron todo el ajuar de la casa por cuatro reales, para poder comprar un par de billetes para viajar hasta Madrid, donde estaba internado en un campo de concentración. Allí coincidí con mi cuñado, Paco el Rojo, pero la alegría inicial del encuentro, se trunco rápidamente. Un buen día se lo llevaron junto con otros camaradas y no lo volvimos a ver. LLegiu-ne més »

 Joc de paraules: be, poma, bombeta de llum, mòbil

El dia més feliç de la meva vida va ser el dia que els pares em varen portar a Ca l’Agustina al poble de Montesquiu. L’Agustina, era cosina germana del pare. Ella i la seva família en Joan i el seu fill Ramon vivien en una masia a la vora del riu. Tenien un petit hort i era plena d’animals: gallines, conills, porcs, oques, ànecs i un ruc petit, però que a mi em va semblar un cavall. Ja he dit que jo era menuda, potser sis o set anys, no gaires més. Però del que em vaig queda completament encisada, va ser d’un be petit que havia perdut a la mare en el part i havien d’alimentar amb una ampolla de vidre plena de llet i amb una tetina a la punta.

Ens vàrem quedar prop d’una setmana i va ser el lloc on vaig gaudir d’un munt de noves experiències, per una nena de ciutat. Cada dia el Ramon m’enfilava sobre les seves espatlles perquè arribes fins a un gran pomer i agafes una poma vermella i dolça. Un dia va caure un xàfec ben fort d’aquells que duren uns quants minuts, però amb una pluja molt espessa que queia i repicava sobre les teules que cobrien la teulada de les golfes on  pujàvem per veure els llamps i tremolar amb els trons. LLegiu-ne més »

Ja som aquí, a poc a poc Les Blogueres hem anat  incorporant-nos de nou al grup. Algunes encara gaudeixen d’un bon viatge o d’un descans prevacacional.

Avui hem tingut la primera trobada després d’un llarg i calorós estiu. Teníem moltes ganes de retrobar-nos i explicar les nostres cuites estiuenques. Hi ha hagut de tot, moments alegres compartits amb la família i els amics i moments tristos per donar un últim adeu a algun ser estimat o rebre alguna mala notícia -aquestes no fan vacances.

Avui, hem compartit escrits amb gust de mar i de muntanya. Hem llegit –les que han fruït la visita de la deessa “inspiració” d’uns escrits força estiuencs.

Tenim escrits pendents per escriure, inspirats amb el joc de cartes Dixit i escrits pendents inspirats amb el joc dels daus Story Cubes.

Serà un any força entretingut, perquè aquest any tenim un nou company de joc que ens vol ajudar a ser més creatives, més juganeres, més tendres…, més malèfiques…, en els nostres escrits. Aquest any tenim el Pot Potti-Potti.

I avui precisament ha estat el primer dia que l’hem obert. Voleu saber amb quina proposta ens ha saludat?

On va el foc quan s’apaga?
¿A donde va el fuego cuando se apaga?

T’atreveixes a provar-ho?

A l’estiu jo estava en el Mas. Era una casa gran amb molt de jardí, com la dels indians, sense ser-ho, però si d’uns avis benestants. Allà, la canalla corríem i saltàvem tot el que no havíem saltat i corregut durant l’hivern. Però espereu, jo crec que era una heroïna. Tot això era en una postguerra plena de Pau. Ara us explico. En els pobles, els homes i dones en aquesta temporada d’estiu treballaven al camp, i quan ja es feia fosc obrien les botigues i anaven a buscar el que els feia falta.

Però vet aquí, que el Mas estava a dos kilòmetres del poble i els meus pares devien voler que ens féssim valentes i mireu que passava. Quan faltava alguna cosa, ens enviaven a buscar-la. Un cop la meva germana i un cop jo. El trajecte el fèiem en bicicleta, així i tot mai havíem portat llum. Jo sempre anava a veure al  ferrer un senyor grassonet i “bonàs” que em lligava ben fort el cistell al porta paquets, tot fent anar el cap amb desaprovació…  pro jo no m’adonava.

Quan tornàvem al mas, era un “caguen” no obstant això mai ho havíem dit. Jo passava una por terrible! En el camí hi havia uns masos amb uns arbres immensos, que si hi havia lluna feien unes ombres terrorífiques, que es bellugaven i cada cop eren pitjors. Això si feia lluna, si no hi era, la foscor era espantosa. LLegiu-ne més »