El metge va recomanar a la mare que jo fes un canvi d’aires; que m’aniria prou bé per enfortir-me, i res podia ser millor que vora mar. Com no era època de vacances pel pare, i la mare havia de passar una curta intervenció quirúrgica, va parlar amb les seves cosines i amb la tia Manela, per veure si jo m’hi podia avançar, i ells anirien després a cercar-me.

Finalment m’hi van portar, i com les cosines -l’Irene i l’Estrella,- treballaven, qui es va cuidar de mi moltes hores va ser la tia Manela. Ella era d’ulls blaus clars com el cel mediterrani, i el somriure i la rialla sempre als llavis. Van ser uns dies -no me’n recordi pas quants,- que es varen tornar inoblidables.

Tot lo dia corria pels carrers perquè no tenia col•legi, i com que l’oncle Manel era mariner i pescador, i tenia un petit llagut per recorre la badia de Cadaqués, finalment moltes de les vegades que sortia a pescar, jo l’acompanyava. Com sia que jo tenia ja 7 anys, i tenia una mica de força, l’oncle Manel em va ensenyar a bogar, i tots dos, a quatre rems, ens fèiem a mar.

Aquí fondejava unes gambines, allà deixava uns esquers surant a l’aigua, més enllà agafavem serrans tots dos, i després collía quatre garotes, i un xic més de peixos, i tornàvem cap a casa. LLegiu-ne més »

De menuda acompanyava a l’avia a fer la bugada al safareig públic que hi havia al nostre carrer. S’entrava per una porta vella de fusta i tot seguit havies de baixar unes escales. El safareig, era una gran bassa rectangular de mig metre d’alçada que continuament s’omplia amb un petit raig d’aigua  que sortia per un tub incrustat a la pared. L’aigua venia d’un ramal del Rec Comtal i era molt freda. Totes les dones que anaven a rentar, tenien les mans envermellides i arrugades com a panses.

Jo portava un cubell de llautó amb tots els estris que necessitava per fer la bugada -la pastilla de sabó que ella mateixa havia fet a casa, la pala de fusta i el farcellet amb “el blauet”-. M’agradava anar amb ella perquè deixava que xapoteges en el gibrell on deixava la roba blanca en remull, però l’avia no deixava que m’apropes al safareig. Deia que en el fons, dormia una dona d’aigua que havia perdut a la seva filla i quant una nena s’apropava per xapotejar, la dona d’aigua se l’enduia aigües avall, pensant que era la seva filla perduda. Jo mai m’apropava i l’avia podia fer la bugada amb la tranquil·litat de que no hauria d’estar pendent de les meves entremaliadures. LLegiu-ne més »

El pare era a Barcelona, a on havia anat a cercar feina i casa. A les hores, la mare i jo vam passar prop de dos anys a l’Empordà, fins que vam poder retrobar-nos tots tres de nou. Cada tarda fèiem estada a casa dels avis, i després de sopar i ja de nit, la mare i jo tornàvem a dormir a casa nostra, a una petita caseta al carrer del Tro. Jo tenia uns quatre o cinc anys, i la mare per arrecerar-me de la tramuntana, em portava a coll, agafat a les seves esquenes.

L’àvia, abans de sortir ens encobria amb una manta gruixuda, que la mare arreplegava al seu davant, i d’aquesta manera pujàvem i baixàvem els carrerons plens de rastells i pedregots. Recordo que amb les manetes m’agafava al coll de la mare, i anava cercant l’escassa llum dels pocs fanals que hi havia, deixat de quan la lluna era tan plena que semblava que fos de dia. La tramuntana tenia de bo, que en emportar-se el núvols deixava un cel estelat, esquitxat de pampallugues, que semblava que ens hagués de ploure al damunt. LLegiu-ne més »

Notaba como el vaho de la cocina se colaba por la rendija de la puerta del dormitorio acompañado de ese inconfundible aroma de los domingos por la mañana.

Muy temprano, la abuela Lola, después de asearse y tomar un humeante tazón de café con leche acompañado de unos churros que ella misma había preparado, se ponía manos a la obra y colocando la olla al fuego esperaba que rompiera a hervir. Comenzaba entonces el ritual: echaba los ingredientes con tanto cariño y delicadeza que daba la impresión de que eran piezas únicas; tenia tanto cuidado que cualquiera hubiera dicho que los acariciaba en lugar de cortarlos con el cuchillo que tenía en exclusiva para su uso personal.

Primero, dejaba caer en el agua un buen trozo de carne fresca, algo de espinazo unas costillas de cerdo y, si precisaba, una pizca de sal; a veces añadía alguna de las partes de ese digno animal que es el cerdo, un trozo de careta, oreja, rabo, daba igual, lo que tuviera ese día en la despensa por último añadía un trozo de unto, ingrediente imprescindible para un buen caldo gallego que se precie de serlo, sin él, sin ese sabor y olor tan característicos no sería lo mismo.

Mientras dejaba que cocieran? a fuego lento, iba limpiando los grelos, —aún me parece oír el crujido de las hojas al romperlas entre sus manos y, una vez en el escurridor, le tocaba a la patata esa deliciosa patata gallega, la pelaba con cuidado pero con cierta rapidez para acabar cortándola como a mordiscos. «Es necesario que sea así para que espese el caldo», —murmuraba en voz baja—

Mas tarde, pinchaba la carne con un tenedor comprobando que todo estuviera bien cocido y en su punto, era entonces el momento de retirarlo del fuego, debía quedar bien escurrido ―todavía puedo escuchar el sigiloso goteo que me recordaba al de un grifo estropeado―. Con mimo iba colocando los ingredientes ya cocidos en una de esas fuentes de loza blanca que guardaba en la vitrina del comedor. «Por si a alguien le apetece, y si no, ya haremos unas croquetas o unas empanadillas de carne, todo se aprovecha, no hay que tirar nada».

Enfrascada en su faena, ponía en la tartera las patatas la verdura y la judía blanca que no había olvidado dejar en remojo la noche anterior. Desde mi cuarto, escuchaba como iban cayendo e imaginaba que eran pequeños duendecillos dándose un baño, chapoteando en el agua de un estanque y, como en un juego, apostaban quien llegaría antes a la olla.

Mientras tanto sin sobresaltos y con resignación la abuela exclamaba: « ¡Hala a esperar!».

Durante la espera observaba como todos, uno a uno, después de sacudirnos las sabanas de encima, de un salto, nerviosos y emocionados, salíamos de nuestros dormitorios. Todavía a medio despertar y restregándonos los ojos, intentábamos retirar las legañas que nos impedían ver con claridad lo que se cocía en la cocina, pero el olfato no nos engañaba y un Umm… que al unísono salía de nuestros labios hacia sonreír a la abuela.

Era la señal de su acierto, el plato favorito de todos para una buena mesa de domingo.

Magui Turnes

Nací un caluroso día de verano. Era Agosto. La noche caía y mi madre empezaba a sentir mis ganas de venir al mundo. Dicen que durante mi infancia fui llorona. Yo siempre mantuve la opinión de que era mi forma de protestar y reivindicar mis derechos.

Los años fueron pasando. Fui una niña feliz, la quinta de siete hermanos y aunque hay un refrán (que mis hermanas se encargaban de repetir para hacerme rabiar) que dice “no hay quinto bueno”, he de decir que yo era la excepción que confirma la regla.

Era nerviosa, eso sí, pero dulce y cariñosa, un poco movida (pero qué niño no lo es) a muy temprana edad mostré interés por aprender. En el colegio era sociable, tenía muchos amigos, y aparte de de las manualidades, me decantaba con claridad por las letras. Como disfrutaba escuchando a Mª Jesús (mi profesora de primaria) recitar mi poesía preferida o la biografía de algún novelista, poeta o cuentista ilustre. LLegiu-ne més »

L’any 1975, amb l’intenció de recolzar les demandes veïnals es va fundar l’Associació de Veïns del Clot-Camp de l’Arpa. Joana Tomàs i Sabaté en fou la secretària des del començament. Nascuda a Barcelona a principis dels anys trenta, fou veïna del Clot de tota la vida.

Als anys 70 les associacions de veïns i veïnes aglutinaven moltes de les aspiracions polítiques, les preocupacions i les necessitats de la gent. Des de ja feia anys els barris de les perifèries de les grans ciutats estaven creixent, degut a la immigració de les zones més pobres del país, sense planificació urbanística ni ajudes oficials. La falta d’infraestructures i de previsió provocaren greus problemas d’accessos o de salubritat i els ajuntaments, encara fidels al règim franquista, negaven qualsevol ajuda.

Joana Tomàs no pertanyia a cap partit polític, tot i el momento que vivía el país. La seva eina de lluita fou treballar per a ajudar a la gent del barri en un moment en que encara estaba tot per fer. Reivindicant, per exemple, el trasllat de l’empresa Alcohols Momplet, pel gran perill que aquest tipus d’indústria comportava. De fet, el Clot, un barri històricament obrer, compta amb molts edificisis industrials que han anat perdent el seu ús original i s’han convertit en espais del barri. Un exemple en són Fibracolor, Can Robacols, La Farinera o Can Miralletes.

Juana Tomás i Sabaté morí l’any 1982 i fins a l’últim moment va estar lligada a l’Associació. Immensament volguda i estimada, des de la seu del carrer Sibèlius, encara coincideixen a dir que sempre estaba a tot arreu.

Text extret íntegrament del llibre “Els carrers parlen de dones” editat per l’Ajuntament de Barcelona del districte de Sant Martí

Pilar Zabala

Part dels meus records tenen una banda sonora associada a un aparell domestic: la radio. La radio que jo recordo es la de la senyora Elena Francis i els seus consells a les dones casades, solteres, joves, madures i a les de dubtosa honorabilitat que li escribien unes cartes precioses demanant el seu consell. Jo sentia les seves recomanacions, mentre feia els deures de l’escola, l’avia preparava el sopar i la mare cosia asseguda ben a prop de la radio per no perdre detall.

La radio que jo recordo es la dels serials del Taxi Key, protagonista d’una serie de ficció policiaca o de “novel.la negre”  que tota la familia escoltaven els dissabtes al vespre seguint amb molt  interes la narració mentre anavem sopant. Eren les aventures d’un detectiu-taxista, la seva novia Nora i el seu inseperable amic Glossop. Al  final de cada capitol, despres  d’haver presentat el cas, es preguntava al public assistent a l’estudi de gravació (i als oïents): “saber quien es el culpable?”.  I despres d’una tanda d’anuncis es donava la resposta del cas.

La radio que jo recordo es la del programa “España para los españoles” un programa dedicat a recordar a tots aquells que per motius economics o politics havien hagut de marxar del pais a guanyar-se la vida a França o Alemania i per mitja d’aquest programa contactaven amb les seves families d’aquí o d’allà. Es llegien les cartes que els imigrants escribien  i tambè es dedicaven cançons. LLegiu-ne més »