Haig de confessar que necessito cultura per a afrontar la nova era que viurem.

Ahir, després d’un mes de confinament, vaig sortir a comprar. Com de costum em canvío de roba, em maquillo… i quan estic maquillada penso…- pero que faig?, si haig de posar-me la mascareta, la tacaré amb el pintallavis. Agafo una tovalloleta i em tret el maquillatge.

Em poso la mascareta, pujo al cotxe… oh! no puc conduir amb ella posada, se m’entelen les ulleres ¡ doncs… fora mascareta!.

En arribar al poble, em sentía una mica extranya, carrers deserts, – eren les 16,30 -, el meu pensament estaba en el fet que haig de cumplir unes normes que mai abans havia seguit. Em poso la màscara, tanco el cotxe i vaig cap a la farmàcia. Pel camí em trobo amb una amiga – Quina il·lusió… fa molts dies que no ens veiem ¡ em recorda la distància que hem de respectar. Aquí em ve el primer dubte: són 1,50, 2 ó 3 metres?. Comencem a parlar i a ballar els metres, calculant la distancia. Haig de dir que va ser divertit.

Ens acomiadem. Vaig cap a la farmàcia. Compro 2  mascaretes, líquid desinfectant etc, sempre amb l’ull posat en les persones que entren i on es van   col·locant .

LLegiu-ne més »

Cada matí al aixecar la finestra, em saluda l’alzina, majestuosa, potent! Avui m’ha donat una lliçó, m’ha ensenyat que, seguint el cicle de la natura es va desposseir de tot lo vell i ara torna renovada, treu els seus brots d’un verd càlid, delicat que aniran creixent fins arribar a la maduresa… Quins cicles segueixo jo per fer el mateix, desposseir-me de tot lo vell? No parlo de coses materials, sinó de tot allò que no em deixa anar creixent en valors com a persona.

Joana Nevado

22 de març 2020

Al saber que havia d’escriure sobre cinema, vaig  pensar que no en sabia… i sí que en sé.

Gaudeixo amb moltes pel·lícules  però actualment no recordo ni títols ni artistes, inclús ni els temes! També em passa amb els llibres que llegeixo…

Aquesta edat no perdona!

Avui us explicaré que quan era petita i vivíem a Falset, un poble del Priorat,  la meva avia ens portava els diumenges al cinema  a “l’ Acció Catòlica”, el local de la Santa Mare Església. També ens donava una pesseta per comprar-nos “ txufes “ o cacauets.

LLegiu-ne més »

Tenia set anys i acabava d’estrenar les meves primeres ulleres per la vista cansada. Sempre que em feien llegir en veu alta a l’escola, hi havia un moment que les lletres es tornaven borroses i no podia seguir la lectura. Els ulls sempre em ploraven. Aquell dia no vaig anar a l’escola per la tarda i el pare, que no treballava per les tardes, suposo que, no sabent que fer amb mi a casa, va decidir  que aniriem al cinema. Em va portar al cine Martinense, un cine de barri que estava al carrer Muntanya, al costat d’una comissaria de policia (dels grisos, anomenats així pel color de l’uniforme). Sempre feien dues pel·lícules i el NODO. La primera no acostumava a ser molt bona. Eren pel·lícules de tipus B –i quasi diria que de tipus C- i després feien “la bona”.

Aquell dia la peli bona era en blanc i negre. Això ja no em va agradar. Preferia les de color. Semblava policíaca. Una noia roba uns diners de l’oficina on treballa i escapa en el seu cotxe. Escapant de la policia, es refugia en un motel de carretera per passar la nit. L’hotel el porta un noi, que viu amb la seva mare en una casa que hi ha dalt d’un petit turo. I aquí és on comença el meu trauma infantil que em duraria fins ben entrada la vida adulta. LLegiu-ne més »

Quan jo encara no arribava a ser una joveneta, d’això ja fa una bona rècula d’anys, la gent no acostumava a sortir gaire de nit. Eren temps difícils i tocava treballar moltes hores per tal de tirar endavant la família i, en  arribar a casa, es desitjava descansar.

Un exemple: Els meus pares eren els porters d’una finca amb dues escales i molts veïns. La feina els tenia ocupats tots els dies de l’any, de les vuit del matí a les deu de la nit i sense dret a cap tipus de vacances. Als meus germans i a mi ens tocava ajudar en allò que podíem, com netejar els daurats de les portes, escombrar alguns dels patis interiors, pujar els diaris i la correspondència un parell de cops al dia i altres feines per l’estil. Vist a dia d’avui bé es podria dir que es tractava d’una mena d’esclavitud encoberta, però no és d’això del que ara us vull parlar. LLegiu-ne més »

LO QUE EL VIENTO SE LLEVÓ. (Titulo original: GONE WITH THE WIND)

Tenía pensado escribir sobre dos películas porque de alguna manera me han marcado. Las vi por primera vez siendo muy joven. Son muy dispares entre sí, pero a mi manera de ver, ambas merecen un reconocimiento.

Lo que el viento se llevó, y Recuerda.  Ambas producidas por la misma persona, David O.Selznik  Films muy dispares entre sí, lo cual demuestra que esta persona tenía un don especial para buscar algo que verdaderamente atrajera al público.

Para mí son dos joyas.

La primera fue pionera en hacer las películas en tecnicolor, por ello ganó un Oscar.

Además, tiene de bueno que es muy fiel a la novela, cosa que sucede pocas veces. Muchos diálogos son exactos al libro. La trama tiene de fondo la Guerra de Secesión Americana, por la abolición de la esclavitud. La plantación que describen tanto en la película como en el libro, es de las que los esclavos eran tratados como de la familia. -Cosa que no ocurría en la mayoría, donde eran azotados y estigmatizados por su color- LLegiu-ne més »

Dicen que la música amansa a las fieras, y he llegado a la conclusión, que soy una fiera de las más temibles, ya que a medida que iba escuchando las melodías, notaba como mi alma se iba calmando. He navegado por Venecia, he vislumbrado ese Paris bohemio, he bailado imaginariamente un sirtaki, he volado acompañada de Andrea Boccelli, he brindado con la Traviata, he estado en la orilla blanca orilla negra, y he llorado con Mio babino caro…Todo esto en poco rato, el justo para liberar mi alma. Me ha ido muy bien, lo necesitaba después de tantos problemas con mis ojos, hoy por fin parece que ya he visto la luz al final del túnel, ya era hora. Probablemente la próxima semana ya sea la última visita. ¡Qué descanso!

Necesito recordar, que a veces la música es el sustento del alma. Hoy por lo menos lo ha sido. Y todo ha venido casi sin darme cuenta al hablar de mi nieta, la más pequeña, que se nos ha hecho mayor, sin darnos cuenta. Uf dejo de escribir, que me estoy poniendo MUY tonta… pero MUY tonta.

Teresa Vidal