En una de les trobades de Les Blogueres de Sant Marti, una companya ens va llegir una reflexió sobre el fet de llençar les restes de menjar,:  La meva mare ho aprofitava tot, eren temps difícils i se les pensava ben pensades per poder omplir els plats a taula.

Aquesta matinada la mare m’ha tornat a despertar i desprès ja no he pogut agafar la son. Asseguda a fosques al sofà i tapada amb una manta, el meu cap a començat a rumiar; i d’una cosa me’n anava a un altre – pim, pam, pim, pam- i sense saber perquè m’he vist recordant els meus anys d’infantesa quan vivia a casa amb els avis i els pares.

I sense saber perquè, he recordat els menjars que acostumava a fer l’avia amb les restes i sobres del menjar. El dia que tocava patata i mongeta al migdia, per sopar al vespre, s’aprofitava el caldo de bullir la verdura per fer una sopa escaldada amb les sobres de pa dur i un rajolí d’oli. El pa dur, també proporcionava matèria primera a l’avia per fer una sopa de pa amb un sofregit de tomàquet i all i un parell d’ous batuts. I si encara quedaven restes de pa, el barrejava amb aigua i segonet per donar de menjar a les quatre gallines que teníem en una gàbia a la eixida. També cal dir, que el pa de llavors es confeccionava en un forn de llenya i amb un forner que treballava de nit i dormia de dia perquè les dones que anaven a treballar pugessin tenir el pa de bon matí  i així preparat l’entrepà de la canalla abans d’anar a l’escola. Però m’estic desviant del tema.

LLegiu-ne més »

Avui m’he llevat, he anat al lavabo, m’he mirat al mirall i m’he preguntat: qui és aquesta dona que em mira? No recordo quan van aparèixer aquestes petites esquerdes a la pell. No recordo quin dia van decidir les parpelles deixar-se caure, com una persiana, sobre el globus ocular. Aquesta ombra imperceptible sobre el pòmul és una taca? Com és que el rictus de la boca mira cap a baix, en lloc de mirar amunt, tot dibuixant un somriure? Fins la mirada ha canviat. Sembla que l’alegria i la brillantor han desaparegut i en el seu lloc s’ha instal·lat un tel que tan sols deixa traspassar una mirada carregada de melangia, enyorant altres temps. Tan sols els cabells conserven un toc juvenil gràcies al tint i als reflexos artificials.

Em rento les mans i la cara. Finalment les dents. Em poso la crema hidratant i em faig un lleuger massatge procurant estiregassar les petites esquerdes. Em pentino i deixo caure unes gotes de perfum darrere les orelles. Finalment una mica de crema a les mans.

Ara cal decidir la roba que em posaré. No he d’anar cap lloc especial. Ningú m’espera. Els pantalons fa anys que ocupen l’espai més ampli de l’armari. Els vestits i faldilles ocupen aquell racó anomenat “per si de cas”. Em decideixo per uns de color negre –són més fàcils de combinar i els que em fan sentir més “prima”–. La part de dalt planteja més dificultats. Segons el dia trobo que m’escau millor un color o un altre. Avui finalment, m’he decidit per la brusa estampada, on predomina el color verd. Les sabates negres amb conjunt amb la bossa. Ja estic llesta. Falta alguna cosa?

Martina del Clot

 Plou i no fa sol. Tenia pensat sortir a comprar el pa i algunes verdures però la contemplació d’aquest dia humit i grisot ha fet que em senti decaiguda i mandrosa,  tan mandrosa que he fet mans i mànigues per no haver de sortir al carrer. M’he dit que bé podia deixar per a un altre dia el menú que tenia pensat per avui i que em puc arreglar perfectament fent un combinat amb les “sobres” que tinc a la nevera.

Dins un tàper hi ha una mica de quinoa amb bròcoli, albergínia, carbassa i carbassó. Un altre conserva uns pocs macarrons amb tomàquet que van sobrar dels que ahir vaig fer per als meus nets. No oblido el grapadet de mongetes verdes amb cebetes i xampinyons de dissabte passat i que són dins del congelador, igual que la miquetona d’arròs amb cigrons.

Em dol molt veure llençar el menjar. Jo no llenço res que estigui en condicions de ser aprofitat. La meva mare ho aprofitava tot, eren temps difícils i se les pensava ben pensades per poder omplir els plats a taula. Ara els nostres dies són diferents, però  no per això em permeto llençar els aliments sobrers. O bé els porto a la nevera solidària del barri o preparo com avui, un reciclat de distintes menges, per als que som a casa. LLegiu-ne més »

Avui he passat davant la  casa on van viure els meus avis paterns i no he pogut deixar de recordar  algunes de les situacions i sentiments que vaig viure en aquells llunyants anys.

L’edifici, situat al carrer “Sant Erasme”, a tocar de la “Plaça del pes de la Palla”, segueix estant recolzat a uns altres tant o més  vells que ell. A primer cop d’ull no sembla haver canviat gaire cosa en aquest estret carrer, tot i que una de les cases ha sigut totalment renovada i unes altres han estat netejades amb capes de pintura. També s’han substituit algunes de les atrotinades  portes de fusta per altres de ferro o alumini . Aixó i l’obertura d’un  petit “super”  pot arribar a donar l’impresió que s’ha produit certa renovació.  En canvi la placeta sí que a dia d’avui te un  aspecte molt diferent del que presentaba anys enrera. Ha desaparegut part del  vial que l’envoltava per passar a formar  part d’una vorera més ample que acull nous comerços i un hotel que substitueix a l’establiment anterior.

Recordo molt bé la parada de taxis que llavors acullia als clients dins d’aquella plaça. Uns taxis que eren els protagonistes  d’una situació que a mi, amb vuit anys,  i a un dels meus germans, amb deu, ens tenien força encuriosits.

LLegiu-ne més »

A vegades penso en la meva infància i em sorprenc de com he pogut sobreviure. Estava en mans dels Adults, sí Adults, aquelles persones que pensen que els infants neixen ignorants i que gràcies a ells podran avançar per la vida, Això potser si que és veritat, com també ho és que hi han moltes formes d’avançar, inclús podem caminar en cercle tota la vida tornant on estaven els nostres pares, seguint les seves conductes i com si això no fos prou complicat, portant a la motxilla les seves pors i mancances a més de les nostres.

Vaig nàixer al barri més “collonut” de la ciutat de Barcelona, el barri de l’Òstia, o sigui al barri de La Barceloneta. De seguida em vaig veure coberta de flonjos cotons que no em permetien veure altre realitat que la d’uns pares que l’any anterior van perdre una filla al moment de nàixer i que no estaven disposats a perdre’n una altra. M’ ofegava entre tants cotons, així que quan tenia dues setmanes de vida, de tant en tant em posava morada i em desmaiava, Conclusió: corre cuites de metges fins a trobar el problema que estava a l’oïda, evidentment perquè no devia voler sentir tantes pors de que em passes alguna cosa, i es clar, el que vaig aconseguir fora més protecció.

El meu barri populista i amb gent molt maca amb activitats força interessants, es convertí en l’estampa que jo veia des de el meu balcó. Mai vaig poder córrer, saltar o jugar com altres nens i nenes pel carrer (recordeu: “els cotons”), però observant tot el que feien també em vaig aprendre.

Era una nena suposadament tranquil·la, bona nena i trista. No tenia amb qui barallar-me i mai ningú va pensar que tingués un caràcter adequat per fer-ho. Moltes vegades venia a visitar-nos una amiga de la mare amb el seu fill. Era un noi una mica més gran que jo i molt forçut. Cada cop que venia tremolava, perquè trencava les meves joguines expressament, si eren nines no m’importava massa perquè jo les utilitzava per pentinar-les, tallar s’ hi el cabell i després desmuntant-les per veure com estaven fetes. Però un dia a aquell animalot de nen no se li va acudir res més que treure-li els ulls al meu company d’infortunis: el meu osset de peluix. Han passat moltes dècades (teníem 7 o 8 anys) i crec que encara se’n deu penedir ara perquè de sobte el vaig enganxar amb una mà pels cabells mentre amb l’altra l’atonyinava tant fort com podia. Ell cridava i plorava i les mares no aconseguien que el soltés. És trist utilitzar la mateixa violència que ell havia fet servir al llarg dels pocs anys que teníem, però va ser genial perquè mai més em va agredir ni a mi ni a les meves joguines.

LLegiu-ne més »

El pasado verano me despedí de las mini-vacaciones que hacemos desde que mi madre y el señor Alzheimer viven con nosotros. Cada año el deterioro cognitivo y físico avanzan con más rapidez. La medicación ya no frena el avance de los daños colaterales: perdida de memoria inmediata, recuerdos del pasado que desaparecen, seres queridos que ya no puede recordar ni reconocer en las fotografías familiares, preguntas obsesivas por temas como por ejemplo, preguntar la hora cada dos minutos después de haber consultado su reloj, para confirmar que sigue funcionando y sigue marcando la hora correcta. Si a esto se le añade la falta de control ocasional de una función metabólica bastante engorrosa ya tenemos todos los ingredientes para no animarte ni ilusionarte por salir de la “zona comoda”. Con este panorama por delante pensamos que ya no podríamos salir de nuestro encierro casero.

¿Que podíamos hacer? Coger el mismo apartamento en Calafell? Imposible, después del “incidente” en la piscina del ultimo verano. ¿Un hotel? demasiado barullo de gente, los tres en la misma habitación, problemas con las comidas de fritanga y rancho cuartelario. Totalmente inapropiado. ¿Coger un apartamento sin piscina, con la única opción de bajar a la playa? Tampoco podíamos por los problemas de movilidad de mi madre. ¿Que nos quedaba? Y alguien dijo: ¿y si cogemos un bungalow en el camping de Santa Susana? Yo al principio creí que se trataba de una broma, pero poco a poco fuimos analizando los pros y los contras. Un bungalow para nosotros tres con dos habitaciones individuales. Bien! Con piscina. Bien! Siempre podríamos bañarnos por turnos. Recordaba que la playa no era una maravilla, ya que estaba formada por pequeñas calas con rocas y poca arena, y muy mal camino para acceder, pero siempre podríamos dar un remojon a los pies de la abuela en la playa larga. Y al camping que nos vamos.

LLegiu-ne més »

Recuerdo gratamente, que mi padre se acercaba a mi cama, y en lugar de despertarme llegaba con un trozo de hilo hurtado de la caja de coser de mi madre, y sigilosamente se situaba en el cabezal de la cama.

Con sumo cuidado me pasaba el extremo del hilo por encima de los párpados, de la frente o de la cara. Tal como él esperaba, y de forma automática, yo me soltaba un manotazo que intentaba liquidar al supuesto insecto que me rondaba. Y vuelta a empezar. Hasta que después de varios intentos frustrados de matar al impertinente insecto, abría los ojos.

Y allí estaba mi padre, riéndose a mandíbula batiente, gozando de la perversa broma. Yo con los ojos hinchados aún, mirándole con cara de qué demonios pasa, con expresión de sueño y aún sin entender donde estaba el maldito insecto, ni donde estaba yo.

Entonces me soltaba: “Las mañanitas de abril, son muy dulces de dormir”.

Las de abril, las de mayo, las de septiembre, las de diciembre,… Porque la guasa del hilo, podía darse en cualquier mes, sin que tuviera que ser precisamente abril. LLegiu-ne més »