A l’estiu jo estava en el Mas. Era una casa gran amb molt de jardí, com la dels indians, sense ser-ho, però si d’uns avis benestants. Allà, la canalla corríem i saltàvem tot el que no havíem saltat i corregut durant l’hivern. Però espereu, jo crec que era una heroïna. Tot això era en una postguerra plena de Pau. Ara us explico. En els pobles, els homes i dones en aquesta temporada d’estiu treballaven al camp, i quan ja es feia fosc obrien les botigues i anaven a buscar el que els feia falta.

Però vet aquí, que el Mas estava a dos kilòmetres del poble i els meus pares devien voler que ens féssim valentes i mireu que passava. Quan faltava alguna cosa, ens enviaven a buscar-la. Un cop la meva germana i un cop jo. El trajecte el fèiem en bicicleta, així i tot mai havíem portat llum. Jo sempre anava a veure al  ferrer un senyor grassonet i “bonàs” que em lligava ben fort el cistell al porta paquets, tot fent anar el cap amb desaprovació…  pro jo no m’adonava.

Quan tornàvem al mas, era un “caguen” no obstant això mai ho havíem dit. Jo passava una por terrible! En el camí hi havia uns masos amb uns arbres immensos, que si hi havia lluna feien unes ombres terrorífiques, que es bellugaven i cada cop eren pitjors. Això si feia lluna, si no hi era, la foscor era espantosa. LLegiu-ne més »

El curs escolar s’estava acabant, la feinada que comportava feia que acostumés a tornar a casa molt cansada, però malgrat tot, havia d’iniciar una altra tasca, la necessària per fer funcionar la nostra llar. Malgrat que compartíssim feines, les diferències d’horaris, ell no feia treball intensiu, feien que en aquella època els divendres a primera hora de la tarda, assumís la tasca d’anar a comprar els queviures, ja que al vespre m’agradava deixar cuinat tot allò que després podia congelar per anar traient durant la setmana.

Com que a l’escola es feia jornada intensiva, aquell divendres al migdia després d’un petit piscolabis, amb la companyia dels tres fills, vaig decidir anar al gran supermercat del centre comercial que habitualment utilitzàvem, malgrat estar lluny perquè nosaltres vivíem al peu del Tibidabo i el gran supermercat estava a la Meridiana, per comprar els queviures necessaris per a tota la setmana vinent.

L’itinerari era fàcil. Calia baixar per un carrer que arribava a la Meridiana, girar cap a l’esquerra i a pocs metres, després de girar a la dreta es trobava el pàrquing del Centre.
A l’anar a creuar la Meridiana, el semàfor se’ns va posar vermell i vaig haver de fer una bona frenada. Mentre esperàvem, el meu cansament es va anar fent més intens, tant que de cop, amb gran sorpresa dels meus fills els vaig dir: LLegiu-ne més »

Volguda cunyada: avui fa un dia completament “rúfol “. No sé si és la paraula adequada, o m’ho acabo d’inventar, però per mi no importa… He vist que l’arbre que toca a la meva finestra, ha tret les seves primeres fulles. Que estupenda que és la naturalesa ¡Aquest arbre té boletes grogues penjant com si fos un arbre de Nadal i quant l’hi dona la llum de la fanal, queda d’allò més bonic!

Veig la Sagrada Família, ara caldrà veure si a l’estiu les fulles de l’arbre no me la deixaran veure. A mi, a la nit, aquesta estrella encesa m’agrada molt. A Barcelona les estrelles no es veuen i les trobo a faltar. Aquesta ha posat un xic d’alegria al panorama. Quan soc fora, la lluna i les estrelles, em donen molta alegria, més d’una nit ens hem quedat al jardí, tapats amb una manta per veure caure les “llàgrimes de Sant Llorenç”. Això no vol dir que ens hem adormit… I una vegada a les cinc vàrem de córrer perquè es va posar a ploure…És tan emocionant!

Com et deia, veig la Sagrada Família, que et puc explicar d’ella. Hi ha gen, que amb el que estan fent ara, no estan d’acord. Jo crec que hem de deixar que es faci. Així s’han fet totes les catedrals… Veurem com s’acaba i potser ens agradarà.

El món avança, i a cops bé per alguns i malament per altres. Estem vivint en el món dels nostres fills i els nostres nets, és un privilegi pogué viure com canvia tot. I tan ràpidament!

Ja veus cunyada, així van les coses de casa meva. Ja t’explicaré més endavant si veig o no l’estrella aquest estiu o si me’n he d’anar a Valls que és el més segur. Una forta abraçada!

Pepa Fortuny

Estimada Pilarin

No ès el primer cop que em pregunto on deus ser. Vas anar marxant tan poc a poc que gairebé no em vaig adonar, i quan ho vaig fer ja era massa tard per poder recordar amb força precisió alguns dels moments, bons o no tant, que et van tocar viure.

El pas dels dies, els mesos i els anys han posat inevitablement molta llunyania entre nosaltres. Jo he anat canviant i reconstruint-me en la mateixa mesura que em vaig anar fent gran i en canvi tú, que ets part del meu jo anterior, segueixes sent dins el meu record com la nena confiada i tendra que vas ser.

Em resisteixo a creure que t’has fos en el temps, que el que vas ser, patir i gaudir amb set anys ja no existeix fora del meu pensament i en el d’aquelles persones que et van conèixer i que potser encara et recorden.

M’agrada imaginar que segueixes estant en algun lloc, en un espai immens on es dóna acollida a les diferents etapes viscudes que han anat quedant enrera.

Voldria poder fer-te tantes preguntes… saber quins són ara els teus paisatges i quins els seus colors, si segueixes jugant amb els amics, si és amb tú la “Gilda” la gata que tant estimaves, si segueixes desitjant veure què s’amaga darrera el Tibidabo, si continues inventant històries i contes fantàstics, si encara creus que és la cigonya qui du els nadons, si els Reis Mags regalen joguines als nens que es porten bé… en fí, la llista és molt llarga i millor ho deixo per a un altre dia.

Estimada Pilarín, siguis on siguis, vull que sàpigues que mentre la memòria no em flaquegi et seguiré recordant i portant dins el meu cor.

Pilar Zabala

No queda bé que sigui jo qui  parli de la meva filla. Que us puc dir…? Va néixer després que s’ens moris una filla, la Maria Teresa, quan només tenia dos anys i mig. La meva tristor era infinita. El meu marit i jo ens vàrem revelar… i el resultat va ser un altra nena. Va heretar el nom de les dues àvies; Maria la mare d’en Paco i Pepeta el de la meva mare, cosa que va fer molta il·lusió al meu fill gran que llegia els contes de la “Marí Pepa”, unes revistes americanes de postguerra.

Era una nena petita i escanyolida que ens va costar molt de criar… Però recordo que es prenia molt contenta els sucs de raïm que l’hi donava la meva mare. Al cap d’un any va néixer el meu cinquè fill. Aquest tenia l’energia pels dos. L’Eusebi -nom de l’avi patern- tenia més força que ella,  i l’hi feia donar tombs fins que plorava. D’això ell en deia: “engegar la ràdio”. Gairabe no sabia parlar. Més tard, però, les coses van canviar. Ella era viva i espavilada, ell fort i trapella i sempre anaven junts fent alguna entremaliadura. A casa els dèiem, Zipi  i Zape, personatges d’un altre TBO de l’època. I van anar creixent i donant l’alegria que aquella mort ens havia robat. Cal dir que els germans grans es van tornar més seriosos. No se sap mai que pot sentir un infant davant d’aquestes circumstàncies, ni  tampoc saps les conseqüències. LLegiu-ne més »

Quan vaig arribar a la casa la primera que em va abraçar va ser la Martina i ja no em va deixar anar en tot el dia, fins que el pare li va dir que havia d’anar a dormir.  Plorant va deixar que m’escapollis sota el fogons on m’havien preparat un calaix folrat amb draps vells.

Cada nit abans de sopar, seu al costat de la ràdio per escoltar “Cascabel”, un programa on cada dia s’explica un conte. Abans d’anar a dormir pren un got de llet i el pare la porta a la seva habitació on l’ajudaa posar-se el pijama, li rasca l’esquena i la tapa. Abans de sortir de l’habitació, l’hi fa un petó al front.

Com tots sabeu, les bestioles de la nostra espècie acostumem a dormir de dia i a moure’ns molt activament a la nit. Mentre vaig ser un cadell, vaig deixar que m’agafessin i em tinguessin a la falda, però ara, soc jo qui decideix quan pujo a la falda d’algú i a qui deixo que m’acariciï. De nit, quan tothom dorm, acostumo a fer corredisses per tot el pis. M’enfilo a la taula i a les cadires. Pujo damunt els fogons per veure si s’han deixat alguna olla o paella amb restes de menjar i em dono un festí. LLegiu-ne més »

El dia 28 de juliol de 2019 vaix patir un accident de cotxe.

Prou, prou, prou.- No em puc moure, és com una llosa que em prem al llit, i sento una mà que m’acaricia el front, i una veu dolça que xiuxiueja – tranquil… tranquil… la llosa perd pes i em sento lliure, obro els ulls i veig, primer borrós i de mica a mica va marxant la boirina, dues cares conegudes m’estan mirant, torno a la realitat, i m’adono que hi sóc a l’hospital.

Aquest somni o deliri, és el que ara el recordo com el que més en va calar amb escenes difícil de plasmar. Miraré de fer-ho el millor que pugui.

Tot és fosc, molt fosc, com sempre envoltat d’un silenci angoixant. Al lluny, com si fos dintre d’un tub llarg que es va estrenyent fins a convertir-se en un punt petitó lluminós. Per dintre d’aquest tub i pes sobre meu, volen unes figures que no puc definir si són aus o persones. El punt lluminós em té com hipnotitzat el miro fixament amb por de parpellejar, aquest punt comença a bellugar-se, molt a poc a poc ve cap a mi, a mesura que s’apropa es va engrandint, no m’enlluerna, és una llum blanca i neta, les figures que volaven han desaparegut, tinc por, molta por, la llum es fa molt gran i està a punt de xocar amb mi i engolir-me, no sé si xocarà amb mi, crec que no perquè crido esfereït. -Prou, prou, ara no, ara no.- LLegiu-ne més »