Hi ha algú que no tingui mig amagada entre les velles fotografies familiars, la típica foto d’un diumenge a la plaça Catalunya, donant a menjar beses als coloms? Crec que no. 

Aquí deixem una petita mostra d’aquests records.

Hi ha algú que no tingui mig amagada entre les velles fotografies familiars, la típica foto d’un diumenge a la plaça Catalunya, donant de menjar beses als coloms? Crec que no.

Jo avui he trobat la meva. La miro i no m’ho puc creure. Puc recordar el color del vestit que porto. Era de color blau cel i portava un cinturo de vellut de color blau marí que acabava en una llarga llaçada. De guarniment una punta blanca en la part superior del vestit d’on sortien dos tirants. En els peus llueixo unes precioses sandàlies blanques.

Tinc les dues manetes tancades en un puny, plenes de beses, que van lliscant entremig dels meus dits petits. Això provoca que a poc a poc, els coloms es vagin apropant mentre van picotejant el terra. No tinc por estic ben tranqui-la, mirant al pare amb un petit somriure. Espero ansiosa que acabi de fer la fotografia, perquè tinc ganes d’obrir els palmells. És el moment que més m’agrada. Quan tots els coloms que tinc al meu voltant alcen el vol, per deixar-se caure atropelladament sobre les meves petites mans i picar les beses que tan calmosament guardava per aquell moment. LLegiu-ne més »

Em sentia tant laxa i sense ganes de fer res que pensava que mirar aquell àlbum seria feina de poca estona i que aviat m’hauria d’aixecar a buscar-ne un altre. Quina mandra! Però de cop, en arribar a les dues fotos que buscava,  em vaig adonar que les fotos no sols s’han de mirar sinó també de veure, perquè cada una d’ella té darrere una història, uns sentiments…

Primer, em vaig fixar en la nena entremig dels coloms de la Plaça Catalunya. Podia notar la seva felicitat de trobar-se entremig d’unes criaturetes que s’acostaven a ella que li picotejaven amorosament les mans, això sí, buscant unes besses per portar-se al bec i fins a cert punt depenent d’ella. Segurament se sentia útil, acompanyada, feliç. A l’altra fotografia hi havia la mateixa escena, però amb un personatge nou: el pare. Havia acompanyat a la nena tot passejant fins a la plaça. De cop m’he adonat que no hi havia la mare. A on era? Per saber-ho havia de considerar un parell o tres de coses.

La primera és l’època de la foto. Per la data, segurament havia estat feta durant la postguerra i en aquell temps a la majoria de les cases la cuinera era la mare i no sortia a passejar. Descansava de la feina d’entretenir els fills, potser necessitava un temps per a ella sense marit ni fills o potser valorava que era millor que passegés el pare, ja que es passava la setmana treballant i fent uns horaris durs i complicats que no li permetien fer una vida familiar adequada. Déu-n’hi-do si donaven joc aquelles fotografies. M’hauria pogut passar la tarda pensant com podia ser la vida d’aquelles persones. LLegiu-ne més »

La pintura que observo mostra el breu contorn d’una platja a l’estiu. A la part dreta despunta la figura d’un home que camina en direcció a l’aigua. A l’esquerra una dona i un nen es protegeixen del sol sota l’ombra d’un para-sol.

La situació no deixa de presentar un fet molt habitual per a tots els que tenim la sort de viure a prop del mar o per aquells que tenen l’oportunitat de passar-hi uns dies en temps de vacances. L’estiu ens dóna l’oportunitat d’allunyar-nos del brogit de la ciutat i del seu accelerat i estressant no-viure constant. Banyar-nos a mitja tarda en un mar en calma, prendre el sol, descansar damunt la sorra i asserenar-nos escoltant el murmuri imparable de les onades és un goig tan plaent que resulta dificil de descriure.

Sense haver-ho previst, aquests pensaments han dut a la meva ment un fet que va ocórrer ja fa uns quants anys. El moment es presentava amb tot el necessari per poder disfrutar d’un dia tranquil, però a l’hora de la veritat tot va resultar inesperadament complicat.

Va succeir en una platja de Salou, concretament en l’anomenada “dels capellans”. Jo era amb el meu marit i el nostre fillet de pocs mesos. Dúiem un para-sol i el nostre nadó era assegut ben content dins un gibrellet que vam omplir amb aigua de mar i unes quantes joguines perquè es distragués una estona.

Jo estava feliç de poder disfrutar d’aquells moments de serenor davant del mar. Tot era perfecte i em vaig permetre la distracció de LLegiu-ne més »

Aquest matí, quan he sortit de casa, he notat per primer cop, que el cel comença a clarejar. Es trenca la foscor i puc distingir el perfil de les cases i dels arbres retallats en un fons gris blavós.

Decideixo fer una fotografia. Cada tres dies realitzo la mateixa fotografia amb el mateix escenari on l’únic que canvia és la tonalitat del cel.

Ara les tonalitats són morades i rosades. Puc distingir les branques despullades dels arbres a contrallum, després d’un hivern llarg i fosc.

Avui un raig del sol il·lumina amb una línia fina, la façana de l’edifici que tinc davant. Puc distingir les fulles resseques que encara es resisteixen a caure al carrer.

Ha plogut aquesta matinada i ara el cel es tenyeix d’un vermell amb tonalitats taronges. Algun núvol despistat, taca aquest fons meravellós. Els basals que han quedat escampats per la ciutat, fan d’espills on el cel s’emmiralla.

La fotografia d’avui reflecteix un cel blau sense cap taca. El sol comença a escalfar els troncs que estiren les seves branques com si el volguessin abraçar, plenes amb els primers brots de o que serà una nova canòpia vegetal.

Martina del Clot

Abril 2021

Tot l’univers és viu i els fenòmens que si donen tenen vida pròpia. Cada dia comença amb una albada. El cel pot anar adquirint diferents tonalitats rogenques fins que el sol s’alça del tot sobre el que nosaltres anomenem cel. Hi ha dies que aquest formós espectacle no el veiem perquè ens el tapen els núvols, més o menys atapeïts Molts dies des de la balconada de la meva habitació veig aquest bonic espectacle, tot preguntant-me si els colors de l’albada són susceptibles o no a les diferents vivències de cada ciutat.

L’albada pot aparèixer amb una alegria interna quan ho fa en una ciutat on els seus habitants són feliços, pot ser una albada preocupada quan comença a il·luminar una ciutat on hi troba gent demanant almoina o dormint al carrer, malgrat que faci fred o calor, infants que són maltractats per les seves famílies o altres calamitats.

Però també hi ha l’albada de sentiments contraposats. A les ciutats dels països on hi ha guerra , els seus colors poden aportar una mica de bellesa i alegria, però al mateix temps també els diu que ja no es poden amagar a la foscor de la nit i que són fàcilment localitzables per l’enemic. LLegiu-ne més »

En canviar de pis havia estat una bona i convenient decisió. Una vegada i una altra em repetia aquest pensament perquè en realitat jo no acabava d’estar satisfeta amb el canvi. És cert que el nou habitatge presentava uns avantatges que no tenia l’anterior, per començar era més espaiós i també disposava d’una habitació més, cosa molt important ara que esperàvem l’arribada del nostre tercer fill.

Alguns dels inconvenients es podien resoldre fent petites reformes a la cuina i al bany però d’altres, com la manca de sol i també de claror en algun espai interior, era una dificultat que vam aceptar a contracor i ho vam fer perquè en aquest cas, a diferència d’altres, el preu del lloguer es trobava dins els límits de les nostres despeses familiars.

Haig de dir que de bon començament el pis estava fet un desastre, feia anys que ningú s’havia preocupat de donar una bona mà de pintura o de renovar el paper que cobria algunes de les parets, per això tot apareixia esgrogueït, fet malbé i amb olor de resclosit. Només el rebedor presentava un aspecte acceptable, tant per la qualitat i finor del paper pintat que l’entapissava com per la bona distribució de la il·luminació. LLegiu-ne més »