Dies abans de Nadal l’àvia i la mare buidaven l’armari del menjador on hi havia guardada la vaixella i les copes de cava per netejar i deixar-ho tot ben net i lluent pel gran dia. Jo tenia prohibit acostar-me a la taula del menjador on lluïen les peces que ja havien passat per l’aigüera, el fregall i la terra d’escudella, no fos cas que fes alguna trencadissa. Després tot tornava a l’armari esperant el dia assenyalat.

Coincidia aquests dies d’enrenou amb el muntatge del pessebre, tasca de la qual se’m deixava participa més activament. Al rebedor, el pare muntava sobre uns cavallets de fusta el tauló, que servia per tapar el safareig de la cuina. Amb una cortina envoltava tot el perímetre per tapar els cavallets i damunt de la taula, estenia un mantell de molsa fresca i aromàtica. A la paret col·locava un paper de color blau cel i un gran estel en un extrem. Després arriba el torn del suro que recolzat a la paret, era la viva representació de les muntanyes d’aquell imaginari poblet de Betlem i finalment la cova col·locada on la paret formava un angle i on era més visible des de qualsevol punt del rebedor. Per acabar de donar més realisme, agafava un grapat de farina que anava espolsant damunt del suro, les casetes i la molsa, deixant tot un paisatge nevat.

I finalment era el moment en què se m’atorgava tot el protagonisme, ja que era responsabilitat meva la col·locació de les figures, les casetes de suro, els petits animalons escampats per tot arreu: galls, gallines i pollets, porquets, ànecs, bens i xais…, el pou, el riu i el pont. Primer les casetes damunt del suro, després el riu i el pont que el creua. Damunt el pont un capella de sotana negra i una ombrel·la vermella. A la vora del riu, el pescador i la bugadera i una mica més avall els aneguets seguint a la mare. A la cova les figueres ja tenen el seu lloc establert: el bou i la mula prop del bressol amb el nadó per escalfar-l’hi amb el seu alè, la mare a un costat i el pare a l’altra banda, damunt de la cova un angelet rialler i darrere el caganer fent les seves necessitats per adobar la terra. LLegiu-ne més »

La calaixera grossa i negre, sempre havia estat a l’habitació dels avis. En ella l’àvia desava les seves minses pertinences. El calaix més gran, per les banaues, llençols i mantes. Els dos mitjans per la roba interior, davantals, camisetes, camisoles, visos, mitges i mitjons. L’últim era per guardar fotografies, estampes, recordatoris de morts i papers, entre els que podies trobar cartes i felicitacions de Nadal o per alguna onomàstica. Però a mi m’agradava sempre que podia, obrir i regirar el primer calaix, perquè era el calaix on l’àvia desava, en diferents capsetes, les coses que més s’estimava i que tenien un valor especial per a ella.

En primer lloc, només obrir, podies veure la pinta de nacre amb la que cada dia es pentinava i repentinava els seus blancs cabells, i les agulles que utilitzava per recollir-se un petit monyo darrere el clatell. Els mullava amb un gran raig de colònia,  això produïa que, cada cop el cabell blanc, canvies amb una tonalitat més rossa. Al costat d’aquests accessoris, una petita botella de perfum amb una andalusa amb peineta i mantellina negre i un gran ventall. Duia un vestit vermell rivetejat amb una blonda negra i unes grans lletres on es podia llegir Myrurgia.

Després hi havia la capseta on desava les seves arracades bones, que tan sols es posava en dies de batejos, comunions o casoris. Un mocador estampat i ben plegat que és col·locava al coll, durant els dies d’hivern i un ventall negre estampat amb unes boniques flors de colors rosa, que li donaven un toc molt senyor quan l’obria i es ventava els dies calorosos de l’estiu asseguda a l’eixida. LLegiu-ne més »

En aquest apartat s’havia d’escriure una narració on la protagonista és una dona. La història, podia ser real o de ficció. Les blogueres que han aportat la seva narració, han optat per fer un escrit basat en fets reals, és a dir autobiogràfic. Esperem que gaudiu de la seva lectura.

Havíem estat companyes de feina dins la secció administrativa d’una empresa molt important i, tot i que han passat uns quants anys les recordo molt bé a totes, ens apreciàvem i erem bones amigues. Algunes encara ho som.

Cal dir que l’empresa era al carrer Balmes, a tocar de Plaça Universitat i durant els mesos més forts de l’estiu feiem “jornada intensiva”. Entràvem a treballar a les vuit del matí i sortiem a les tres de la tarda, un horari perfecte i de molt bon aprofitar.

Dins el grupet de noies que més ens aveníem, es va decidir dedicar una tarda a la setmana per anar  juntes a la platja o al cinema. Dúiem un entrepà, una fruita, o un grapat de fruits secs, i una ampolla d’aigua. Si tocava anar al cinema menjàvem assegudes en un dels bancs de Plaça Catalunya o de la Gran Via, tot depenia del cinema escollit. La Questió ès que ens ho passàvem molt bé.

Recordo el dia que la Dolça i la Alícia ens van ensenyar una foto on es veia a la seva germana gran amb una preciosa filleta als braços. Encara ara em sembla estar veient la imatge d’aquella criatura. Era rodanxona, rosseta, amb els ulls d’un blau intens i amb un lluminós somriure al rostre. Era el que se´n diu un encant de criatura, tant era així que totes a l’hora vam comentar que en volíem una igual. LLegiu-ne més »

La mare tenia sis anys quan va esclatar la guerra. Vivia amb els pares i els seus tres germans, al barri del Clot. El més gran va ser mobilitzat ràpidament, tenia divuit anys.

Des de novembre del 37 Barcelona va ser objectiu militar. El mes de març la ciutat ja havia viscut el seu primer bombardeig. L’aviació italiana practicava noves tècniques, el bombardeig de saturació que consistia a tirar bombes de forma continuada en caiguda lliure, combinant-les amb bombes incendiàries, amb l’objectiu de devastar el territori i aterrar a la població.

Un dels barris escollit pels bombarders, entre altres, va ser el del Poblenou, també conegut com el Manchester Català, per la gran quantitat de fàbriques i indústries que hi havia en el seu territori. Per la seva proximitat amb el barri del Clot, aquest també va ser un dels barris més castigats per les bombes; de dia i de nit.

Quan queien les bombes l’àvia Rosa agafava a la canalla i embolicats amb mantes els baixava fins l’entresol, on vivia la seva amiga Rosita amb les seves dues filles. Creient que així estaven més segures, amagavent a la canalla sota els llits i sota la taula. Però aquest no era l’únic problema que tenien. A part d’escapar de les bombes hi havia un altre problema del qual no podien escapar amagant-se sota el llit: la fam.

Un bon dia l’àvia Rosa li va dir al Joan -el seu marit- LLegiu-ne més »

Tothom en algun moment hem anat al cementiri per enterrar algun esser estimat o per cortesia, hi  ha qui te per norma fer una visita als seus difunts més d’algun cop l’any. Jo no soc d’anar-hi, tot i tenint algun esser estimat, penso que han de reposar en pau. Reconec, peró, que quan hi vaig , al anar caminant he sentit com una mena de pau i tranquil·litat…, veig el conjunt de nínxols com una petita ciutat o poble, (tot depenent de l’extensió ) amb les finestres tancades, amb les seves flors que han deixat els seus estimats.

Aaaaah !!!, però no és el mateix en la festivitat del primer de novembre que es dedica als difunts. Els pobres deuen estar boixos, tan d’enrenou, pot ser sí que alguns  esperen amb alegria les visites, peró d’altres potser no tant.

En fi, tan si hi anem o no segur que no ens  oblidem d’ells  i tampoc ens ho tindran en compte.

Clara Bruguera

Novembre 2020

Un bon dia em vaig imaginar fent un vol pel poble on vaig néixer, veure com era i imaginar que estic caminant pels seus carrers, acompanyat del colorit ocàs, que potser és l’únic amic que em queda.

Tot està igual com abans, la tardor difusa per la boirina. Però el temps no passa en va, ho ha cobert tot de tristesa. No puc imaginar creure el que estic veient en aquesta estimada terra.

Res ha canviat, les seves cases blanques, amb les velles portes de fusta envernissades, tot és en el seu lloc, els nius de les orenetes en el campanar de l’església, els caragols campant pel jardí i la molsa en les humides pedres.

No hi ha lloc per al dubte, aquest és el paradís del cel blau i les fulles seques on tot i cada cosa té la seva pròpia llegenda. Fins i tot en la meva ombra veig la mirada de la meva àvia.

Aquestes són coses que recordo de la meva tardana infantesa, dues farmàcies, una en cada cantonada de la plaça, la façana de l’església amb dues columnes de pedra descantellada per tot arreu. LLegiu-ne més »