Al saber que havia d’escriure sobre cinema, vaig  pensar que no en sabia… i sí que en sé.

Gaudeixo amb moltes pel·lícules  però actualment no recordo ni títols ni artistes, inclús ni els temes! També em passa amb els llibres que llegeixo…

Aquesta edat no perdona!

Avui us explicaré que quan era petita i vivíem a Falset, un poble del Priorat,  la meva avia ens portava els diumenges al cinema  a “l’ Acció Catòlica”, el local de la Santa Mare Església. També ens donava una pesseta per comprar-nos “ txufes “ o cacauets.

LLegiu-ne més »

Tenia set anys i acabava d’estrenar les meves primeres ulleres per la vista cansada. Sempre que em feien llegir en veu alta a l’escola, hi havia un moment que les lletres es tornaven borroses i no podia seguir la lectura. Els ulls sempre em ploraven. Aquell dia no vaig anar a l’escola per la tarda i el pare, que no treballava per les tardes, suposo que, no sabent que fer amb mi a casa, va decidir  que aniriem al cinema. Em va portar al cine Martinense, un cine de barri que estava al carrer Muntanya, al costat d’una comissaria de policia (dels grisos, anomenats així pel color de l’uniforme). Sempre feien dues pel·lícules i el NODO. La primera no acostumava a ser molt bona. Eren pel·lícules de tipus B –i quasi diria que de tipus C- i després feien “la bona”.

Aquell dia la peli bona era en blanc i negre. Això ja no em va agradar. Preferia les de color. Semblava policíaca. Una noia roba uns diners de l’oficina on treballa i escapa en el seu cotxe. Escapant de la policia, es refugia en un motel de carretera per passar la nit. L’hotel el porta un noi, que viu amb la seva mare en una casa que hi ha dalt d’un petit turo. I aquí és on comença el meu trauma infantil que em duraria fins ben entrada la vida adulta. LLegiu-ne més »

Quan jo encara no arribava a ser una joveneta, d’això ja fa una bona rècula d’anys, la gent no acostumava a sortir gaire de nit. Eren temps difícils i tocava treballar moltes hores per tal de tirar endavant la família i, en  arribar a casa, es desitjava descansar.

Un exemple: Els meus pares eren els porters d’una finca amb dues escales i molts veïns. La feina els tenia ocupats tots els dies de l’any, de les vuit del matí a les deu de la nit i sense dret a cap tipus de vacances. Als meus germans i a mi ens tocava ajudar en allò que podíem, com netejar els daurats de les portes, escombrar alguns dels patis interiors, pujar els diaris i la correspondència un parell de cops al dia i altres feines per l’estil. Vist a dia d’avui bé es podria dir que es tractava d’una mena d’esclavitud encoberta, però no és d’això del que ara us vull parlar. LLegiu-ne més »

LO QUE EL VIENTO SE LLEVÓ. (Titulo original: GONE WITH THE WIND)

Tenía pensado escribir sobre dos películas porque de alguna manera me han marcado. Las vi por primera vez siendo muy joven. Son muy dispares entre sí, pero a mi manera de ver, ambas merecen un reconocimiento.

Lo que el viento se llevó, y Recuerda.  Ambas producidas por la misma persona, David O.Selznik  Films muy dispares entre sí, lo cual demuestra que esta persona tenía un don especial para buscar algo que verdaderamente atrajera al público.

Para mí son dos joyas.

La primera fue pionera en hacer las películas en tecnicolor, por ello ganó un Oscar.

Además, tiene de bueno que es muy fiel a la novela, cosa que sucede pocas veces. Muchos diálogos son exactos al libro. La trama tiene de fondo la Guerra de Secesión Americana, por la abolición de la esclavitud. La plantación que describen tanto en la película como en el libro, es de las que los esclavos eran tratados como de la familia. -Cosa que no ocurría en la mayoría, donde eran azotados y estigmatizados por su color- LLegiu-ne més »

Dicen que la música amansa a las fieras, y he llegado a la conclusión, que soy una fiera de las más temibles, ya que a medida que iba escuchando las melodías, notaba como mi alma se iba calmando. He navegado por Venecia, he vislumbrado ese Paris bohemio, he bailado imaginariamente un sirtaki, he volado acompañada de Andrea Boccelli, he brindado con la Traviata, he estado en la orilla blanca orilla negra, y he llorado con Mio babino caro…Todo esto en poco rato, el justo para liberar mi alma. Me ha ido muy bien, lo necesitaba después de tantos problemas con mis ojos, hoy por fin parece que ya he visto la luz al final del túnel, ya era hora. Probablemente la próxima semana ya sea la última visita. ¡Qué descanso!

Necesito recordar, que a veces la música es el sustento del alma. Hoy por lo menos lo ha sido. Y todo ha venido casi sin darme cuenta al hablar de mi nieta, la más pequeña, que se nos ha hecho mayor, sin darnos cuenta. Uf dejo de escribir, que me estoy poniendo MUY tonta… pero MUY tonta.

Teresa Vidal

En aquest apartat,  hem volgut reflectir la visió que cadascuna de Les Blogueres tenim sobre les escales de veïns i veïnes en les que en algun moment de la nostra  vida hem viscut. Amb això volem reflectir les diferents experiències que hem tingut: relació amb els veïns i veïnes,  relació amb el barri i fins i tot, una petita pincellada que mostra les diferents èpoques per explicar un fet comú: la convivència.

L’escala del 9 tenia una porta vella de fusta amb uns claus gruixuts de cap arodò i un picaporta de ferró rovellat. Per entrar utilitzàvem una clau de grans dimensions i si no portaves la clau havies de picar amb el pic corresponent a casa teva. Cada pis tenia el seu toc. Nosaltres els del 2º2ª teniem que donar dos pics i repico. Els del 2º1º nomes dos pics sense el repico.

La porta de l’escala és podia obrir des de cada repla, sense necessitat de tenir que baixar, perquè hi havia una cadena que anava lligada, des de el pany de la porta del carrer  fins a dalt de tot, el l’ últim pis que donava al terrat.  L’entrada era molt estreta, amb un petit replà on hi havien els contadors de l’aigua dins una porta minúscula (això va ser quan ja havien tret els dipòsits d’aigua que hi havia a dalt del terrat). Hi havia també les busties al començar el primer tram d’escales. Abans de que les posessin,  era el carter qui repartia les cartes pis per pis. Per els vols de Nadal venia amb un cartonet molt bonic amb un dibuix nadalenc i amb una nadala al darrera que posava: “El cartero le desea felices navidades”. També pujava el sereno que encenia els fanals del carrer al cap vespre amb un pal molt llarg i al mati a tret d’alba els apagava. I el sereno, que era una persona que vigilava els carrers pel vespre fent la ronda i si arribaves tard a casa i no tenies claus, t’obria la porta de l’escala.

LLegiu-ne més »