jul 09

El poble

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Cabories i altres reflexions Cap comentari »

 

índiceEl meu poble no és en realitat el meu poble. Tampoc ho és cap altre perquè jo vaig néixer en una  ciutat. En aquells temps aquesta ciutat era reposada i tranquil·la però amb el transcurs dels anys, la gran quantitat de turistes que diàriament la visiten i l´angoixant circulació que s’ha generat, l´han convertit  en un lloc força incòmode per viure. Tot i així no puc deixar d’estimar-la perquè és la meva ciutat.

Fa uns anys vaig tenir la sort de trobar el que per a mi ha estat un refugi de pau, bellesa  i  benestar. És en un lloc del Pallars Sobirà, dins un poble amb poc més de vint cases amb façanes de pedra i teulades de pisarra, tot envoltat de muntanyes i  pastures, on la serenor dels camps i l’aroma dels boscos es deixen sentir i respirar.

No hi falta  l´esglesiola amb el campanar d’agulla mirant al cel i el petit cementiri on  fa temps no s’enterra ja a ningú, la font d’aigua fresca que sempre raja, els petits horts protegits per quantitat de flors multicolors,  els arbres fruiters que es reparteixen arreu i  la placeta  a tocar de l’antiga escola que va haver de tancar per manca de suficients criatures, un lloc on ara s’ubica l’ajuntament. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jul 07

 

IMG_20191101_094704Avui tinc un dia mandrós, un d’aquells que sense saber perquè em sento ensopida i amb poques ganes de fer res, tant és així que ni tan sols llegir em ve de gust i molt menys mirar la tele. Penso que bé podria sortir un estona, però el fet de caminar sense un rumb fix no em sedueix gens.

El cas és que això de deixar passar el temps estant  mà sobre mà, contemplant el sostre o la llibreria que tinc al davant no va amb mi, i aquesta deixadesa meva em em fa sentir malament.

Ressegueixo amb la vista els diferents objectes distribuits en la saleta, entre ells el munt de llibres que fa dies esperen ser seleccionats per temes i distribuïts al llarg de la prestatgeria. Avui tampoc tenen sort.

La meva mirada ensopega amb la capsa de sabates, folrada amb un paper que ja ha perdut el seu color original i que, des de fa temps, descansa oblidada dalt de la llibreria. Oblidada fins aquest moment, perquè de seguida em desperta les ganes de tornar a repassar el seu contingut. Es tracta d’un grapat de fotografies que la tieta àvia Elvira  guardava al fons d’un armari i que, en faltar ella, jo vaig triar i conservar.

Naturalment són fotos antigues, la majoria en gruix de cartolines de diferentes mides que, amb el pas dels anys, s’han anat esgrogueint i fins i tot deslluint. En elles hi ha una sèrie de persones de totes les edats que em parlen d’un passat que jo no he conegut. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 18

guantsHaig de confessar que necessito cultura per a afrontar la nova era que viurem.

Ahir, després d’un mes de confinament, vaig sortir a comprar. Com de costum em canvío de roba, em maquillo… i quan estic maquillada penso…- pero que faig?, si haig de posar-me la mascareta, la tacaré amb el pintallavis. Agafo una tovalloleta i em tret el maquillatge.

Em poso la mascareta, pujo al cotxe… oh! no puc conduir amb ella posada, se m’entelen les ulleres ¡ doncs… fora mascareta!.

En arribar al poble, em sentía una mica extranya, carrers deserts, – eren les 16,30 -, el meu pensament estaba en el fet que haig de cumplir unes normes que mai abans havia seguit. Em poso la màscara, tanco el cotxe i vaig cap a la farmàcia. Pel camí em trobo amb una amiga – Quina il·lusió… fa molts dies que no ens veiem ¡ em recorda la distància que hem de respectar. Aquí em ve el primer dubte: són 1,50, 2 ó 3 metres?. Comencem a parlar i a ballar els metres, calculant la distancia. Haig de dir que va ser divertit.

Ens acomiadem. Vaig cap a la farmàcia. Compro 2  mascaretes, líquid desinfectant etc, sempre amb l’ull posat en les persones que entren i on es van   col·locant .

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
abr 14

alzinaCada matí al aixecar la finestra, em saluda l’alzina, majestuosa, potent! Avui m’ha donat una lliçó, m’ha ensenyat que, seguint el cicle de la natura es va desposseir de tot lo vell i ara torna renovada, treu els seus brots d’un verd càlid, delicat que aniran creixent fins arribar a la maduresa… Quins cicles segueixo jo per fer el mateix, desposseir-me de tot lo vell? No parlo de coses materials, sinó de tot allò que no em deixa anar creixent en valors com a persona.

Joana Nevado

22 de març 2020

Etiquetes:
feb 18

Cinema

Escrit per Pepa Fortuny Arxivat a: Cabories i altres reflexions 2 Comentaris »

hermanos marxAl saber que havia d’escriure sobre cinema, vaig  pensar que no en sabia… i sí que en sé.

Gaudeixo amb moltes pel·lícules  però actualment no recordo ni títols ni artistes, inclús ni els temes! També em passa amb els llibres que llegeixo…

Aquesta edat no perdona!

Avui us explicaré que quan era petita i vivíem a Falset, un poble del Priorat,  la meva avia ens portava els diumenges al cinema  a “l’ Acció Catòlica”, el local de la Santa Mare Església. També ens donava una pesseta per comprar-nos “ txufes “ o cacauets.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
feb 11

PsicosisTenia set anys i acabava d’estrenar les meves primeres ulleres per la vista cansada. Sempre que em feien llegir en veu alta a l’escola, hi havia un moment que les lletres es tornaven borroses i no podia seguir la lectura. Els ulls sempre em ploraven. Aquell dia no vaig anar a l’escola per la tarda i el pare, que no treballava per les tardes, suposo que, no sabent que fer amb mi a casa, va decidir  que aniriem al cinema. Em va portar al cine Martinense, un cine de barri que estava al carrer Muntanya, al costat d’una comissaria de policia (dels grisos, anomenats així pel color de l’uniforme). Sempre feien dues pel·lícules i el NODO. La primera no acostumava a ser molt bona. Eren pel·lícules de tipus B –i quasi diria que de tipus C- i després feien “la bona”.

Aquell dia la peli bona era en blanc i negre. Això ja no em va agradar. Preferia les de color. Semblava policíaca. Una noia roba uns diners de l’oficina on treballa i escapa en el seu cotxe. Escapant de la policia, es refugia en un motel de carretera per passar la nit. L’hotel el porta un noi, que viu amb la seva mare en una casa que hi ha dalt d’un petit turo. I aquí és on comença el meu trauma infantil que em duraria fins ben entrada la vida adulta. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
feb 07

Anar al cinema

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Cabories i altres reflexions 3 Comentaris »

 

981886atreaQuan jo encara no arribava a ser una joveneta, d’això ja fa una bona rècula d’anys, la gent no acostumava a sortir gaire de nit. Eren temps difícils i tocava treballar moltes hores per tal de tirar endavant la família i, en  arribar a casa, es desitjava descansar.

Un exemple: Els meus pares eren els porters d’una finca amb dues escales i molts veïns. La feina els tenia ocupats tots els dies de l’any, de les vuit del matí a les deu de la nit i sense dret a cap tipus de vacances. Als meus germans i a mi ens tocava ajudar en allò que podíem, com netejar els daurats de les portes, escombrar alguns dels patis interiors, pujar els diaris i la correspondència un parell de cops al dia i altres feines per l’estil. Vist a dia d’avui bé es podria dir que es tractava d’una mena d’esclavitud encoberta, però no és d’això del que ara us vull parlar. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress