jun 11

Els veïns

Escrit per Montse Sales Arxivat a: Els Nostres Barris 1 Comentari »

escalaA les diverses escales on he viscut, he trobat veïns de tota mena. Els que estan contents haver-se conegut i al passar pel teu costat, amb condescendència, et diuen, bon dia, els joves que sempre pugen o baixen l’escala tot fent saltirons i que amb la seva energia, t’alegren el dia, les dones de mitjana edat que et miren de reüll perquè pensen que la teva roba no té suficient glamour, és millor la seva malgrat que han comprat al “mercadillo” proper però consideren que entenen molt de moda i pensen que ningú se’n dona compte , mentre t’expliquen sopars de duro, de les suposades grans botigues on compren.

A mi m’agraden els veïns vellets que mentre pugen van rondinant de que les bosses que porten pesen molt, però en el fons es senten satisfets de poder-les carregar. També trobem el veïnatge del que cal fugir. N’hi ha de dues menes. La primera, els que quan et veuen i et fan parar és per explicar-te tots els seus mals i les seves visites al metge. Amb aquests acabes desitjant que el hi aparegui una altra malaltia perquè al menys puguin parlar de símptomes o metges diferents. Són bastant avorrits. Els altres són aquells que quan passes pel replà notes que miren a través de la reixeta de la porta, no es poden perdre res de la vida dels demés, sinó que farien?.

Jo, anècdotes amb veïns n’he tingut unes quantes. Potser les que recordo més són tres. La més divertida va passar a quan em vaig casar, a la primera escala on vaig viure es va espatllar l’ instal•lació de llum i com que jo havia après moltes coses del meu pare, la vaig arreglar. Això no era divertit, la gràcia va venir dies després quan una veïna embarassada del seu cinquè fill i que els havia tingut tots a casa, em va confessar que el metge va diagnosticar que el part del cinquè portaria complicacions, així que molt seriosa em va dir: Mira, com que tu saps fer de tot perquè has arreglat la llum de l’escala, he pensat que em podries fer de llevadora perquè jo vull tenir el meu fill a casa. Jo amb 21 anys, no donava crèdit al que sentia. Primer em vaig esverar molt, evidentment vaig dir que no, però després ha estat una bona anècdota perquè d’aquest fet fa 50 anys i encara me’n recordo.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jun 04

Història d’Escales

Escrit per Teresa Vidal Arxivat a: Els Nostres Barris 1 Comentari »

escalesNo sabria per on començar, perquè son moltes les histories que podria explicar. Tots els veïns ens coneixíem, eren quatre portes per replà, d’un edifici de set pisos, hi havia l’entresol i el principal, després venien el primer pis fins arribar al cinquè, i ens sabien quasi quasi la vida i miracles de cada un d’ells.

Davant de casa meva vivia una senyora gran amb la seva neboda, que tenia llogades dues habitacions a joves estudiants, que anaven a l’Escola Industrial. Quan tornaven de les classes allí trobaven el menjar i la roba diària neta i planxada. Jo era amiga de la neboda encara que tenia dotze anys mes que jo, però ens aveníem perquè sovint parlàvem de cinema. La seva tia, només la deixava anar a aquest lloc si era acompanyada dels meus pares. Va sorgir una amistat que duraria tota la vida.

A l’altra porta hi vivia un matrimoni amb dos fills. D’una edat semblant a la meva el mes petit. Era el Manolito. Tots deien que arribaríem a fer-nos novios. Però no va passar res d’això, perquè a mi em va agradar un dels estudiants que feia vida a casa de la neboda i la tia. Però és un altra historia. Amb aquests veïns, parlàvem molt perquè les dues galeries eren a tocar, i passàvem estones parlant i comentant coses. També ha estat una d’ aquestes amistats que van durar molt anys. Després, vam fer la nostra vida, i casualment amb el anomenat Manolito, aquell que tots pensaven que arribaríem a fer-nos novios, no van coincidir mai mes. Jo anava a casa dels pares, ja casada a amb aquell estudiant que m’agradava, en canvi si que havíem parlat moltes vegades amb el germà gran.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
mai 28

Desde la portería

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Els Nostres Barris 2 Comentaris »

-De acuerdo, no se preocupe usted,  tan pronto como vea al señor Castro le entregaré el  paquete, puede estar tranquilo.

Paquetes, recados… esto es un no parar, menos mal que por ahora todavía me funciona la memoria. Son tantas las cosas que tengo que atender que hay días que  mandaría este trabajo a rodar. Naturalmente esto es sólo hablar por hablar porque en estos tiempos que corren no está una para buscar otra ocupación, además tal como decía sabiamente mi madre “en todas partes cuecen habas i en mi casa calderadas”. Lo que ocurre es que me siento cansada porque  los años no perdonan y no puedo dejar de pensar que todavía me faltan cinco para llegar a la jubilación.

Hace frío hoy pero a medida que voy barriendo la acera noto que mi cuerpo va  adquiriendo un poco de energía calórica. – Buenos días señorita Carmen, hoy va a llegar con el tiempo un poco justo al trabajo.

Da pena de ver lo sucia que está la parte baja de la fachada, y todo por culpa de esa gente que deja que sus perros se orinen allí donde más les gusta. Está claro que no sirve de mucho que hoy me afane a limpiarlo porque mañana volverá a estar esto hecho un asco y lo raro es que hoy no haya un pastelito olvidado por ahí, porque esta también acostumbra a ser la norma diaria. No es que yo tenga nada en contra de los perros, no, que ellos pobrecillos bastante hacen con aguantar sus necesidades hasta que pueden salir a la calle, yo doy la culpa a sus amos y cuando pillo a uno de ellos “in fraganti”no puedo dejar de decirle que es un guarro y un incívico y que ya que el perro es suyo lo que tiene que hacer es dejarlo mear en las paredes de su casa. Las respuestas que tengo que oír abarcan todos los colores del arco iris, pero eso a mi no me importa porque me da lo oportunidad de  decir lo que pienso.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
gen 29

Paisatges

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció 4 Comentaris »

images bvcEls seus ulls, que el pas del temps havien empetitit, adquirien de sobte una gran vivesa i una més gran lluïssor quan em contava bocins de la seva vida. També  tota ella adquiria un gest més viu i el to gairebé apagat de la seva veu creixia per fer-se més entenedor. La palidesa esgrogueïda de la seva cara deixava pas a una tonalitat lleugerament rosada i el seu cos,  abatut sota el pes dels seus molts anys, es dreçava sobremanera. També les mans abandonaven  el seu habitual repòs damunt la falda i començaven a dibuixar tot d’emocions a l’aire, mentre un  evocador somriure il·luminava el seu rostre llaurat d’arrugues.

La majoria de les vivències ja me les havia explicat en altres ocasions, però era tan minuciós el detall i el sentiment que hi posava, que, sense alterar els fets viscuts, els seus relats  prenien cada vegada un color i un matís totalment diferent. Era ben bé per això que, estant al seu costat escoltant-la, el temps em passava tan de pressa que gairebé no me n’adonava.

Es deia Maria i va néixer en un poble de  l’alt Pirineu.  Va viure part de la seva joventut prop d’un riu envoltat de verdes pastures i grans muntanyes. Aquest era el seu paisatge estimat i deia que mai no el canviaria per cap d’altre, però a la fi el va canviar.

Tenia 19 anys quan va conèixer  un noi molt ben plantat que havia deixat, durant uns pocs dies, la barca i les xarxes de pescar vora la mar per tal de participar en un concurs de piragües. Aquesta era una de  les activitats que cada any apropava més gent cap a aquell indret del Pirineu, coincidint sempre amb el cap de setmana de la seva festa major. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
gen 22

El conte

Escrit per Joana Nevado Arxivat a: Colaborador@s, Literatura i Ficció 2 Comentaris »

Lonely man walking on a beachEl mar fa olor de sal, de iodo, de peix , de joventut, de força, d’il·lusió, de família, d’ àvia i de tieta soltera sempre al meu costat. Fa olor d’esperança… de tota una vida per davant. Respiro profund deixant que els records arrelin per dins, que el temps no m’els prengui, que el temps no els dissolgui.

Miro l’horitzó, el sol s’amaga, la mar es relaxa, el silenci pren força i m’embolqueja, sento un calfred, el cos  em demana seguir la ruta apresa, el desig m’atura, la realitat em fa moure. Agafo la tovallola i la bossa, vaig cap a casa, ningú m’espera, ningú m’abraça, fa temps que he perdut l’escalfor dolça de l’amor.

La casa està quieta, serena, apagada, tot en un ordre immaculat. Deixo la bossa en el penjador, vaig cap a l’habitació on trobo l’Esperanza, l’àngel que la protegeix quan jo no estic. Ajaguda en el llit està el meu amor, desvalguda, desposseïda de tot el que va ser, fa temps que ha marxar la vida i la consciencia  de la seva ment, la malaltia me la pres, ha retornat a la innocència d’una nena. De cop els seus ulls es fixen en mí i em parla: hola pare que bé que hagis vingut!!

El cor se’m fa petit, l’amor que vam tenir mai més tornarà.

Joana Nevado

 

Etiquetes:
gen 15

Ahir

Escrit per Rosa C.L. Arxivat a: Cabories i altres reflexions 2 Comentaris »

alzheimerAhir vam sol·licitar una plaça a un Centre de Dia per la mare i ens la van concedir. Durant aquests quatre anys que la mare porta vivint amb nosaltres,  he omplert la documentació necessària per sol·licitar la Llei de Dependència tres vegades i tres vegades l’he llençat. Era el pas indispensable per pogué sol·licitar una plaça a un Centre de Dia, tal com ens havia recomanat la doctora i per sol·licita plaça a una residencia, ja que com ens va informar, més tard o més d’hora, caldrà ingressar a la mare, perquè nosaltres arribara un moment en que ja no podrem fer-nos càrrec d’ella, ni física ni psicologicament. 

Mentre la mare ha mantingut un grau estable en la seva malaltia de l’Alzheimer, no he gosat de tramitar els papers. Sempre en l’últim moment, quan tan sols calia entregar tota la documentació, tirava enrere la decisió final. Aquest cop no.

La plaça sol·licitada es pública, es a dir, amb la resolució de grau dos que ens han concedit, tenim dret a unes ajudes públiques que poden ser des de rebre una quantitat econòmica per subvencionar una part del que caldrà pagar de quota mensual al Centre de Dia, fins a tenir una dona durant unes hores a la setmana per atendre a la mare i tenir allò que s’anomena “descarrega familiar”.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
gen 08

pasworch

Creo que desde que el mundo es mundo y la Concha es Concha, periódicamente y con bastante frecuencia, me entran unas ganas locas de poner orden a la infinidad de cajas y cajitas que tengo por doquier. Unas con telitas para mis hobbies, otras con materiales varios para poder realizarlos, otras con escritos significativos e importantes,  recogidos a lo largo de mi ya larga historia vivida y así iríamos confeccionando una lista casi interminable.

Creo en realidad, que  este  impulso,  se debe a mí entender, a la necesidad  de poner orden en mis proyectos pendientes -metafóricamente hablando- y reorganizarlos de nuevo.  Debo tenerlo todo bien controlado y es uno de mis últimos descubrimientos,  aunque no me guste. Lo que resulta con demasiada frecuencia, un gran  defecto más que una virtud.

Estando ayer  “poniendo orden”  llegó a  mis manos una libreta,  soy muy aficionada a tenerlas desperdigadas por todas partes.   De todas formas  y colores y donde voy anotando sin ninguna norma  pre- establecida, cosas que me  ocurren, que vivo y me preocupan en su momento y  curiosamente me llamó  la atención una.  con fecha 31 de Mayo 2001 y con el siguiente titular: Hoy se independiza  una de mis hijas,  y no pude resistirme a leer lo que en su día escribí.  Automáticamente me trasladé en el tiempo, dieciocho años atrás. Y empiezan a aparecer mis continuas contradicciones y dudas.

 Se me notaba contenta pues mi hija  se hacía grande,  crecía,  empezaba a volar.  Pero descontenta pues me dejaba sola. Reflejaba  dudas por si podría pagar el alquiler compartido con otras compañeras, si comería bien, si sabría cocinar, si tendría tiempo de seguir estudiando, si pasaría frio y muchas más dudas -la mayoría bastante absurdas-del mismo estilo y por otra parte lógicas creo, desde la visión de una  madre.  Aun hoy sigo con demasiada frecuencia preocupándome, es decir, ocupándome antes de tiempo de los problemas -muchas veces imaginarios- de mis hijos.

LLegiu-ne més »

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress