Escriu una recepta per cuinar quelcom estrany amb els passos ben detallats. Per ex. Com cuinar una taula d’Alaska, com fer rebosteria espacial amb roques de Mart. Juga i escriu.

Ingredients:

• 1 papir egipci amb dibuixos pintats de blau i verd
• 500gr Fusta de palmera
• 350 gr Pols de marbre
• 1 Llança rovellada de 100 anys
• 50 gr Pols del planeta Enganxós
• 200 gr. Estels plorosos
• 25 Caragolins fossilitzats
• 5 Lloses de pedra de 30X30 cm
• 1 Pedra arrodonida

Elaboració:

• Treballarem sobre una taula de pedra del planeta Solfí que és molt resistent.
• Agafarem el papir egipci i el retallarem per colors.
• Triturarem la fusta de palmera amb una pedra arrodonida fins que ens quedi una pols ben fina i la posarem en un bol
• Triturarem també amb la mateixa pedra, marbre de diferents colors procurant que no es barregin i els guardarem en diferents bols.
• Rascarem tot el rovell de la llança i també el guardarem.
• Barrejarem, la pols de palmera amb el rovell i ho lligarem amb el regalim dels estels plorosos.
• Un cop tot lligat en farem porcions i a cadascuna li afegirem pols de marbre d’un color diferent.
• Pastarem cada porció i un cop ho tinguem ben barrejat i tingui un color homogeni, posarem sobre la taula un tros de papir procurant que el dibuix quedi a sota. Al damunt li posarem una porció de la pasta que hem fet i ho enrotllarem, enganxant les puntes del papir amb una barreja del suc dels estels plorosos i de la pols del planeta Enganxós, perquè no s’obri.
• Els rotllets de papir el dipositarem en una de les lloses de pedra, intercalant un rotllet blau i un de verd.. Un cop plena la llosa l’adornarem amb els cargolins.
• Després, i amb el permís de Ra, les posarem sota el sol durant dues hores. Quan veiem que estan al punt de torrats, posem les safates a l’ombra d’una palmera i un cop refredades ja estan a punt per menjar.

ADVERTÈNCIA:
Aquest plat cal menjar-lo a prop del Nil o d’aigua d’algun oasis perquè la recepta acostuma a ser una mica pesada i l’única forma d’engolir-la és bevent molta aigua o agafant una mona amb la ingesta de molt vi.

Montse Sales

Novembre 2022

2a quinzena de novembre

Tema lliure

Per remoure la matèria gris i fer aflorar la nostra imaginació, utilitzem el joc de cartes DIXIT.

Repartim aleatòriament sis cartes a cadascuna o les escampem boca avall damunt la taula perquè cadascuna pugui escollir les cartes que té predestinades.

Després tan sols cal deixar vola l’imaginació.

Explicaré la història de quan jo era petita, tan estrafolària que ni jo mateixa m’he la crec, però es així com me la varen explicar els meus pares adoptius. Segons em van dir eren ja molt grans i la naturalesa havia complert el cicle de fecunditat de la mare. Es passaven hores i hores passejant pel bosc, els hi encantava, deien que era màgic i que d’ell rebien l’energia i l’esperança de que algun fet ompliria el vuit que tenien dins el seu cor.

Era ja entrada la nit que varen sentir com un gemec darrera seu, al girar-se van veure una llum que es desprenia d’un objecta blanc que estava a terra, al apropar-se es van quedar boca-vedats, era un bressol on hi havia una criatura tan petita, tan petita que semblava que no fos d’aquest mon. En molta cura la van agafar, era una nena amb un vestit blanc.

Cridava tan l’atenció que procuraven tenir-la molt protegida, apartada de la gent no tenia amics en qui jugar. Un dia passejant per un parc d’atraccions van veure una àvia que sota les faldilles representava una historieta amb titelles en que la mare volia pagar al seu fill. L’àvia de les titelles al veure’ns ens va proposar de que li deixéssim la nena uns dies i que ens pagaria molt bé.

Esfereïts, plorant i tremolant van arribar a casa. Que fem? Com la protegim? Com que eren molt hàbils, varen construir una gran gabia on la nena acompanyada del únic nen, veí, que coneixia la història i amb la vigilància d’un gat ensinistrat que tenia cura d’ells, s’hi estaven les hores en que els pares tenien que sortir, doncs no s’atrevien a deixar-la sola. LLegiu-ne més »

Joc de cartes: 

L’àvia Lula era una bruixa blanca, de les que saben teixir encanteris. Tan sols utilitzava les seves mans per agafar els fils durats i entrecreuar-los per fer els seus sortilegis.

Un bon dia van arribar a casa de l’àvia, dos veïns de la comarca. Eren En Tomeu i en Miquel, dos germans, que mai s’havien posat d’acord en res i sempre es buscaven les pessigolles l’un i l’altre. Feia molts anys que lluitaven entre ells per un petit tros de terreny que separava els seus camps de conreu i on hi havia l’únic pou d’aigua dolça. El Tomeu volia donar l’aigua a tothom que la necessites i en Miquel volia vendre l’aiguaneix que alimentava el pou a una planta embotelladora per guanyar força diners i liquidar amb el banc el préstec que havia demanat per pogué seguir conreant els camps, ja que aquell any la sequera i més tard les pluges torrencials que van caure, havien destrossat tota la collita. Van demanar a l’àvia que els assessores sobre quina era la decisió que calia prendre.

L’àvia va encendre una espelma i em va fer apagar tots els llums de casa i tancar totes les finestres. No podia entrar cap raig de sol. Aleshores va començar a moure al voltant de la flama les seves mans, com si estigués teixint un vel imaginari. De sobte ho vaig veure. Un fil durat va aparèixer flotant en l’aire. L’àvia va començar a entrecreuar un fil i un altre fil, fins que la flama es va apagar. Aleshores els va dir que podien tornar a les seves respectives cases, que el seu problema ja s’havia resolt. LLegiu-ne més »

Joc de cartes: ninot articulat, espai sideral, rosa blanca, taula parada, dau, paissatge

Quan era petita tenia l’esperança de fer realitat un somni que dia sí i altre també acudia a la meva ment. Arribaria un temps en el qual tots els cotxes volarien i jo podria creuar el firmament de nord a sud i d’est a oest, vaja… que seria una intrèpida viatgera galàctica explorant altres móns.

Els anys anaren passant i vet aquí que ara de sobte i per a sorpresa meva, sense saber com, em trobo en un lloc totalment desconegut. Us ben asseguro que de cap manera tenia previst poder arribar a creuar la immensitat dels espais siderals, però es ben clar que a la fi ho he fet.

Els meus peus reposen sobre una sèrie de petits promontoris de sorra fina que de ben segur arriben fins més enllà d’on els meus ulls em permeten de veure. La llum que m’envolta és d’un difumitat color taronja, eclipsat continuament per la gran quantitat d’objectes lluminosos que creuen aquest cel infinit a una velocitat extraordinària. Tot això passa mentre el parell de llunes que pengen del firmament, una al costat de l’altra, són acompanyades per un munt d’estrelles multicolors.

Una gran construcció de pedra, sorra, fang i diversos materials metal·litzats, s’alça imponent com un castell al meu darrera, res més ni ningú és al meu abast en aquest desert inhòspit. L’aire que fins ara era suau passa a convertir-se ràpidament en un vent desagradable i molt molest per la quantitat de sorra que aixeca i arrossega per tot arreu. Evidentment la vestimenta que porto no és la més encertada, me n’adono d’aquest detall quan un munt d’esgarrifances comencen a recórrer el meu cos fent-me tremolar de fred, i és llavors quan prenc la decisió de refugiar-me dins l’edificació. LLegiu-ne més »

Ja som aquí, a poc a poc Les Blogueres hem anat  incorporant-nos de nou al grup. Algunes encara gaudeixen d’un bon viatge o d’un descans prevacacional.

Avui hem tingut la primera trobada després d’un llarg i calorós estiu. Teníem moltes ganes de retrobar-nos i explicar les nostres cuites estiuenques. Hi ha hagut de tot, moments alegres compartits amb la família i els amics i moments tristos per donar un últim adeu a algun ser estimat o rebre alguna mala notícia -aquestes no fan vacances.

Avui, hem compartit escrits amb gust de mar i de muntanya. Hem llegit –les que han fruït la visita de la deessa “inspiració” d’uns escrits força estiuencs.

Tenim escrits pendents per escriure, inspirats amb el joc de cartes Dixit i escrits pendents inspirats amb el joc dels daus Story Cubes.

Serà un any força entretingut, perquè aquest any tenim un nou company de joc que ens vol ajudar a ser més creatives, més juganeres, més tendres…, més malèfiques…, en els nostres escrits. Aquest any tenim el Pot Potti-Potti.

I avui precisament ha estat el primer dia que l’hem obert. Voleu saber amb quina proposta ens ha saludat?

On va el foc quan s’apaga?
¿A donde va el fuego cuando se apaga?

T’atreveixes a provar-ho?

Tot es questió de percepció. Penso en el racons, aquells llocs extrems que queden allunyats de la llum, aquells que resten en penombra o que són foscos del tot. Penso en les golfes, aquell espai sota teulada de les cases antigues, un lloc força pertorbador i llòbrec degut a l’escassa claror que arribava. Allí s’acumulaven sense ordre ni concert un munt de trastos i objectes d’altres dies. Eren temps on la gent, generació rera generació, no llençava res perquè “ves a saber si algun dia pot ser d’utilitat”. Tot es valorava i tot es guardava com si d’un apreciat tresor es tractés.

Parlant de penombres… Recordo l’edifici on vaig viure i el seu soterrani, un recinte on s’amagava la maquinària de l’ascensor i on, per arribar al seu cau, calia baixar per una fonda i molt fosca escala estreta. Dues van ser les vegades que, sense cap altra alternativa, em va tocar descendir per aquell indret amb la feble llum d’una espelma. Molt agitada i aclaparada per la por baixava a poc a poc, tantejant tremolosa cada graó mentre un seguit d’ombres rampants i tenebroses anaven apareixent i LLegiu-ne més »