Avui el Guillem acaba de rebre el seu títol d’aprenent. El curs dura un any sencer i després caldrà que faci un altre any de pràctiques amb un magistrat com a tutor, per adquirir l’especialització. En primer lloc, vol canviar de nom. El de Merlí ja està agafat, potser Melquíades, així podrà utilitzar el diminutiu Melki amb k de kilo i que dóna més prestigi.-

Ha passat el segon curs de pràctiques. En Melki no està gaire segur d’aconseguir el títol i de què pugui seguir els estudis a l’acadèmia de màgia. Ha comès molts errors per culpa de voler anar massa ràpid en aprendre les fórmules i els encanteris. Ha barrejat elements, amb resultats catastròfics.

El pitjor va ser el de fabricar un elixir d’amor, on havia d’obtenir que el Brad Pitt s’enamorés de l’Angelina Joly, però allò va ser un desastre. Ho va intentar amb el Piqué i la Sakira i encara va anar pitjor. Finalment, aquella assignatura, li va quedar pendent per l’últim mes de pràctiques. No va anar millor amb els encanteris, encara que la va aprovar per casualitat. La que millor li va sortir, va ser la de fer creure a tothom que les criptomonedes era una inversió segura que et faria milionari en qüestió de molt poc temps. No us podeu imaginar la quantitat de brètols que hi van picar. LLegiu-ne més »

Era un camp molt lluny del poble que els pagesos havien sembrat de blat. El clima era de total bonança i les plantes creixien alegrement sota un sol ataronjat i de tant en tant sota petites gotes de pluja. Amb la crescuda del blat també aparegueren les males herbes, o sigui les roselles. El camp s’anà omplint de petites taques vermelles que li donaven caliu al verd del blat.

De sobte al centre del camp hi aparegué una rosella blanca. Les altres flors totes sorpreses la miraven molt estranyades i en veure-la tan diferent, a poc a poc s’anaren allunyant d’ella tot formant un cercle al seu voltant.

Fixa’t, digué una a la seva companya, és molt lletja, no té color. Nosaltres som millors, tenim un color vermell meravellós. Deixem-la sola i anem amb les que són formoses com nosaltres.

Eren tan presumides que no s’adonaren que en anar formant un cercle atapeït i uniforme de roselles vermelles anaven perdent la seva personalitat, en canvi, la rosella blanca lluïa esplèndidament al mig del camp i podia mostrar que el color blanc pot ser meravellós. LLegiu-ne més »

En Nil viu aïllat dins una enorme bombolla plena d’aire. Allà té la seva petita caseta, el seu petit jardí amb tres petits arbres, fruites i un sol amb un parell de núvols pintats sobre la superfície de la gran bombolla.

Voleu saber com a anat a parar el Nil dins d’aquesta bombolla? Algú podria pensar que té una estranya malaltia que l’obliga a viure sota una atmosfera pura, perquè l’aire de l’exterior, està tan contaminat i és tan irrespirable, que els pulmons del Nil, podrien esclatar com una magrana si arribes a respirar aquest aire pudent. Però aquesta història ja la vàrem veure en una pel·lícula, fa alguns anys.

El Nil viu en aquesta bombolla, perquè és l’únic habitant que queda viu de la seva espècie terrícola. Els llunàtics –habitants de la lluna- el tenen desat en una càmera refrigerada, per tal de conservar-lo en bones condicions. Per tal motiu l’únic paisatge que el Nil pot contemplar fora de la seva bombolla, és un paisatge gelat, amb volves de neu que floten al voltant de seu durant cada dia de l’any. LLegiu-ne més »

Des de feia molts anys, anava cavalcant sobre un cavall esquàlid i famolenc darrere d’una quimera que donés sentit a la seva existència. Els seus vestits, amb el temps, s’havien convertit amb un conjunt de parracs i quan es creuava amb la gent dels pobles, aquests s’amagaven perquè semblava més un espectre que una persona. Ell no parava de cavalcar. Era dur buscar una quimera sense saber el que s’estava buscant. Però el cavaller sabia que quan la trobés la seva vida es completaria i podria trobar la felicitat.

Arribà a un blau riu que amb els reflexos del sol semblava fet d’oscil.lants ones blavenques i d’altres daurades. Baixà del cavall i pogué apagar la gran set que sentia, però l’aigua no era la quimera que buscava. Amb les poques forces que li quedaven, seguí el seu camí. Tampoc va trobar el que buscava al mirar amb desig de caminar-hi, aquell gran desert, de fina sorra rogenca. No sentia que omplís el seu interior, així que continuà caminant, mentre anava descobrint llocs meravellosos, però que tampoc corresponien a la quimera que ell portava en el seu interior.

El paisatge anà canviant. Ara començava a trobar herbes, arbres, boniques flors de tots colors, però cap d’aquests elements era la continuïtat d’ell mateix que anava buscant. De sobte veié a la llunyania una paret verda, semblava plena de plantes i si va acostar. Era un tancat en forma de rectangle i tenia tots els costats coberts d’unes espesses plantes enfiladisses. El cor li va començar a bategar ràpidament. Sabia que havia arribat a la fi del seu viatge. Estava segur que la seva quimera, la que havia estat buscant tants anys, la que era la continuació de la seva vida, el seu destí, estava allà dintre, dins d’aquell enorme rectangle. LLegiu-ne més »

No he oblidat aquelles llunyanes vacances d’estiu. Jo tenia vuit anys quan els avis Marcelí i Rosa em van dur a passar el mes d’agost a la casa que uns amics seus tenien a Astúries. La idea era que allí em podia refer i agafar més bon color després d’una malaltia que m’havia deixat amb un preocupant estat anímic.

El lloc d’aquell destí era a poca distància d’un petit poble rural amb no gaires habitants. Recordo molt bé la casa on ens vàrem allotjar. Es tractava d’una antiga construcció de pedra a la que s’havien afegit molts elements de fusta, tant a l’interior com a l’exterior, cosa que li conferia un aspecte molt agradable i acollidor. A més, es trobava al bell mig d’un extens prat envoltat de muntanyes i vorejat per les tranquil·les aigües d’un riu no gaire profund.

Pot donar la impressió que la solitud d’aquell indret i la falta d’amics no eren el millor lloc per a una nena de la meva edat, però el cert és que jo de seguida em vaig trobar a gust i feliç emmig d’un paisatge que fins llavors tans sols havia vist a les pel·lícules o en alguna postal. LLegiu-ne més »

Así lo llaman. Y todo el mundo quiere ir a ese mágico lugar que pocos tienen la suerte de ver en su vida. Dicen que en ese bosque, en las noches de luna llena, ocurren cosas extrañas. Tan extrañas como maravillosas.

Todo comenzó un día de tormenta. Las nubes negras taparon la luz que había iluminado hasta entonces el arbolado y la luna permanecía impasible observando la escena desde su plácido lugar en el cielo. Se desataron furiosas tormentas, con gran cantidad de rayos y truenos que cruzaban rabiosos la atmósfera de un lado a otro. Todos los seres del bosque se refugiaron atemorizados donde pudieron, en los troncos de los árboles, en las cuevas, en los huecos de las piedras…

Pronto el agua cayó como nunca antes y subió a cotas jamás alcanzadas, formando un pantano acordonado por las colinas que circundaban el bosque. Y sucedió. El agua caída que ahogaba todo el espacio, se llenó de una luz intensa, procedente de algún punto de la luna, traspasó el tronco leñoso de los árboles y tiñó de un verde fosforescente la savia que circulaba por el bosque. Cuando las aguas volvieron a su cauce, y fue reabsorbido el exceso de líquido, comenzaron a suceder los hechos inexplicables. En su interior todo ser vivo sólo crecía y se reproducía en las noches de luna llena. La vida, la calma y la serenidad se extendían por todo su espacio. LLegiu-ne més »