Primera part

Les seves cames mai paraven quietes, ni tan sols quan deixava de treballar, sempre el veien capficat buscant per tot arreu qui sap que, entrava a les cases abandonades mirant per terra, pels racons més insòlits. Preguntava a la gent qui havia viscut allà buscava per tot arreu, jo crec que va arribar a mirar sota les pedres. Estava obsessionat, deia que tenia el pressentiment de què ell no pertanyia a aquest món o bé ho havia somiat o bé era cert i que l’entrada havia de ser en el lloc més inesperat.

Us he de dir també que en Jaumet no tenia família mai li havíem sentit dir que en tingués, vivia sol i pel seu aspecte no podien dir els anys que podia tenir, a vegades tenia un aspecte juvenil altres dies el veien com si els anys se li haguessin posat a sobre de cop, ni tampoc sabien quan va arribar al poble, ja que sempre l’havien vist. Era ben bé un tipus pintoresc, estrany… però es feia estimar i tenia una virtut, sempre estava disposat a ajudar a la gent.

Un dia en” Jaumet” no va anar a treballar, ni a l’endemà ni a l’altre… Els dies anaven passant i el poble patia, es preocupava per ell, El van  buscar per tot arreu, però no sabien a on anar. Tan angoixats estaven que van decidir entrar a la seva casa amb el permís del batlle i per fer-ho d’una manera legal i no com un intrusisme. Ningú mai havia entrat a la seva casa, mai havia invitat a ningú, les finestres sempre tancades, però podia més voler saber d’ell que el respecta que’ls produia  entrar a la casa, por, sorpresa?

I van entrar… LLegiu-ne més »

Mi abuelo que se podría decir que era Juanito el Fantástico, siempre me contaba mil historias, para tenerme entretenida. La primera vez que me hablo de un lago, fue del lago de Puigcerdà, población en la que estuvo haciendo la mili, después de finalizada la guerra civil. Explicaba, que el lago, es un estanque artificial, situado en la comarca de la Baja Cerdaña en la provincia de Gerona. Según explicaba mi abuelo, la construcción del lago era muy antigua y el suministro del agua proviene del rio Querol que es llevada hasta Puigcerdà a través de una acequia artificial y de numerosos canales que desembocan en el lago. Cada veinticinco años el estanque debe vaciarse para extraer los lodos y los sedimentos que se depositan en su fondo. El pudo comprobar lo que había en el fondo del lago.

Como había trabajado en las cocinas del Hotel Ritz de Barcelona como pinche de cocina, lo destinaron de ayudante del coronel de la guarnición de Puigcerdà. Su trabajo consistía en recibir las ordenes de la esposa del coronel: llevarla de un lado para otro haciendo compras, encargos o visitas a sus amistades, pero básicamente su tarea principal era preparar las comidas del coronel y su familia. Para ello tenia carta blanca para moverse libremente por el pueblo y los alrededores, ya que el coronel le había otorgado un permiso especial para tal fin. LLegiu-ne més »

La mitja claror del nou dia queia a plom damunt el territori. Una gran concentració de núvols provinents del sur avançava, lenta però inexorablement en el seu camí cap al nord, empès per la inesperada arribada d’un vent massa glaçat per l’època. .

Enmig del mal temps que s’anunciava, tan sols uns tímids raigs de sol s’aventuraven a omplir de llum el cim de la muntanya més costeruda i ferma d’aquell entorn. Un lloc abrupte i certament solitari però que no deixava indiferent a tot aquell que s’hi acostava.

Tot i així jo seguia caminant endavant en el meu segon intent d’aconseguir el meu objectiu. Aquest cop res ni ningù m’impediria arribar fins el Coll de Plantada i fer realitat un vell propòsit massa temps posposat. Volia descobrir quin misteri s’amagava al fons de la mal anomenada Llacuna D’aniràs i No Tornaràs. En realitat es tractava d’un llac de profundes aigües subterrànies provinents de ves a saber quin altre continent. LLegiu-ne més »

La Joana passejava al voltant del llac. Era un matí d’hivern i el llac estava cobert d’una fina capa de gel on quan sortia el sol s’hi reflectia tant la silueta del castell com la de les muntanyes nevades que l’envoltaven. Els cignes i els ànecs que sempre nedaven elegantment per l’aigua, estaven tots arraulits sota uns matolls que els feien de casa i el llac semblava desert de vida, només acompanyat de l’udol del vent i una solitud que semblava poder-se tallar amb un ganivet.

Mentre el contemplava pensava que no li agradava veure’l tant gelat i sense vida, li feia fins i tot una mica de por perquè la gent del poble deia que un pintor molt reconegut que passava uns dies al castell, havia desaparegut quan caminava amb el seu cavallet i la caixa de pintures, en direcció al llac i que cada hivern al reflectir-se la imatge del castell al glaç, es veia sortir per la seva porta l’espectre del pintor que caminava i caminava, però que mai tornava al castell.

Aquesta falta de vida no era real. Potser la impressió la donava la capa de gel, perquè els habitants del llac estaven tots junts al seu fons tot fugint del fred. Així a l’hivern els caragolins, peixets i altres animalons ensopits, convivien amb algues, plantes aquàtiques i deixalles llençades al llac per algunes persones que no valoraven l’entorn, llaunes, ampolles, restes de menjar i també amb un esquelet humà que feia molt de temps que hi era. Durant un parell d’hiverns els habitants del llac, es van poder alimentar de les restes de peixets morts dels quals només deixaven l’espina i d’aquell home del qual ara només quedaven els ossos i parracs de roba i que continuava acompanyat d’un cavallet i una maleta de pintura, tot cobert d’algues. LLegiu-ne més »

Escriu una recepta per cuinar quelcom estrany amb els passos ben detallats. Per ex. Com cuinar una taula d’Alaska, com fer rebosteria espacial amb roques de Mart. Juga i escriu.

Ingredients:

• 1 papir egipci amb dibuixos pintats de blau i verd
• 500gr Fusta de palmera
• 350 gr Pols de marbre
• 1 Llança rovellada de 100 anys
• 50 gr Pols del planeta Enganxós
• 200 gr. Estels plorosos
• 25 Caragolins fossilitzats
• 5 Lloses de pedra de 30X30 cm
• 1 Pedra arrodonida

Elaboració:

• Treballarem sobre una taula de pedra del planeta Solfí que és molt resistent.
• Agafarem el papir egipci i el retallarem per colors.
• Triturarem la fusta de palmera amb una pedra arrodonida fins que ens quedi una pols ben fina i la posarem en un bol
• Triturarem també amb la mateixa pedra, marbre de diferents colors procurant que no es barregin i els guardarem en diferents bols.
• Rascarem tot el rovell de la llança i també el guardarem.
• Barrejarem, la pols de palmera amb el rovell i ho lligarem amb el regalim dels estels plorosos.
• Un cop tot lligat en farem porcions i a cadascuna li afegirem pols de marbre d’un color diferent.
• Pastarem cada porció i un cop ho tinguem ben barrejat i tingui un color homogeni, posarem sobre la taula un tros de papir procurant que el dibuix quedi a sota. Al damunt li posarem una porció de la pasta que hem fet i ho enrotllarem, enganxant les puntes del papir amb una barreja del suc dels estels plorosos i de la pols del planeta Enganxós, perquè no s’obri.
• Els rotllets de papir el dipositarem en una de les lloses de pedra, intercalant un rotllet blau i un de verd.. Un cop plena la llosa l’adornarem amb els cargolins.
• Després, i amb el permís de Ra, les posarem sota el sol durant dues hores. Quan veiem que estan al punt de torrats, posem les safates a l’ombra d’una palmera i un cop refredades ja estan a punt per menjar.

ADVERTÈNCIA:
Aquest plat cal menjar-lo a prop del Nil o d’aigua d’algun oasis perquè la recepta acostuma a ser una mica pesada i l’única forma d’engolir-la és bevent molta aigua o agafant una mona amb la ingesta de molt vi.

Montse Sales

Novembre 2022

2a quinzena de novembre

Tema lliure

Explicaré la història de quan jo era petita, tan estrafolària que ni jo mateixa m’he la crec, però es així com me la varen explicar els meus pares adoptius. Segons em van dir eren ja molt grans i la naturalesa havia complert el cicle de fecunditat de la mare. Es passaven hores i hores passejant pel bosc, els hi encantava, deien que era màgic i que d’ell rebien l’energia i l’esperança de que algun fet ompliria el vuit que tenien dins el seu cor.

Era ja entrada la nit que varen sentir com un gemec darrera seu, al girar-se van veure una llum que es desprenia d’un objecta blanc que estava a terra, al apropar-se es van quedar boca-vedats, era un bressol on hi havia una criatura tan petita, tan petita que semblava que no fos d’aquest mon. En molta cura la van agafar, era una nena amb un vestit blanc.

Cridava tan l’atenció que procuraven tenir-la molt protegida, apartada de la gent no tenia amics en qui jugar. Un dia passejant per un parc d’atraccions van veure una àvia que sota les faldilles representava una historieta amb titelles en que la mare volia pagar al seu fill. L’àvia de les titelles al veure’ns ens va proposar de que li deixéssim la nena uns dies i que ens pagaria molt bé.

Esfereïts, plorant i tremolant van arribar a casa. Que fem? Com la protegim? Com que eren molt hàbils, varen construir una gran gabia on la nena acompanyada del únic nen, veí, que coneixia la història i amb la vigilància d’un gat ensinistrat que tenia cura d’ells, s’hi estaven les hores en que els pares tenien que sortir, doncs no s’atrevien a deixar-la sola. LLegiu-ne més »

Joc de cartes: 

L’àvia Lula era una bruixa blanca, de les que saben teixir encanteris. Tan sols utilitzava les seves mans per agafar els fils durats i entrecreuar-los per fer els seus sortilegis.

Un bon dia van arribar a casa de l’àvia, dos veïns de la comarca. Eren En Tomeu i en Miquel, dos germans, que mai s’havien posat d’acord en res i sempre es buscaven les pessigolles l’un i l’altre. Feia molts anys que lluitaven entre ells per un petit tros de terreny que separava els seus camps de conreu i on hi havia l’únic pou d’aigua dolça. El Tomeu volia donar l’aigua a tothom que la necessites i en Miquel volia vendre l’aiguaneix que alimentava el pou a una planta embotelladora per guanyar força diners i liquidar amb el banc el préstec que havia demanat per pogué seguir conreant els camps, ja que aquell any la sequera i més tard les pluges torrencials que van caure, havien destrossat tota la collita. Van demanar a l’àvia que els assessores sobre quina era la decisió que calia prendre.

L’àvia va encendre una espelma i em va fer apagar tots els llums de casa i tancar totes les finestres. No podia entrar cap raig de sol. Aleshores va començar a moure al voltant de la flama les seves mans, com si estigués teixint un vel imaginari. De sobte ho vaig veure. Un fil durat va aparèixer flotant en l’aire. L’àvia va començar a entrecreuar un fil i un altre fil, fins que la flama es va apagar. Aleshores els va dir que podien tornar a les seves respectives cases, que el seu problema ja s’havia resolt. LLegiu-ne més »