jun 20

Cena para dos

Escrit per Mª Jesús Mandianes Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

mariscoLes comunicamos que dentro de un cuarto de hora el Corte Ingles cerrará sus puertas… Lola escuchó el mensaje con un suspiro de alivio. Tenía quince minutos para recoger el pedido que había encargado en la pescadería, suponía casi la mitad de su sueldo, pero aquella noche quería celebrar el segundo aniversario de boda con una cena romántica para dos.

Con los tobillos hinchados, después de pasar todo el día de pie, abandonó los grandes almacenes confundida entre los clientes que esperaban hasta el último momento para hacer sus compras. De camino al metro pensaba: Cuando me toque la primitiva, lo primero que haré, será decirle al jefe que se meta el miserable salario de dependienta por donde le quepa.

Mientras tanto solo esperaba encontrar un asiento libre para poder leer tranquila de regreso a casa. Su rapidez de reflejos y dos bruscos empujones lograron situarla en el único sitio libre del vagón. Después de colocar la caja de marisco sobre las piernas, sacó del bolso “Los pájaros de Bangkok”, era una apasionada de la novela negra y Montalbán su autor de culto.

Cuando por fin traspasó la puerta de su hogar le faltó tiempo para cambiar los zapatos por unas cómodas pantuflas. Tras dejar la apetitosa carga encima de la encimera llenó una olla con agua; mientras arrancaba el hervor, se dirigió al saloncito y dispuso sobre la mesa el mantel de hilo regalo de la abuela, después distribuyó la vajilla cuidadosamente, adornándola con un candelabro de dos velas, satisfecha del resultado dejó el salón en penumbra disponiéndose a preparar la cena.

Limpió y troceó las zanahorias, el apio y la cebolla, echándolas en el perol, después añadió una hoja de laurel, dos ramitas de tomillo fresco y un vasito de vino blanco. Solo faltaba el ingrediente principal: Las langostas. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
feb 23

atracones[1]L’àvia i la mare de l’Amèlia havien estat unes excel•lents cuineres i ella, durant la infància i l’adolescència, gairebé sense adonar-se, havia anat aprenent d’elles tot un munt de receptes, tècniques i pràctiques culinàries. L’Amèlia també hauria pogut estar una bona cuinera però, des de ja feia uns anys, vivia tan atrafegada dins de la seva vida veloç que dedicava poquíssim temps a les feines casolanes i no cuinava gairebé mai. Però, no sabia ben bé perquè, aquella setmana li havia retornat el desig i l’impuls de tornar a cuinar, de traginar olles i cassoles i de barrejar espècies i condiments. I havia decidit fer un sopar el divendres al vespre, un sopar, així, una mica diferent, una mica especial, encara que tampoc no gaire.

Un cop ho va haver decidit, va començar a plantejar-se i a rumiar el menú. Com sempre, no sabia què fer. De fet, això sempre era el pitjor: decidir el menú. Res la convencia. Això no i allò tampoc. L’Amèlia, és clar, preferia la cuina més aviat tradicional i els gustos antics que recordaven la infantesa. Li agradaven els sabors que sorgien de les coccions lentes i defugia les superposicions fàcils o els aliments a mig coure que no tenien sabor a res. Què podia fer? Què faria per sopar? Albergínies farcides? Lassanya fina de verduretes? Filet amb crema de castanyes i bolets de temporada? Canalons suaus de peix? O potser un sopar fred?

Finalment, com sempre, després de pensar moltes possibilitats i no triar-ne cap, va recórrer al llibre de l’Elsa. L’Elsa Capelleti era una cuinera nascuda a Parma però feia ja uns anys s’havia traslladat a la Costa Daurada, a prop de Vilafranca del Penedès, i havia obert un petit i acollidor restaurant on hi feia una cuina de mercat de clara tradició italiana. L’Amèlia hi havia anat a dinar algunes vegades i, la seva cuina l’havia seduït de seguida. La cuina de l’Elsa era un dels seus llibres de capçalera. Proposava unes receptes fàcils, senzilles i ben llamineres que complementaven perfectament l’herència familiar: li donaven un punt itàlià, diferent i divertit. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jul 10

A ull…

Escrit per Rosa C.L. Arxivat a: Literatura i Ficció 5 Comentaris »

cocineroAlgun cop heu vist a un fill demanar una recepta de cuina a la seva mare i les explicacions que aquesta li dona? Sona el telefon i comença la conversa entre mare i fill.

-Pela les patates, que siguin grans i agafa una per persona o dues si son més petites i les talles fines o trossos molt petits. Utilitza un recipient fondo per batre els ous, dos per persona i un de “propina”.

Fins aquí tot be. Ell va prenent nota (suposo)

-Agafa la paella i tira l’oli fins que vegis que n’hi ha prou. A ull…

-Quant és a ull, mare?

-Dons fins que tu vegis que n’hi ha prou

Problema nº 1

A ull”, és una expressió massa inexacte. Pot passar-se per massa o per massa poc. L’oli que fa falta per fer una truita de patates ha de ser “medible” dir “a ull” o “tu mateix”… no son instruccions prou precises per un fill emancipat. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
mai 07

Un esmorzar de cullera

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció 4 Comentaris »

esmorçar amb culleraDe sobte em desperto amb un ensurt. Obro els ulls i observo la mica de claror que procedent del celobert s’endinsa tímidament pel passadís fins a tocar tot just la porta de la meva habitació. No em cal mirar l’hora, sé que són més o menys les 6 del matí. Em regiro inquieta dins el llit i sospiro per tornar a deixar-me anar dins els acollidors braços de Morfeu però sé que serà en va. Un insidiós rac-rac, provinent de l’arrovellada politja d’uns estenedors, em treu de polleguera. Un dia sí i un altre també, una desconsiderada veïna es dedica en aquesta hora a despenjar la roba.

M’aixeco del llit amb el propòsit de no deixar-me afectar per aquest enutjós incident i amb pas decidit  em dirigeixo cap a la dutxa. Deixo que el raig d’aigua tèbia llisqui una generosa estona per la meva pell, proporcionant-me així el millor bàlsam relaxant,  alhora que em confereix una bona dosi d’optimisme. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
nov 14

Un dia sin comer

Escrit per Carmen Gómez Arxivat a: Literatura i Ficció 7 Comentaris »

El rugir de las tripas sonó en la habitación como un alarido desesperado. La estancia oscura era lo único que necesitaba para calmar su angustia. Por un instante el corazón comenzó a bombear desproporcionadamente indicándole que ya faltaba poco para que se abriese la puerta y comenzase de nuevo la lucha. Giró la mirada para ver si aquel desgraciado rayo de sol matinero entraba una vez más por las rendijas de la persiana. «Aun no», suspiró profundamente con un ademan de alivio, todavía podía respirar tranquila, aunque fuese unos segundo.

Las malditas tripas seguían y seguían aullando dentro de su escuálido vientre, sin darle tregua alguna. A cada rugido sus nervios se desataban más aumentando su rabia; pero solucionar eso era imposible, lo había probado todo, incluso permanecer dormida todo el día dopándose con las pastillas que le había dado Ángela a escondidas. Todo era inútil, aquel mal nacido ruido se oía hasta en su sueño más profundo y lo único que había conseguido era que la vigilasen más, le quitasen el ordenador y el móvil y la aislasen en aquel cuartucho de mierda, con una tele de mierda y un puto sillón de escai negro que parecía de la época Bizantina. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
nov 06

Sabor a carnaval

Escrit per Magui Turnes Arxivat a: Literatura i Ficció 7 Comentaris »

Se acercan los Carnavales y la casa ya huele a caldo, a lacón con grelos, a cocido y sobre todo a dulce, a rosquillas de anís, a filloas y a lo que más nos gusta, a orejas de carnaval. Nos gustan porque son ricas y crujientes, porque se deshacen en la boca dejando un sabor inconfundible a vacaciones, a máscaras, a disfraces y sobre todo a compartir.

Nos concentramos en la cocina la Abuela, mamá, papá y toda la prole, nada más y nada menos que siete criaturas colocadas en fila india por orden de edad y de altura, todos imprescindibles. Embadurnados hasta los ojos de harina blanca fina recién molida que la abuela se había encargado de recoger en el horno a primera hora de la mañana junto con la levadura, permanecemos a la espera mientras mamá se apresura a buscar en la despensa el azúcar y la mantequilla que saca de la fresquera, esa mantequilla de color amarillento decorada con ondulaciones que me hacen pensar en los rubios bucles que caen sobre la frente de mi hermana la mayor. «Sujeta ese pelo, o no entras en la cocina», la sermonea papá, mientras coge del mueble bar la botella de anís que dará el toque de sabor a las orejas

Con los ojos abiertos como platos y remangados hasta más arriba del codo, engalanados cada uno con nuestro impoluto delantal comenzamos a cocinar. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
jul 28

Un àpat molt especial

Escrit per Pilar Zabala Arxivat a: Literatura i Ficció Cap comentari »

Un inesperat sotrac ha posat al descobert el meu acollidor espai compartit amb altres companys, un espai fosc i tranquil on cada nit reposo ben net i llustrós després d’acabar la meva feina.

La llum d’un focus penjat del sostre encega durant uns moments els meus ulls a causa de la sobtada claror artificial. Tot seguit un terrabastall de sorolls i grinyols coincideixen sense remei amb una sèrie de cops i empentes que tots rebem sense cap tipus de mirament.

Desprès d’aquesta salvatge actuació, l’ordre i l’aliniació que, amb  més o menys cura, ens ve imposada, presenta ara l’aspecte d’allò que familiarment se’n diu una “caòtica lleonera”. Amuntegats els uns damunt dels altres, nosaltres els sofridors i humilds estris de cuina, restem immòbils, sense forces, mig marejats i molt dolguts per la falta de consideració que sovint es té cap a nosaltres.

De nou un cop sec etzibat cap endavant és el senyal inequívoc que durant una estona ens deixaran tranquils. És llavors, quan el mantell de la foscor torna a embolcallar-nos de nou que és arribat el moment de passar revista a la resta de les forces del que jo anomeno valuós exèrcit de treball, per saber el nombre de baixes que s’han produit. De moment falten el ratllador, un parell de ganivets, l’espàtula de fusta, una cullera, les tisores, la batedora i la mà del morter. Tot  em duu a pensar que el que avui es cuinarà no serà un àpat qualsevol, aquí veig la intervenció de l’àvia, l’única capaç de matinar i també l’única  d’aquesta casa que utilitza els vells estris de sempre quan s’ha de fer el dinar per una celebració  especial.

Tan sols han transcorregut uns pocs minuts quan una altra batzegada torna a fer cruxir el calaix i a tots els que som a dins. Aquesta vegada sóc jo, el cullerot, i també la meva dona, l’esplèndida escumadora, els que hem estat escollits. LLegiu-ne més »

Etiquetes:
  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress