Una bèstia ferotge ens ataca des de fa molt de temps. Ningú sap com lluitar i acabar amb ella. La gent s’ha tancat a casa amb pany i clau. No deixen sortir a les criatures a l’escola ni a jugar als carrers i els avis resen a un deu oblidat. Sant Jordi, la Princesa i el Dragui Dragonet s’han unit per combatre-la junts, però necessiten que la gent els faci costat. I rumiant, rumiant han ideat un pla.

Primer de tot, caldrà mantenir els ànims ben amunt, que ningú afluixi la seva força. Com ho faran perquè sàpiguen que no estan sols, que tots naveguen en el mateix vaixell? Quina arma poden utilitzar? LA MÚSICA.

I omplen les xarxes amb wuasaps, comparteixen la notícia en el facebook amb tots els seus amics, coneguts i familiars; animant a tothom a sortir cada dia a la mateixa hora als balcons, finestres, terrasses, eixides o patis a picar de mans al so d’una animada melodia que tots a la vegada hauran de connectar amb els seus mòbils. I així ho fan. Primer són uns pocs, després són uns quants i de mica en mica, cada cop són més.

LLegiu-ne més »

Fa molts anys es va viure una historia molt estranya.  A una ciutat del centre de Catalunya hi havia un drac que tenia atemorits als que vivien allí. Es menjava el bestiar i feia  destrosses per tot arreu. El Rei va trobar una solució: donar-li cada dia una donzella perquè no passes gana, ho faria per sorteig,  però amb tan mala fortuna que la primera  que va ser elegida va ser la seva filla. La historia continua, i un cavaller ple de coratge, la va rescatar. Va matar al drac i de la sang van créixer roses vermelles.

Aquesta es la historia que tots coneixem, però el que no sap ningú, és que el drac en veure-la tan atemorida, tan bonica, i indefensa, es va enamorar d’ella. Ja no treia foc pels queixals, ja no bramava ple de enuig, Des que la princesa va arribar a la seva morada, el drac es passava les hores mirant-la, es delia per aquells ulls, pel caminar suau i tranquil, mentre ell, estava embadalit contemplant-la. Aquell amor el va tornar tendre, incapaç de fer-li mal. Gaudia mirant-la i no volia fer-li mal. La gent del poble va començar a pensar que el drac, estava malalt. I també es va espantar. Volien trobar una solució

I quant va arribar aquell cavaller, amb la cuirassa, i l’escut disposat a barallar-se amb el drac, es va trobar amb un ésser indefens i enamoradís, que havia perdut les ganes de buscar brega com havia fet fins aleshores. Sant Jordi, no el va matar. Es van asseure’s i van parlar assenyats. El drac va reconèixer que havia perdut aquella partida, i li va demanar que no el matés.  Només li demanava que de quan en quant ella l’anes a veure per poder contemplar-la. Només demanava això, i va donar la seva paraula de Drac, que no tornaria a fer més mal a ningú.

LLegiu-ne més »

El que avui escoltareu, ningú més ho sap. Quan era menuda, l’avi Joan acostumava a explicar-me contes que ell mateix s’inventava a mida que els anava  narrant. Però un bon dia asseguts a l’eixida de casa, va començar la narració d’un conte que mai fins ara m’havia explicat; però amb la condició que mai  l’expliques a ningú.  I per primera vegada vaig escoltar la llegenda del drac, la donzella i el rei, però molt diferent de com la coneixem avui en dia.

Hi havia una vegada un llenyataire que vivia en mig del bosc amb la seva dona i la seva filla. La dona va fer un traspàs d’aquest mon a un altre més llunya quan es va posar de part. L’home no sabia que fer amb la criatura que gemegava tot el dia. Va decidir deixar-la al mig del bosc, perquè alguna fera ferotge se la cruspís. Però no va ser la fera ferotge qui la va trobar. El rei d’aquell país, era un gran caçador que acostumava a recórrer el bosc buscant una peça que caçar i a la menuda un bon dia va trobar. No s’ho va pensar gaire i cap el castell que la va portar.

Dues filles tenia el rei, lletges com un pecat. No es d’estranyar, ja que en lloc d’un bon cor, tenien un fetge ennegrit que regalimava fel. I la menuda va créixer turmentada per les princeses i per un rei despòtic. Setze anys ja tenia i moltes ganes de fugir també.

LLegiu-ne més »

El cavaller Horus es passejava plàcidament en barca, pel seu tranquil riu. Estava avorrit i una mica cansat del tòrrid sol que l’envoltava. De sobte va veure arribar un aguilot que li digué: Corre cap el palau del rei que la princesa et necessita. Quan arribà al palau, el feren passar al saló del tron, on l’esperava la princesa. A  l’entrar-hi i al veure la majestuosa sala, esclatà a riure. El tron estava ensorrat perquè el rei era molt grassonet i ja no hi podia seure, però en aquells moments no es trobava a la sala.

– Horus, digué la princesa, no riguis tant i escolta: ha vingut un horripilant drac i s’ha emportat al meu pare. Tinc por que no se’l vulgui menjar.

–Doncs no li aniria malament que algú li donés una queixalada, amb el seu volum, pensà Horus, que mirant a la noia li preguntà: Si trobo i mato al drac, quina recompensa tindré?

–Ah, Horus, seràs afortunat perquè et concediré la meva ma.

–I perquè vull jo la teva ma? No sabria que fer-ne. No li podria pegar una queixalada perquè no m’agrada la carn humana, i si vols dir que em podré casar amb tu, tampoc ho vull, a mi les noies no em fan patxoca, m’agraden més les persones del meu mateix gènere. Però ho faria amb una condició, que l’ aprofitat del teu pare i tu toquéssiu el dos del palau i el cedíssiu a tants treballadors que no tenen ni una petita casa on viure, i també demano que el rei i tu aneu a conrear els camps, veuràs com el teu pare s’aprima i a tu et quedarà una esplèndida figura que et servirà per trobar un pretendent.

LLegiu-ne més »

Conta la llegenda que un drac dolent es volia  menjar a una princesa i que un cavaller valent el va matar per salvar-la. Pobre drac, ho dic perque a mi m’hagués agradat que hagués estat d’una altre manera i pensar que el drac no era tan dolent. Tots el animals tenen el seu punt de feresa i cal  mantenir una certa distància a no ser que siguin animals domesticats pel home.

Per exemple.  Era un País petit que estava governat per un rei tirà, que tan a la seva esposa, la reina, com a la seva única filla les tenia sotmeses a la seva voluntat, no podien  fer res sense el seu consentiment. Cansades de la actitud del pare van  decidir escaparse, perdudes al mig del bosc, sense menjar ni aigua per beure, esgotades es van adormir.

En plena nit varen sentir una remor que cada vegada era més a prop i escandalosa, espantades es van trobar davant d’un drac petit que no parava de donar voltes, se’l veia nerviós, com espantat, no sabien que fer, el drac s’apropava a elles, estaven espantades i a la vegada tenien el pressentiment que no era tan ferotge i que en certa manera les volia protegir.

Poc després aparegué un soldat del país veí que estava enamorat de la princesa que al assabentar-se que s’havien escapat va anar a buscar-les. El soldat va atacar al drac pensant que els hi feria mal. Ell drac es va defensar pensant que el soldat tenia males intencions en vers a elles. Van entrar en una baralla tan gran que el drac va acabar morint.

Clara Bruguera

abril 2019

Quin goig els anys de joventut… Llavors els meus ullals hi eren tots i podia mastegar el que fos, fins i tot els pinyols d’oliva. Els ulls no estaven emboirats per les cataractes i les  ales no es veien carregades d’artrosi com ara. Podia volar sense dolor i salvar grans distàncies  tant de dia com de nit i viure tranquil, sense por a ser desnonat d’aquesta cova, la mateixa on em va parir la meva mare, doncs sembla ser que la volen catalogar i donar a conèixer com un espai d’interès turístic.

Sóc un drac vell i feble i sobrevisc com puc en aquesta dissortada terra. Vaig néixer fa poc més de cent-cinquanta anys, no tinc fills i és ben clar que pertanyo a una antiga espècie de dracs en greu perill d’extició. Sant Jordi, al qui considero un sant baró, fa la tirallonga d’anys que no mata drac ni gallina i en senyal d’amistat cada 23 d’abril em porta una cistellada de pomes dels planters de Sant Pere de les Roures i un ram de roses vermelles, al qual cada any afegeix una més.

Resulta que en aquesta mateixa data el rei i els habitants dels pobles de la vall s’encaparren a seguir amb l’ancestral tradició de dur-me una donzella més o menys jove, afavorida o no tant, rossa o morena, esprimatxada o generosa, perquè em serveixi d’àpat a canvi de deixar-los ben tranquils a ells.

El cert és que s’equivoquen amb mi. Si s’avinguessin a dialogar els diria que tant me fa com siguin les dones -poden pensar el que vulguin- però que no me´n portin cap més. El cas és que fa una colla d’anys, molt abans que em caiguessin les dents, vaig decidir que s´havia acabat això de fer mal, allò que no vull per a mi tampoc ho vull per als altres. Així va ser com em vaig convertir en el pacífic drac vegetarià que ara sóc. LLegiu-ne més »

La mare entra a l’habitació on dormien els seus fills i tot obrint els finestrals exclama:

–Amunt nois que avui és Sant Jordi! És festa grossa i hem de sortir a celebrar-la. A més per esmorzar  menjarem xocolata desfeta amb melindros, què us sembla?

–Mare, que bé!  -cridaren la Raquel i el Biel  tot llevant-se corrents del llit.

En  arribar al menjador, trobaren el seu pare llegint  el diari.

–Bon dia nois, els digué. vaig a preparar-vos  la xocolata perquè la mare també pugui llegir el diari. Em sortirà bé?

–Segur que sí, pare, segur que estarà molt bona. I després ens explicareu la història  de Sant Jordi? -va exclamar  la Raquel.

–Altra vegada? – digué en Biel-  En primer lloc no és història, es una llegenda que ja està molt passada de moda. No cal insistir-hi tant.

–T’equivoques fill, -digué la mare- les llegendes sempre neixen basades  en algun fet real, però a més aquesta està molt vigent.

–Alça, mare! No siguis exagerada, ara no hi ha dracs ni princeses per rescatar ni cavallers com Sant Jordi. Tot  això són històries medievals i res més.

–Com t’he  dit, Biel, les llegendes i mites moltes vegades estan basades en fets reals de les que nosaltres en fem metàfores.

–A més, qui t’ha dit que és una història del passat?

..Què vols dir, mare? Demana la Raquel, on veus avui un drac?

LLegiu-ne més »