Divendres tretze de març, dia en què va començar el nostre segrest i presoners a la nostra pròpia llar per uns intrusos tant minúsculs com destructors.

Que volen de nosaltres? Ens volen destruir. Donar-nos una lliçó? Fer un món millor?

Disposem de poques armes per combatre’ls, la principal i més efectiva (diuen els experts) és seguir enclaustrats a casa i que vegin els petits “monstres” que no podran amb nosaltres, que morin els que s’han escampat dins de molts de nosaltres, ja us heu endut masses víctimes que han caigut a les vostres “urpes”. Encara no en teniu prou?

Surto de casa uns minuts per adquirir el que crec necessari. Els carrers deserts, un parell o tres de persones que surten amb el gos i d’altres com jo, per necessitat.

No hi ha coloms, per un moment sento un ocell que canta, o millor piula de tristor. Tot està trist, dóna la sensació d’haver passat una catàstrofe, però no, la catàstrofe l’estem passant ara…

La gent està trista, ens mirem o parlem a distància, però no hi ha alegria, hi ha fredor, tristor, sembla que els pensaments són mutus, i ens preguntem: Que està passant?

Torno a casa amb aquella dèria de desinfectar el poc que he comprat, amb l’angoixa de què no s’hagi impregnat cap “enemic”.

Això és el dia a dia, crec, de tots nosaltres. Esperem “despertar” aviat. No ens quedem amb la por i amb l’angoixa del que passarà, és possible (pot ser absurd) que d’aquesta situació hàgim après alguna cosa.

Clara Bruguera

Març 2020

Pels motius que tots coneixem, el Casal de Barri Espai Antoni Miro Peris, romandrà tancat  de manera preventiva durant els propers 15 dies. Aquesta actuació forma part de les mesures adoptades per l’Ajuntament de Barcelona i orientades a contenir l’expansió del coronavirus per tal de protegir als col·lectius més vulnerables.

El grup de Blogueres de Sant Martí deixarem de trobar-nos a l’EAMP fins que sigui possible reiniciar la nostra activitat. Tot i això, seguirem publicant els nostres escrits, comentaris i opinions en el nostre bloc de Blogueres de Sant Martí.

Gràcies per la vostra col·laboració

Hasta 2016, Katherine Johnson era una de esas heroínas invisibles de la historia, y sin embargo, fue  la matemática de la NASA que fue clave para la llegada del hombre a la Luna. Ha muerto a la edad de 101 años.

Gracias a los cálculos de esta matemática, un estadounidense pudo darle por primera vez la vuelta a la Tierra desde el espacio y el hombre pudo llegar a la Luna. Pero sobre todo, ella fue una de las primeras mujeres afroestadounidenses en trabajar como ingeniera en la Agencia Espacial de Estados Unidos (NASA).

Johnson fue condecorada por el presidente de EE.UU. Barack Obama con la medalla presidencial de la libertad, la máxima condecoración civil de ese país.

También recibió una conmovedora ovación a sus 98 años cuando salió al escenario de los premios Oscar de 2017, el año en que “Hidden Figures”  fue nominada a mejor película. Es a partir de esta pelicula, que se conoció la verdadera dimensión del aporte de Johnson a la gesta espacial estadounidense. Por eso su muerte, ocurrida este lunes a los 101 años, no ha pasado desapercibida.

Fuente: La increíble historia de las ingenieras negras que fueron clave para que la NASA pudiera mandar al hombre a la Luna

Per parlar de la soledat, primer en hauríem de qüestionar què és. La soledat és sentir-se sol? O més bé és estar sol? També es poden combinar les dues coses?

En el primer cas, sentir-se sol li pot passar a qualsevol, sigui infant, adolescent o adult. És propi de les persones que tenen una ment una mica rígida i en determinades ocasions, creuen que l’entorn no respon a les seves necessitats. Els passa als nens que viuen en una família mancada d’empatia que no saben caminar al costat del creixement de l’infant, als adolescents que davant les noves perspectives que li veuen a la vida, estan insegurs i no es senten recolzats, a vegades ni tant sols pels amics perquè l’evolució de tots ells no va al mateix ritme i es senten molt sols. I també els passa als adults. Uns es senten sols perquè recau a sobre d’ells la responsabilitat de ser el motor de la família, d’haver d’omplir les expectatives econòmiques o de organització dintre de la llar, altres perquè no troben el que busquen i desitgen de la vida.

Estar sol és una altra situació. Una persona pot estar sola perquè li agrada la seva pròpia soledat que comporta una llibertat infinita per fer el que vol, qual vol o ho necessita i no ha de donar comptes a ningú. També es dona el cas de qui no té família i pel motiu que sigui, tampoc té amics.

LLegiu-ne més »

 Et vaig veure de lluny i em vas agradar…

El vent de mica en mica t’apropava.

Com un núvol suau em vas embolcallar.

Fugia de la teva empenta però m’arrossegaves.

Fins que la teva força em va atrapar…

Tant contundent i dominant que em vas anul·lar.

Vas trencar els meus somnis.

Em vas ficar en un món petit, reduït, empobrit…

Amb privacions…negacions continuades…

Caminant sense esma, avorrida, angoixada.

Temps perdut, temps buit, temps sense vida…

Closa en un pou fosc sense sortida

Sóc jo el jonc que es doblega.

Que no té l’orgull de fer marxa enrere.

Fins que un dia el vent et va endur.

Portant-te ben lluny, d’on mai més tornaràs.

Però els costums deixen empremtes molt ben arrelades.

Continuo atordida, dolguda, callada…

I, malgrat la teva absència

Sento que encara em domines.

Joana Nevado.