La soledat
Per parlar de la soledat, primer en hauríem de qüestionar què és. La soledat és sentir-se sol? O més bé és estar sol? També es poden combinar les dues coses?
En el primer cas, sentir-se sol li pot passar a qualsevol, sigui infant, adolescent o adult. És propi de les persones que tenen una ment una mica rígida i en determinades ocasions, creuen que l’entorn no respon a les seves necessitats. Els passa als nens que viuen en una família mancada d’empatia que no saben caminar al costat del creixement de l’infant, als adolescents que davant les noves perspectives que li veuen a la vida, estan insegurs i no es senten recolzats, a vegades ni tant sols pels amics perquè l’evolució de tots ells no va al mateix ritme i es senten molt sols. I també els passa als adults. Uns es senten sols perquè recau a sobre d’ells la responsabilitat de ser el motor de la família, d’haver d’omplir les expectatives econòmiques o de organització dintre de la llar, altres perquè no troben el que busquen i desitgen de la vida.
Estar sol és una altra situació. Una persona pot estar sola perquè li agrada la seva pròpia soledat que comporta una llibertat infinita per fer el que vol, qual vol o ho necessita i no ha de donar comptes a ningú. També es dona el cas de qui no té família i pel motiu que sigui, tampoc té amics.