jun 26

unnamed9La pintura que observo mostra el breu contorn d’una platja a l’estiu. A la part dreta despunta la figura d’un home que camina en direcció a l’aigua. A l’esquerra una dona i un nen es protegeixen del sol sota l’ombra d’un para-sol.

La situació no deixa de presentar un fet molt habitual per a tots els que tenim la sort de viure a prop del mar o per aquells que tenen l’oportunitat de passar-hi uns dies en temps de vacances. L’estiu ens dóna l’oportunitat d’allunyar-nos del brogit de la ciutat i del seu accelerat i estressant no-viure constant. Banyar-nos a mitja tarda en un mar en calma, prendre el sol, descansar damunt la sorra i asserenar-nos escoltant el murmuri imparable de les onades és un goig tan plaent que resulta dificil de descriure.

Sense haver-ho previst, aquests pensaments han dut a la meva ment un fet que va ocórrer ja fa uns quants anys. El moment es presentava amb tot el necessari per poder disfrutar d’un dia tranquil, però a l’hora de la veritat tot va resultar inesperadament complicat.

Va succeir en una platja de Salou, concretament en l’anomenada “dels capellans”. Jo era amb el meu marit i el nostre fillet de pocs mesos. Dúiem un para-sol i el nostre nadó era assegut ben content dins un gibrellet que vam omplir amb aigua de mar i unes quantes joguines perquè es distragués una estona.

Jo estava feliç de poder disfrutar d’aquells moments de serenor davant del mar. Tot era perfecte i em vaig permetre la distracció de contemplar durant uns moments les espumejants onades que arribaven a la sorra fins que, en tornar a la realitat, em vaig adonar que el nostre fill estava toquetejant i exprimint entre les mans una joguina que abans no tenia. Em vaig horroritzar, una brutícia marronosa esquitxava la seva cara i altres parts del seu petit cos. Era molt clar que la seva panxa s’havia revolucionat en un moment que no tocava.

La feina que vàrem tenir per solucionar el problema no es fàcil d’explicar, tot i així diré que vam acabar fent un forat ben fondo a la sorra, i aigua i pasterada van desaparèixer a dins. Després, amb l’ajuda d’una tovallola vaig treure-li al nen gran part de la porqueria que duia enganxada a la pell i aconseguit aquest primer pas vam acabar rentant-lo primer a ell i després al gibrell en un raconet, a tocar de les onades.

No sé que haurieu fet vosaltres però llençar aquella porqueria enganxosa directament al mar en mig de la gent que s’estava banyant ens va semblar que no era una bona pensada.

Pilar Zabala

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress