Asbolita es el nombre de mi abuela, de mi madre y el mío propio. Os parecerá un nombre extraño, exótico o extravagante, pero en mi familia todas las mujeres primogénitas han recibido el mismo nombre: Asbolita.
Al parir a mi primera hija, decidí romper con la tradición ancestral de nuestra familia. Ya estamos bastante estigmatizadas las mujeres, como para que encima tengamos que vivir toda nuestra vida con un nombre que nos pesa como una losa. Ha sido una carga muy pesada la que he tenido que soportar. ¿Os imagináis el suplicio de mis días de escuela? “Asbolita, estas hecha una bolita” ¿Os imagináis la cara que ponía el chico que me gustaba, cuando se acercaba a mi por primera vez y preguntaba por mi nombre? Ya no volvía a verlo. Y es que siempre mi nombre me ha sonado a nombre de mineral que suele salir en los crucigramas: nombre de mineral negro parecido a la obsidiana que se encuentra en la comarca de la Garrotxa.
Hoy mi hija ha cumplido 18 años y me ha comunicado muy ilusionada, lo primero que hará con sus 18 primaveras recién cumplidas. Ha decidido ir al Registro Civil, para poder cambiarse el nombre que le di al nacer. Se lo va a cambiar por el de Asbolita.
Rosa C. L.
Octubre 2020
ABSOLITA. No he sabut que fer amb aquest nom. Tu si, bé i bonic, et felicito.
Ferran
Gràcies Ferran, els teus comentaris sempre són per a mí un motiu d’alegria, pel suport que sempre em dones a seguir escribint. Una abraçada.
Rosa, has aconseguit arrencar-me un somriure. Molt bo aquest humor tan fi i alhora contundent que transmet tot el teu relat. Et felicito, feia dies que res em feia somriure.
Una abraçada
Gràcies, Pili, ja saps que això va com va -el tema de la inspiració-. Aquell dia em van visitar les muses i crec que vaig aconseguir fet un bon relat amb un dels finals clàssics que tant m’agrada incloure. Si he aconseguit fer que somriguis per un moment, hem dono per satisfeta.
M’ agradat el que has fet amb aquest nom impossible i també el final de la narració. L’he trobat molt real. Els pares es preocupen dels fills perquè no passin les mateixes frustracions i ells tot ho veuen des de un punt de vista diferent i fan el contrari del que nosaltres veiem.
Montse, tens tota la raó. Volia reflectir aquestes contradicions que es donen entre pares i fills. Al final cal deixar que tinguin l’oportunitat de poguer tenir els seus propis errors. Moltes gràcies pel teu comentari.