Capítol I

El mossèn Xavier Maspons, va entrar a la vicaria per canviar-se la sotana amb la qual havia celebrat la seva primera missa. De la porta del vell armari regalimava un líquid espès i fosc. Va obrir la porta, i un cos ensangonat, va caure-l’hi a sobre, fent que perdés l’equilibri i caient els dos cossos, un sense cap i l’altre amb prou feines, a terra. Per fi apareixia el cos d’en Tomàs el de Can Calbot.

Feia setmanes que se’l buscava per tota la comarca de La Garrotxa. La seva dona, la Tomaseta de Can Xiulet, havia denunciat la seva desaparició a la caserna de la Guàrdia Civil. Feia tres nits que no apareixia per casa. Algun cop s’havia quedat a dormir a la borda quan pujava a donar una ullada al bestiar, però sempre baixava de bon matí. Segur que haurà patit algun accident –deia la Tomaseta, al sergent de la benemèrita. Van enviar una patrulla dalt de la muntanya, fins a la borda del Tomàs, però encara que es veia que havia dormit algú en el vell llit de fusta i barrots, el Tomàs no va aparèixer. I tampoc el van trobar amb el bestiar.

La gent del poble i la dels masos de la comarca, van organitzar batudes durant dies i fins i tot la Guàrdia Civil, va demanar un helicòpter per fer batudes, per buscar entre els penya-segats de difícil accés a peu pla. Res. Semblava que el Tomàs, se l’havia engolit la terra.

Capítol  II

El Tomàs feia temps que estava murri. La Tomaseta –la seva dona- no sabia que era allò que tant l’amoïnava. Per molt que li preguntava, ell no badava boca. Només bufava.

Cada cop li pagaven menys diners per la llet de les cabres i cada cop havia de pagar més diners pel farratge, per la gasolina del camió i pel veterinari. El Tomàs havia demanat un préstec al banc, per fer front als deutes que arrossegava des de feia temps, però li van denegar. El gerent del banc no va voler saber res de fer un nou préstec, sense que abans no hagués tornat el que havia demanat per pagar el camió.

Finalment, els diners li havia prestat un conegut del seu cunyat el Miquelet de Can Xiulet. A canvi del préstec havia cedit l’escriptura de casa seva, el mas de Can Calbot. Però tampoc va poder fer front a aquest últim préstec.

Veient que tot el seu món s’enfonsava, va fer un últim tracte amb el Carrasco, l’amic del seu cunyat, un home amb un historial a les seves espatlles, que Déu n’hi do! Tan  desesperat estava el Tomàs que va demanar que el matessin, així, la Tomaseta podria cobrar, l’assegurança de vida que havia hagut de contractar en demanar el primer crèdit al banc. Amb aquests diners, podria tornar el préstec al banc, pagar el préstec del Carrasco i recuperar l’escriptura del mas i encara quedaria una bona quantitat, per pagar-l’hi una comissió per la feina feta.

 Capítol III

Però hi havia una condició. La seva mort havia de ser un “assassinat”, és a dir, no podia ser d’un accident de trànsit o un accident laboral –com per exemple, despenyar-se pel penya-segat- perquè corria el risc de no “morir” i queda tan sols malferit i amb aquestes condicions no cobrava l’assegurança.

Tan sols quedava acabar de polir un petit detall. El cadàver havia d’aparèixer, el dimarts següent del dia de la Pasqua Florida, perquè la Tomaseta pogués cobrar la totalitat de l’assegurança. Així estava estipulat en el contracte.

Després de llevar-l’hi la vida, el van mantenir durant dues setmanes en un congelador industrial de l’escorxador de Matadepera, on treballava el cunyat d’en Tomàs. El diumenge al vespre van traslladar el cadàver fins al poble i van entrar a l’església transportant el cos entre dos homes, arrossegant els peus, com si fos un borratxo. Allà mateix li van tallar el cap i se’l van emportar per tal de fer-li-ho desaparèixer més tard, per tal de dificultar la identitat del mort.

Mai sabre, perquè van escollir l’església per deixar el cos d’en Tomàs. Més tard vaig saber, que aquell dia mossèn Xavier Maspons, va penjar la sotana.

FI

Rosa C. L.

Abril 2021