―Bon dia, Josep, es nota que venen festes perquè els preus s’han disparat i amb això no vull dir que vosaltres els venedors en tingueu la culpa, però és ben clar que algú de més amunt hi ha de posar remei perquè amb aquest ritme no sé pas on anirem a parar.

―Ja té raó senyora Pilar, i tingui en compte que també nosaltres en sortim perjudicats perquè ens adonem que antics clients d’aquells de tota vida, ara compren a les grans superfícies perquè els surt millor de preu. Sàpiga que si aquesta escalada de preus no s’atura els petits comerços ens veurem obligats a abaixar la persiana.

―Vostès perdonin… Sento destorbar la seva interessant conversa, però és que tinc molta pressa jo, avui ve el meu fill a dinar i no em queda gaire temps per fer bullir l’olla. No és que pretengui passar davant de ningú, però agrairia que em despatxessin aviat. Jo només vull una bossa de taronges i mitja dotzena d’ous.

―Oh, i tant que sí, disculpi’m. De vegades embolico la troca sense adonar-me’n. Josep despatxa aquesta senyora que jo ja m’espero.

―Doncs ja està. Ara que ella ha estat servida ja em pots cobrar les albergínies, els pebrots i els tomàquets. Amb tot això penso fer una bona escalivada. Ah!, espera Josep que també agafaré una bossa de patates i unes quantes carxofes.

―Sort en tinc del carro de la compra, sense ell em seria molt costós dur la compra a casa. Un gran invent, si senyor, això del carret. Ben mirat és una cosa ben senzilla, però ja veus Josep, no fa tants anys que es va donar a conèixer. M’entren suors només de pensar amb les nostres pobres àvies i mares quan, antigament, havien d’anar cada dia a mercat per no haver de carregar tant de pes, perquè és ben sabut que llavors eren moltes les famílies nombroses i això vol dir moltes boques per alimentar. Bé, sigui com sigui no et vull entretenir més ara que veig entrar una altra clienta. Adéu-siau Josep, que tinguis un bon dia.

―Hola… on ets Martina?, ajuda’m, que ja sóc a casa i el temps passa volant.

―Mare, tots aquests pebrots i albergínies no hi caben al forn, ho haurem de fer amb dues tongades i si després els hem de pelar se’ns farà l’hora d’anar a dormir.

―Tu no et preocupis Martina, que ja ho tinc tot controlat. Si cal ja em quedaré jo per acabar-ho. L’important és que demà duguem els pastissets que he fet i l’escalivada a la taula del bon compartir. Ja t’ho dic jo que amb tots els preparatius i la il·lusió que ha posat la gent del poble, la festa d’aquest any serà ben lluïda.

Uf, quina nit més pesada he tingut. He donat més voltes que un molí a l’era i per si no n’hi havia prou m’han acompanyat un seguit de malsons que feien por. Per sort ja ho tinc tot preparat per aquest nou dia que de ben segur serà ple d’alegria i bona companyia a la Plaça Major.

Mentre avança el matí observo les grises nuvolades que s’acosten a poc a poc per la banda de ponent, però de debò que això no em preocupa gens perquè els senyals de pluja sempre apareixen pel cantó oposat. El que ara toca és sortir a escoltar el pregó i participar de bon rotllo amb tot el que els organitzadors ens han preparat.

―Martina, has vist el goig que fan les safates exposades amb aquests menjars tan exquisits? A mi ja em ve salivera a la boca només de pensar en el moment de poder-los assaborir. Sí, ja ho sé… au va, vés amb les teves amigues i passa-t’ho bé.

M’haig d’afanyar, avisen que ara comença el joc de pistes i no m’ho vull perdre. Quan era jove vaig participar diverses vegades d’aquest entreteniment i recordo que m’ho passava d’allò més bé, tot i que no sempre aconseguíem superar les dificultats de les proves. Espero que ara aquí ens ho posin més fàcil.

―Vaja, comencen a caure quatre gotes mal contades. Ànim companyes, que això no és res. Millor així que haver d’afanyar-nos sota un sol que ens faci suar la cansalada.

―Correu, correu tots que això va de debò. De plugim intermitent ha passat a pluja desfermada amb un seguit de llamps i trons. Salvem tot el menjar que puguem i portem-lo sota del teulat dels tractors.

Senyor, quina manera de ploure. Ja no et pots refiar de res, de debò que el temps està tan capgirat com nosaltres.

Doncs sí que està resultant lluïda la nostra Festa Major…! L’estat atmosfèric no ens podia sorprendre millor que amb aquesta tocada de nas.

En fi, a mal temps bona cara, l’any que ve serà millor.

Pilar Zalala