Començar de nou

La Diana te 42 anys esta separada i no te fills. Taxista de professió ha escollit el torn de nit perquè te problemes d’insomni. La Diana va treballar durant quinze anys de secretaria en una empresa d’automoció, però l’empresa es va traslladar a Madrid i encara que li van donar l’opció de continuar treballant si feia el trasllat, no va acceptar perquè significava que també l’Alfons s’hauria de traslladar i buscar feina i la seva situació afectiva no estava gaire clara per prendre aquesta decisió.

Va optar per cobrar la indemnització i acollir-se a l’atur ho que li donaria un cert temps per tornar a buscar feina. Poc desprès es van separar. Amistosament, sense rancúnies. S’havia acabat i no hi havia motiu per continuar una relació que no portava enlloc. Van vendre el pis per un import molt més baix de ho que a ells els havia costat i es van repartir el cinquanta per cent.

La Diana va trobar un estudi de petites dimensiones a la Rambla del Raval. Era un edifici de nova construcció que s’havia fet per dinamitzar una zona molt degrada de la ciutat, amb la finalitat de que els nous veïns fossin més joves que la població actual. El va decorar amb part dels mobles de l’antic pis que també es van repartir amb l’Alfons, la resta els va comprar a una gran superfície per quatre quartos. No necessitava gaire cosa més i tampoc les dimensions de l’estudi donàvem per més.

La seva vida afectiva no te gaires complicacions. Manté relacions esporàdiques que no acostumen a durar gaire temps. No vol tenir cap lligam emocional ni de cap mena. No ha trobat feina ni de secretaria ni d’administrativa, però un amic li ha parlat de que esta buscant algú per compartir la llicencia del taxi. Ell faria el torn de dia i busca algú que faci el torn de nit. La diana no se pensa gaire. Últimament te problemes d’insomni i es passa moltes nits en blanc. La idea d’anar fent milles per la ciutat deserta de nit li atrau i si això ha de ser la seva font d’ingressos, encara millor.

Filla de pares camperols que es van veure obligats a immigrar a la gran ciutat quant els van embargar les terres i la casa perquè la seva propietat estava just enmig del traçat de la nova línia del TAV. Amb la indemnització que van rebre i els quatre estalvis que tenien, van obrir una botiga de queviures al barri del Clot. Era un antic local que anys enrere havia estar una merceria de betes i fils i que portava molts anys tancada. El local tenia a la part de darrere la vivenda que constava d’una sala molt gran on hi havia la cuina, el menjador  i el pati on s’havia construït un petit quarto de bany. Per una petita porta de la cuina s’accedia al pis de dalt on hi havia dues habitacions, una de matrimoni amb la seva sala-alcoba que tenia un gran finestral que quant s’obria donava just sobre la botiga i un altre de més petita, però amb unes dimensions prou acceptables que rebia la llum d’una eixida que donava a sobre del pati.

La Diana recorda la seva arribada a la ciutat i com es va sentir d’estranya en el nou barri i a la nova casa. La seva vida i la del pares havia donat un tomb de 360º i tots plegats haurien d’anar aclimatant-se al nou entorn. Potser per això a ella no li va suposa un gran trauma la seva ruptura amb l’Alfons ni el nou ofici que havia escollit.

El gran zoo humà

La Diana comença el seu torn a les nou del vespre. Recull el taxi i comença ho que ella anomena la ruta per la Barcelona Monumental. Comença a la plaça Espanya on ha quedat a la parada de taxis, davant de l’hotel Palace. Dona un parell de voltes al voltant de la plaça i enfila per l’Avinguda de Reina M Cristina fins el Poble Espanyol, aquí sempre hi ha algun grupet de “guiris” d’aquests que sopen a les sis de la tarda i en acabar volen anar de copes. Normalment els porta al Port Olímpic perquè es una zona que sempre pot trobar clientela que torna a casa a sopar desprès d’haver fet unes copes i prendre unes tapes. Si no te clients, puja per el carrer Marina fins arribar a la Sagrada Família. Li agrada quedar aturada a la parada de taxis que hi ha just davant i contemplar l’edifici tot il·luminat. No deixa de pensar que tot i ser una meravella arquitectònica és un pecat de supèrbia humana.

Si no hi ha cap grupet de japonesos que sol·liciti els seus serveis (aquelles hores són els únics que encara estan fent fotografies al monument), es dirigeix a la zona de restaurants de la Barceloneta. És una zona que no te tanta activitat com antigament, però encara hi ha bastants restaurants que aguanten el tipus gracies als caps de setmana, perquè entre setmana hi ha alguns que inclòs tanquen i nomes obren el dijous, divendres i dissabte per la nit. Altres obren tots els dies però tanquen al acabar l’horari de dinars del migdia. Li agrada acostar-se fins el Passeig Marítim i parar davant de l’Hospital del Mar on hi ha una parada de taxis i si no hi ha molt de moviment acostuma a baixar, encendre una cigarreta i passejar tranquil·lament i estirar una mica les cames i deixant que la brisa del mar esvaloti els seus cabells curts.

Desprès es dirigeix per la Ronda de Litoral  fins el Paral·lel a l’hora que acaben els espectacles. És una zona que últimament torna a revifar una mica, ja que durant molt anys va estar força “apagada”. Ara amb l’obertura novament de El Molino sembla que torna ha haver més activitat. Aquí sempre troba clients. Els que surten dels teatres, els que surten dels restaurants o els que surten dels cabarets.

La Clara és una clienta fitxa. Treballa a un cabaret de l’Avinguda Infanta Carlota, el Mr. Dolar. Cada nit la recull a les tres de la matinada i la porta a casa seva, al carrer Pintor Fortuny, una travessia de la Rambla. En el trajecte la Clara li explica anècdotes de la feina, amb els clients o amb les companyes de feina. Li agrada ho que fa. Va estudiar dansa clàssica i això li permet tenir molta elasticitat quant treballa amb la barra, fent contorsions amb aquell cos que la natura i una mica de bisturí han anat esculpint.

També te com a client fitxo a un conegut polític que cada dos dies (dimarts i dijous) visita a una “amiga”  al carrer Aribau al costat de la plaça Universitat. El recull quant ha deixat a la Clara sobre las quatre de la matinada, perquè sembla que a la seva “amiga” no li agrada dormir acompanyada. Parla poc de política i molt de les meravelles que fa al llit. La Diana, te que fe molts esforços per no riure o per no acabar vomitant. Al deixa a la Travessera de Gràcia cantonada amb el carrer Muntaner. Si algú el veu tornar a aquelles hores sempre pot dir que ve d’una reunió de treball del gabinet de govern o del partit.

Sorpreses de la vida

Avui ha rebut una trucada de la central perquè vagi a recollir un client al carrer Sebastià Bach a la zona alta de la ciutat. El té que recollir a les 9:30 i portar-lo a l’aeroport. És una bona carrera per començar la nit.  A la tornada recull un home que nomes porta d’equipatge una borsa de mà. Vol anar fins a Sant Adrià, just a la sortida de Barcelona i li recomana agafar per el carrer Aragó i enllaçar amb la Rambla de Guipúscoa. Fins ara no ha tingut mai cap problema seriós amb els usuaris, però avui ha tingut una fiblada al pit al recollir a l’últim client. No sap si es per el seu aspecte físic, de fet va vestit correctament, però hi ha alguna cosa en la seva persona que li fa calfred.

Normalment la clientela no acostuma a donar conversa, van rumiant amb les seves cabòries i és ella qui, mirant per el mirall del retrovisor, analitza si pot o no donar conversa. Avui és el client qui engega la conversa. Parla sobre ho malament que va el país, la colla de xoriços que tenim de polítics i ho incompetents que són per governar. A la Diana no li agrada parlar de política. Ella te les seves pròpies idees i respecta las de cadascú, encara que no hi estigui d’acord.

Fa la carrera sense gaires complicacions. Aquella hora del vespre hi ha poc trànsit. Al passar el pont que creua el riu Besòs el client li indica que giri a l’esquerra, un carrer sense asfaltar que va paral·lel al riu i la fa aturar davant una portalada d’un magatzem. Quant la Diana li diu l’import de la carrera, sent una cosa freda al clatell. No s’ho pot creure. L’estat apuntant amb una pistola?. És l’últim pensament que li ve al cap.

Rosa C.L.