No he oblidat aquelles llunyanes vacances d’estiu. Jo tenia vuit anys quan els avis Marcelí i Rosa em van dur a passar el mes d’agost a la casa que uns amics seus tenien a Astúries. La idea era que allí em podia refer i agafar més bon color després d’una malaltia que m’havia deixat amb un preocupant estat anímic.

El lloc d’aquell destí era a poca distància d’un petit poble rural amb no gaires habitants. Recordo molt bé la casa on ens vàrem allotjar. Es tractava d’una antiga construcció de pedra a la que s’havien afegit molts elements de fusta, tant a l’interior com a l’exterior, cosa que li conferia un aspecte molt agradable i acollidor. A més, es trobava al bell mig d’un extens prat envoltat de muntanyes i vorejat per les tranquil·les aigües d’un riu no gaire profund.

Pot donar la impressió que la solitud d’aquell indret i la falta d’amics no eren el millor lloc per a una nena de la meva edat, però el cert és que jo de seguida em vaig trobar a gust i feliç emmig d’un paisatge que fins llavors tans sols havia vist a les pel·lícules o en alguna postal.

Em passava estones empaitant papallones, llegint mentre escoltava el cant dels ocells, xipollejant i tirant pedres al riu o jugant amb el gat i el parell de gossos que algú del poble deixava que vinguessin a fer-me companyia. Trobava a faltar les flors, m’hauria agradat collir un bon ram per als avis però per allí gairebé no n’hi creixia cap i això em semblava ben estrany tenint en compte que erem a ple estiu.

Un vespre, tot corrent darrera dels gossos no vaig fer cas de la recomanació de no apropar-me al bosc però el cas és que ja era al seu davant i, moguda més per la curiositat que per la prudència, em vaig atrevir a endinsar-m’hi sense aturar-me a pensar que la tarda avançava i la claror del dia no trigaria a declinar.

Sempre en companyia d’aquells amics peluts vaig anar seguint un estret caminet que s’obria pas entre els esbarzers i així vaig arribar a una clariana on hi creixia una pomera tan esplèndida que em vaig sentir convidada a collir tantes pomes com volgués.

Recolzada d’esquena al seu tronc em vaig fer un tip d’aquesta fruita; tenia gana perquè no havia berenat i s’acostava l’hora de sopar. Em sentia tan a gust estant allà que vaig tancar uns moments els ulls per fruir millor de la bona olor que junts desprenien les pomes i el bosc.

El sol s’anava amagant ràpidament darrera els arbres, cedint així el pas a una lluna plena que tot just es començava a dibuixar dalt del cel. De sobte tot va succeir molt de pressa. Per tot l’espai d’aquell sotabosc van anar sorgint i creixent un gran nombre de flors: Margarides, Campanetes blaves, Dents de Lleó, Malves, Orenga, Jacints, Lavanda, Romaní, Roselles… Va ser un espectacle tan inesperat i meravellós que fins i tot ara em resulta impossible de descriure.

Em va costar molt prendre la decisió de tornar cap a casa, de debò que m’hauria quedat allà fins la matinada però no volia fer passar més ànsia als avis, així és que amb tota la tristor del meu cor vaig marxar ben de pressa, abans que la força d’aquell bell moment no m’atrapés del tot.

Em van dir que tot plegat havia estat cosa de les pomes, que en vaig menjar massa i en sentar-me malament em van produir al·lucinacions, però jo no tinc cap dubte, el que vaig veure era ben real i també tinc clar que van ser els entremaliats éssers diminuts que poblen aquelles terres, els que van fer que només a les nits de lluna plena creixessin en aquell bosc les més boniques i senzilles flors.

Pilar Zabala