En un indret molt llunyà, hi havia una vall amb un bonic i petit poblet travessat per un rierol i vorejat per un bosc que s’anava enfilant cap el cim d’una alta muntanya, tot resseguint una cascada d’aigües clares i cristal·lines que anaven a formar part del riu. Era un indret meravellós, solejat i on no hi faltava l’aigua, així que tant als camps sembrats dels camperols com al bosc la vegetació creixia ràpida i harmoniosament.

Però amb el pas dels anys, els vilatans s’adonaren que així com el que plantaven a la vall, creixia cada dia una mica, la vegetació del bosc només ho feia quan hi havia lluna plena, fins i tot quan arribava la tardor, les fulles dels arbres només queien o canviaven de color les nits que lluïa aquesta lluna al cel.

Un parell de vailets del poble, en Dídac i l’Enric, van decidir anar a acampar al bosc uns quants dies tot esperant descobrir que hi passava,  perquè feia poc que la lluna plena, havia omplert de claror el cel il·luminant tot l’indret. Quan es feu de nit, un cop ben arraulits dins els seus sacs, es posaren a menjar un dels entrepans que havien portat. No era prudent fer foc al bosc, mentre ho feien, en el silenci i solitud que els envoltava, van sentir uns petits gemecs.

-Ui! -digué en Dídac-, has sentit algun soroll? Tinc una mica de por perquè sóc conscient de que estem sols.

-Tens raó, -digué l’Enric-, jo també he sentit gemecs i sospirs.

- Què passerells que sou els vilatans! -digué una veueta molt fineta- No veieu més enllà del nas. Què vol dir que esteu sols? Només perquè hi ha silenci no pot haver vida al bosc? Sóc a prop vostre i gemego perquè estic una mica cansat de tota la feina que m’ha tocat fer.

En Dídac i l’Enric, s’abraçaren morts de por perquè no veien qui els parlava. De darrera d’un pi, va sortir un petit follet, vestit amb uns pantalons blau marí plens de dibuixos d’estels i un jersei amb una gran lluna plena pintada sobre el pit.

-Qui ets tu? -demanaren els amics.

-Un dels molts habitants que té el bosc. A més d’ animalons que vosaltres no heu vist mai perquè no us hi heu fixat, també hi vivim els follets. Jo sóc un dels servents de la Mare Terra. Amb els meus companys intentem controlar que l’engranatge de la natura funcioni a la perfecció.

-Que vols dir amb això? Quines tasques porteu a terme els follets?

-Doncs mireu, ens trobem en un temps en que els homes no protegeixen la natura i la destrossen tant com poden per esport o per motius econòmics. Així que la natura ha decidit fer una espècie del que vosaltres en dieu vaga. Els arbres es neguen a créixer perquè els talen, les flors estan fartes de que les maseguin, les tallin i destrossin es seus bonics colors, així que tota la vegetació ha decidit fer una Vaga de Creixement. Això vol dir no treballar més en el difícil i a vegades complicat procés de desenvolupar-se.

- I els follets, mentrestant que feu? -digué l’Enric-.

-Els follets fem varies feines, entre elles la feixuga tasca de convèncer els arbres a estirar les seves arrels i anar creant noves branques, tot seguint el procés de la natura que a molts d’ells els obliga a despullar-se de fulles quan arriba la tardor. En quanta les flors, a vegades les hem d’ajudar a pintar-se de bonics colors, inclús hem de convèncer a l’aigua que segueixi fluint com ara perquè sinó molts animalons hauran de marxar del bosc.

-Sí, digué en Dídac però amb això no expliques perquè només creixen amb lluna plena.

-Doncs és ben fàcil d’entendre. Fan una mica com vosaltres que quan feu determinades vagues després hi ha represàlies, així que ells per dissimular només treballen amb lluna plena perquè llavors tot el bosc s’il·lumina i és molt fàcil veure qui treballa i qui no. Llavors quan canvia la lluna i la foscor arriba al bosc, fan vaga i no treballen, amb l’esperança que vosaltres us adoneu del que feu malament i milloreu les vostres actuacions, arribant a un bon equilibri amb la natura.

Montse Sales