nov 21

 

images tic tacJa sé que és absurd que cada nit, en el moment d’anar a dormir, activi el botó del despertador per a que soni a les vuit del matí. És absurd perquè estic jubilada i ja no em cal marcar l’hora per anar a treballar. És absurd perquè ara dormo menys; tant és així que, la majoria de vegades em desperto cap a les sis del matí i ja no aconsegueixo  dormir més. Cada vespre sóc conscient de l’absurd que resulta el meu gest però, no ho puc evitar. Necessito saber que el despertador vetlla per mí, no fos cas que m’aixequés massa tard, sobretot a l’hivern, quan les matinades son més fosques.

El despertador… aquest objecte posseidor en altres dies d’una odiosa estridència metàl·lica, va ser la causa de que durant molts anys el considerés tan valuós i necessari com menyspreable.  Recordo que, en despertar-me cada matí no festiu, li dedicava els meus  pitjors pensaments per atrevir-se a destorbar l’imperiosa necessitat que jo sentia de  dormir una mica més. Llavors, quan era jove i bonica,  mai en tenia prou de dormir. És ben cert que amb el pas del temps tot canvia. Ara el so constant, acompassat i discret del seu tic- tac, acompanya les meves vigílies abans de submergir-me dins les flonges nebuloses de Morfeu, però… cosa extranya,  avui ja a prop de les tres de la matinada, encara vagareixo desperta per l’espai sideral més aixerida que un ginjol.

Au vinga, Claudina, deixa ja de donar voltes i més voltes com una croqueta a mig rebossar. Deixa que els pensaments passin sens més davant teu, no et distreguis i intenta centrar-te en el buit, en el no res. Ommmmmm…  No hi ha res a fer, ho he provat una vegada i un altre però no em funciona, i allò de les ovelles tampoc ha resultat;  les molt impertinents intenten saltar la tanca totes a l’hora i així no tinc manera de   poguer-les comptar. Impotent davant la llarga vigília em deixo atrapar  pel conjunt d’imatges que agafen el relleu. Són imatges que ocupen i distreuen la meva ment amb una successió de  situacions  que,  estic segura,  perdran importància a la llum del sol, però que ara, en aquest moment, em mantenen lligada a una sèrie de pensaments  que avancen enganxats com els vagons d’un llarg tren de mercaderies.    

Tic tac, tic tac.  El rellotge, fidel a la seva feina, segueix avançant i marcant cruelment les hores, els minuts i els segons que defugen de la meva vida. Si, he dit que defugen, pero no que es fonguin en el no res. Es dirà que sóc una incrèdula i una somnia-truites, ja ho sé, però m’agrada i em reconforta pensar que la Dina (la nena que vaig ser) segueix  estant en un altre lloc, en una altre espai; dins el que es defineix com un altre dimensió.  Ara mateix  la penso allà on sigui, amb vuit anys. És dilluns i va camí de l’escola. Dins la cartera porta la enciclopèdia, les dues llibretes, (la de “net” i la de “brut”), el llapis, la maquineta de fer punta, la goma d’esborrar i la bata blanca curosament plegada. Vesteix l’uniforme blau marí reglamentari,  amb la faldilla plisada i el  corresponent  ribetejat  més clar al voltant del coll, del cinturò i també de la tapeta que, sortint de sota el coll, baixa fins a la cintura. Camina al costat del Manel, el  germà gran, que la força a còrrer carrer amunt mentre no deixa de renyar-la.  Està empipat perquè en aquesta ocasió li ha tocat a ell acompanyar-la i això de fer de mainadera no li agrada gens. De res serveix que ella li digui que no en te la culpa. La Dina té ganes de plorar però s’aguanta, no vol donar aquesta satisfacció al seu germà. A part d’aquet incident la Dina té un altre preocupació. No ha acabat de fer els deures i, tot i que ha après molt bé la lliçó, tem que quan arribi el seu torn es quedi amb la ment en blanc, com ja li ha succeit altres vegades. Sor Adelaida és molt rigorosa i exigent, mai somriu i la seva  presència, amb  l’hàbit negre fins els peus, la creu al pit i el llarg rosari, també negre, penjat a un costat de la seva cintura, l’intimida d’alló més. Ara veig a la Dina en un altre pla.  Està tranquila i se sent  feliç,  és  al “recreo”, asseguda en un banc al costat de dues nenes que l’escolten amb  atenció. Està explicant un conte d’aventures, on els protagonistes són  “el guerrero del antifaz” i la coratjosa princesa d’un regne molt llunyant. Inventar històries li agrada d’alló més a la Dina.

Tic tac, tic tac. Bossins de Física Quàntica…  El temps és intemporal. Passat i present sons relatius. Viatjar a la velocitat de la llum.  Altres galàxies. Altres dimensions.  Altres  mons, llunes i sols.  Llum d’estrelles que fa anys  han deixat de ser. Travessar un forat negre i avançar de manera vertiginosa cap alló desconegut, cap a altres universos, cap a l’infinit…

Surant en un espai faltat de gravetat, rodolo i rodolo sense remei, perduda en mig d’una foscor que m’aclapara i desconcerta.

Tic tac, tic tac.  Riiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiing… Són les vuit del matí. Cumplint amb el programa, el despertador ha deixat escapar el seu so punyent i atabalador.  –Apa Claudina, quin bot has fet damunt el llit per culpa d’aquesta inoportuna bèstiota enllaunada.

Estic ben confosa.  Hem pregunto si de debó he estat desperta gran part de la nit o tan sols m’ho he imaginat? Ha estat tot plegat un somni d’última hora o m’he adormit tan aviat com m’he ficat al llit? Au vinga Claudina, deixa-ho estar i espavilat. Un bon raig d’aigua sota la dutxa et posarà en órbita ràpidament cap el dia d’avui. Som-hi.

Pilar Zabala

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress