feb 14

imatge-3klopNo vaig trigar a comprovar que aquelles butaques de fusta eren força incòmodes i, a més, crui-xien desagradablement amb el més petit moviment. El meu pensament va ser canviar de lloc, però aviat ho vaig deixar córrer en adonar-me que el problema seguia estant en la majoria de seients.

Per a la meva mala sort, el soroll i la gatzara van anar pujant de to a mesura que s’omplia la sala. Era la primera vegada que jo anava a aquell cine  i desconeixia que la major part del seu públic habitual era mitjanament jove. No hi havia dubte que acudien motivats per les pel·lícules d’acció i aventures que allí acostumaven a projectar.  La que ara presentaven  havia estat mítica en el seu temps i  jo volia tenir el goig de tornar-la  a veure.

Per fi van tancar els llums i va començar a aparèixer a la pantalla un regitzell de noms, destacant entre tots ells el de la famosa estrella Deborah Kerr i el cèlebre Stewart Granger com a principals protagonistes. Una gran ovació acompanyada d’una més gran cridòria entusiasmada va seguir a l’anunci del film “Las minas del rey Salomón”.

La seva estrena va ser tot un èxit.  L’any 1950 va ser guanyadora dels Oscar a la millor fotografia i al millor muntatge. Encara recordo  l´emoció que  vaig sentir en descobrir la seductora bellesa del país africà.

No he oblidat que la trama girava al voltant d’una expedició per terres africanes, guiada per un caçador (Stewart G. ), a fi d’anar a la recerca d’ un home,  marit d’una dona que estava disposada a trobar-lo al preu que fos, (Deborah K.)  després que ell la deixés per seguir el rastre d’una fabulosa mina de diamants. L´aventura estava  amanida i ben servida.

Passats els primers moments de gran xivarri, un agraït silenci es va estendre per tots els racons de la sala. Cap remor aconseguia desviar l’atenció del que succeïa a la pantalla.

Així de bé anava tot quan, de sobte, l´estrèpit causat per un objecte que baixava rodolant per les escales del “galliner” va acabar impactant als meus peus. L’objecte en questió era una ampolla de vidre i l’enrenou que va formar és fàcil d’imaginar. Algunes veus van deixar sentir les seves queixes, entre elles la meva, i d’altres van esclatar amb unes sonores riallades.

El cert era que em sentia força empipada. És que no hi havia manera de poder veure la pel.lícula amb una mica de tranquil.litat?. Coi de juvent! I ara l’ampolla què?

En acabar la sessió vaig decidir agafar l’envàs per llençar-lo al primer contenidor que trobés i, amb pas decidit, vaig sortir al carrer tot pensant la pinta que deuria fer jo caminant per la Gran Via amb una ronyosa ampolla buida a la mà.

Trobat el meu objectiu, ja em disposava a llençar aquell envàs brut i pringós, quan em vaig adonar que a dins hi havia un paper cargolat. Plena de curiositat, em vaig dir que bé es podria tractar del missatge d’algú que es trobava en una situació molt apurada. Fos com fos, el cas és que, decidida a descobrir què hi deia, vaig seguir pas endavant amb els dits ben aferrats al coll d’aquella misteriosa ampolla.

Un cop  a casa vaig poder extreure el paper i… vet aquí el que posava:

“Som una colla d’amics “moters” de ment oberta, sensible i molt sana. Els més cabals de tots els que hagis sentit a parlar. Si creus que el món ja t’ho ha donat tot, uneix-te a nosaltres i t’adonaràs de la infinitud de nous paisatges, de nova gent i noves cultures que pots arribar a descobrir i gaudir”.

Requisits principals: Ser honest. Disposar de temps suficient. Sentir passió per l’aventura, Respectar la gent, els animals i la natura. Compartir amb els altres el més senzill de la vida.  Si estàs d’acord posa’t amb contacte amb nosaltres.”

Ben a punt vaig estar d’estripar aquell paper pensant que no era més que l’ensarronada d’alguna agència de viatges, o un “ganxo” perquè comprés una moto. Després, la curiositat em va guanyar de nou.  Vaig  trucar al número que indicava i…

Qui m’ho anava a dir. Aquí em teniu, rodant pel món damunt una moto tipus Harley. Estic jubilada, encara tinc forçes i ningú m’espera. La meva edat no ha estat impediment per ser acceptada dins d’aquest grup de gent responsable i solidària que es desplaça per ajudar allí on fa més falta. Us deixo, la colla motera m’espera.

Pilar Zabala

 

 

 

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

2 Comentaris a “El film i l’ampolla”

  1. teresa vidal escrigué:

    Molt bo l’escrit, perque has explicat quasi dues películ.les, una la que es projectava al cinema, i la que vas anar teixint amb la teva flamant
    Harley. Ho he passat molt be amb les teves peripecies.
    Fins aviat. Una abraçada.

  2. Rosa C.L. escrigué:

    Ei iaia motera!!!
    que amagat que ho tenies.
    M’has fet pensar amb un altre película molt bona EASY RIDER (Buscando mi destino). Que consti que la traducció no te res a veure.

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress