oct 10

 

 imagesbien 4Tancades dins d’un moble sabater, comprimides i sense prou aire per poder respirar, hem passat molts mesos a les fosques. La noia que se’ns va endur de la sabateria amb tant d’entusiasme ha acabat utilitzant-nos tan sols unes poques vegades, cosa que evidencia de manera molt clara que ha perdut tot l’interès que sentia per nosaltres.

Encara que una mica tard, faré les presentacions. La meva companya i jo formem un parell de sabates de pell fina molt elegants, de color vermell i amb un taló de sis centímetres d’alçada. A ella li correspon un peu del costat dret i a mi un de l’esquerre.

Són moltes les vegades que ens hem preguntat per què altres companys de menys qualitat tenen la sort de ser acceptats i nosaltres no?  El cert és que no ho acabem d’entendre…

Calla, espera un moment! La noia ha obert el calaix i sembla que aquest cop ens mira amb atenció. Sí, per fi s’ha decidit i ens treu d’aquesta presó, però… què fa ara? Per què ens fica dins d’una bossa? Vaja, ja tornem a ser a les fosques.

Oh, ara ens treu de la bossa, ens deixa al carrer i s’en va. Això no m’ho esperava.

—No, no te´n vagis, per què ens abandones? potser no som del teu gust? t’hem fet cap mal? Torna, ens adaptarem als teus peus, t’ho prometo.

Ha estat endebades, la noia ha marxat sense mirar enrera i ara la meva companya i jo som a terra, encegades per la llum del sol i a tocar d’uns cartrons que s’arrepengen en un gran embalum de plàstic dur de color gris. La gent que passa ni tan sols s’atura a mirar-nos. Què será de nosaltres?

Un noiet de pell bruna i ulls tristos ha vingut cap a nosaltres, ha valorat la nostra qualitat  i,  després de ficar-nos dins d’una vella bossa d’esport, ens ha col·locat dins el seu carro metàl·lic, al costat d’una nina bòrnia i uns ferros rovellats. De mica en mica el volum de papers i de deixalles arreplegades ha anat creixent fins a arribar a la capacitat màxima d’aquell vehicle improvisat.

No ha estat fins llavors,  després de les hores passades recorrent places i carrers, que el noiet s’ha dirigit fins un descampat on un grup de gent heterogènia, d´edats i procedències diverses, esperen el seu torn aferrats als seus carrets davant d’una vella camioneta plena de guixots.

Després d’un breu “estira i arronsa” entre l’espavilat comprador i el jove buscador de ferralla, aquest ha hagut de cedir la seva mercaderia per “quatre quartos mal comptats”. He vist marxar el pobre noi amb el cap cot i arrossegant els peus amb gran desànim. Això em fa pensar que la misèria i la mala sort no és cosa d’uns pocs.

El cas és que, sense saber com, hem anat a parar dins l’espai mig enderrocat d’una antiga fàbrica de ves a saber què.  Ara les andròmines, els trastos vells i els parracs són els seus ocupants preferents i nosaltres, les sabates vermelles, hem passat a ser un número més en el munt de sabatots, botes i botins, amb tacons o sense, atrotinades o no, que jeuen espantades en un racó.

A trenc d’alba ens sorprenen les veus d’un grup de gent que es va distribuint amb rapidesa al llarg de la nau, mentre explora amb ulls inquisidor la quantitat de tresors que s’apilonen arreu. Una dona s’acosta decidida al nostre “sabatorum” i comença a fer una tria de les que li semblen més aprofitables. Tenim sort, entre elles hi som nosaltres.

Ara ens trobem en un mercat a l’aire lliure, ben arrenglerades damunt un llençol que ha conegut temps millors. Aquí el brogit és constant i el pas de la gent no s’acaba. Molts ulls es fixen amb la mercaderia exposada i algunes companyes d’exili ja han tingut la sort de ser escollides, però nosaltres, tot i  que intentem mostrar el nostre millor somriure, encara seguim aquí esperant comprador.

Per fi cridem l’atenció a una dona de  bon aspecte  que sembla ratllar la cinquantena. Ens observa atentament, ens  gira pel davant i pel darrera i després comprova si som a la mida dels seus peus. Quin goig! Li anem tan bé com un guant.

La sabata dreta i jo ens abracem i saltironegem d’alegria dins de la bossa que ens du camí a una nova llar. Per fi s’ha acabat el nostre patir. Tenim una altra oportunitat per demostrar que podem servir i lluïr.

—Mira filla quines sabates tan boniques he trobat en un mercat, em van perfectes. Oi que recorden aquelles que vas dur en el teu últim aniversari? Ja et vaig dir que m’agradaven molt i mira per on ara he aconseguit unes que s’hi assemblen.

Pilar Zabala

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

Un comentari a “El periple d’unes sabates”

  1. Martina del Clot escrigué:

    Quina història tan bonica i que be descrius el “recorregut” que fan fins arribar a la seva nova llar. Molt bo el gir final de la narració.

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress