feb 09

DeterioramentEcosistemesMarinsim 2

La mitja claror del nou dia queia a plom damunt el territori. Una gran concentració de núvols provinents del sur avançava, lenta però inexorablement en el seu camí cap al nord, empès per la inesperada arribada d’un vent massa glaçat per l’època. .

Enmig del mal temps que s’anunciava, tan sols uns tímids raigs de sol s’aventuraven a omplir de llum el cim de la muntanya més costeruda i ferma d’aquell entorn. Un lloc abrupte i certament solitari però que no deixava indiferent a tot aquell que s’hi acostava.

Tot i així jo seguia caminant endavant en el meu segon intent d’aconseguir el meu objectiu. Aquest cop res ni ningù m’impediria arribar fins el Coll de Plantada i fer realitat un vell propòsit massa temps posposat. Volia descobrir quin misteri s’amagava al fons de la mal anomenada Llacuna D’aniràs i No Tornaràs. En realitat es tractava d’un llac de profundes aigües subterrànies provinents de ves a saber quin altre continent.

Era avançat el migdia quan per fi vaig arribar al lloc esperat. Fosques nuvolades s’extenien sota el coll que jo acabava de coronar impedint-me apreciar la planura de la vall que havia deixat enrera, un panorama totalment diferent del que ara contemplava amb gran satisfacció: boscos d’avets i pins, planures d’herba menuda i un rierol com a senyal del incipient desglaç. Vaig agraïr aquell moment i que el sol lluís magestuós i generosament atemperat.

Tot seguit vaig córrer emocionada cap a la vorera del llac on la verdor del seu entorn es reflectia com un mirall en la serenor d’unes aigües tranquil·les i refulgents.

No ho vaig dubtar ni un moment, tot i la fresca que feia em vaig ficar de cap a dins. De sobte, mentre nedava plàcidament em vaig adonar que un seguit de petitíssims cossos brillants seguien les meves evolucions a molt curta distància. Vaig intentar atrapar-los en més d’una ocasió però eren tan ràpids i esmunyadissos que no ho podia aconseguir, al mes mínim moviment que feia per acostar-me fugien esperitats per tornar a aparèixer en pocs segons al meu costat.

Era ben clar que aquells diminuts èssers, o el que fossin, volien cridar la meva atenció. Em provocaven sens parar fent-me pesigolles als peus i massegant-me les orelles. Em vaig dir que si no els volia deixar escapar no tenia més remei que seguir el seu joc, i els vaig deixar fer.

La qüestió va ser que, empesa per una curiositat més forta que el propi sentit comú em vaig deixar endur gairebé sense adonar-me fins a un nivell més fons, on una difusa llum provinent de l’abisme em va animar a seguir baixant encara més.

Acompanyada en tot moment per aquells punts de llum joganers vaig arribar a una profunditat força considerable, i ho vaig aconseguir moguda por un sentiment de confiança i una sobrevinguda agilitat. Sorprenentment el meu cos no mostrava cap signe de cansament, i el millor de tot és que no em calia respirar.

No em sabia avenir, el que llavors va sorgir al meu davant em va deixar bocabadada. Una increible fosforescència fluia de manera intermitent per les raconades d’aquella fondalada escampant la seva lluminositat per tot arreu. Un seguit de bombolles, peixos, cargols i cargolines, cucs, tortugues, i també molts sers fantastics que desconeixia brillaven cadascú amb els seus particulars colors.

L’abundant vegetació que s’estenia arreu cobria imponents roques foradades. Qualsevol cosa, com arrels, branques, troncs, restes de embarcacions i tota mena d’objectes abandonats al llarg del temps servien d’habitatge a aquells éssers vivents.

Em trobava en un lloc prodigiós i gairebé mític, un nou món subterrani tan fabulós que superava la meva capacitat d’imaginar.

Era conscient de la experiència tan excepcional que estava vivint i com que estava segura que una altra ocasió com aquella no es tornaria a repetir, vaig tenptar un cop més la meva bona sort i vaig decidir continuar baixant fins al més profunt d’aquell avenc. De ben segur que descobriria altres formes de vida meravellosament extraordinàries.

El cas és que alguna cosa hi havia de cert en aquell llac anomenat “Aniràs i No Tornaràs”.

P. Zabala

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress