Quan l’avi Joan era un marrec de vuit anys i corria per la platja de Burjassot, va trobar-se un bon dia un rellotge de butxaca mig enterrat a la sorra. La lluento de la cadena que sobresortia de la resta, el va fer frenar de sobte la seva corredissa. Tot seguit, es va ajupir, va esgarrapar la sorra i va rescatar un vell rellotge. Tenia el vidre escardat i una de les agulles estava fora del seu lloc. Però pel petit Joan allò va ser un tresor enterrat a la sorra i que només ell havia estat capaç de trobar. Amb tota la seva innocència i alimentat per la seva fantasia, va imaginar que aquell rellotge formava part d’un tresor enterrat a la platja per algun pirata, que potser pensava tornar algun cop a recuperar el seu preat boti. Va anar corrents cap a la vella barraca, situada entre la platja i l’albufera i li va ensenyar a la mare el tresor que havia trobat. La mare, dona seca i austera li va dir que allò no valia res i que no servia ni tan sols per porta empenyorar perquè no li donarien ni deu rals.

Però en Joan no pensava igual que la mare i va pujar a correcuita dalt de les golfes de la barraca on guardaven la collita de la petita horta, que la mare cuidava com la nineta dels seus ulls i aixecant una màrfega  plena de fullaraca de les panojas (panotxes) que feia servir per dormir, va agafar una capsa de llauna on guardava les seves pertinences més preuades: unes bales de coloraines, uns cromos de soldats muntats a cavall, un escapulari que li havia donat el mossèn de la parròquia i ara el vell rellotge trobat a la platja, que també entraria a formar part dels seus tresors.

Cada nit abans d’anar a dormir li donava corda, perquè encara que sembli impossible, el rellotge funcionava. No marcava les hores, perquè li faltava una busca, però la maquinària seguia girant: tic-tac, tic-tac…, amb aquest so en Joan quedava adormit cada vespre després de sopar. Amb el primer sou que va guanyar anant a la verema als camps de França, va fer arreglar el vell rellotge, que mai havia deixat de funcionar, encara que no marcava les hores. Van passar els anys i l’avi Joan es va casar amb la Roseta, van tenir quatre fills i sis nets. El vell rellotge va passar al fill gran, el Joanet, que només va tenir una filla, la Maria Rosa –aquesta soc jo- i que va heretar el rellotge que un dia un pirata de L’Illa de Les Tortugues va deixar enterrat a la sorra de la platja de Burjassot.

Rosa C.L.

maig 2021