Quan va néixer la Roser,  va sorprendre a tothom. No va plorar. El metge li va donar dues bones galtades al cul, però la Roser quan notava el cop, somreia i del seu petit culet sortia una petita i bonica floreta que queia a terra. Metge i infermeres estaven admirats i quedaren sorpresos quan la mare els va demanar que no ho expliquessin a ningú, que era una característica amb què naixien totes les dones de la seva família i que no tenia gens d’importància.

Aquell mateix dia caigué una forta nevada i van tallar la carretera del poble, no s’hi podia passar, però malgrat tot a la tarda aparegué una tieta que volia conèixer la criatura.
El metge molt sorprès, li demanà com havia pogut arribar si la carretera era tallada i encara es sorprengué més quan la resposta va ser que havia trobat una carretera aèria per on si circulava molt bé, a part que a aquella hora hi corrien molt poques escombres.

L’endemà donaren l’alta a la mare i acompanyada de la seva criatura i del pare, tornaren cap a casa seva. Pujaren al seu cotxe i al començar a circular, per allà on passaven, la neu s’anava fonent mentre al costat del cotxe hi aparegué un estol d’ocells de bonics colors que anaven piulant tot dient: bnvinguda, benvinguda… Per fi arribaren a casa seva .

 Quan la nena començà a caminar s’enfilava per les escales que portaven a les golfes intentant entrar a una habitació que sempre estava tancada amb clau. Quan va ser més grandeta i dormia menys, a les nits sentia a la mare que dins d’aquella habitació cantava estranyes cançons i al mateix temps notava una forta fragància on ella distingia l’olor de diferents plantes medicinals: romaní, farigola, lavanda…

De dia anava a l’escola que no li agradava gaire, perquè tot era massa acadèmic i a ella li agradava estudiar la natura mentre corria, passejava i observava els camps amb les seves plantes i animalons. Però això a l’escola no els semblava interessant i preferien ensenyar temes de natura a través dels dibuixos de llibres. També li agradava molt, al tornar a casa, anar a una rudimentària botiga on la mare venia remeis d’herbes, elaborats per ella, i visitava malalts a qui els resolia els problemes amb les barreges de plantes que feia. La Roser, a poc a poc s’aficionà a estudiar l’efecte de les plantes al cos humà i quan tenia dotze anys, en sortir de l’escola, ja es trobava una filera de persones que li volien consultar els seus problemes o les seves molèsties físiques.

Totes les remeieres d’aquelles contrades es trobaven de tant en tant per intercanviar coneixements, així que totes elles eren dones instruïdes. Això creava enveges entre les dones dels poblets i molta inquietud als poders fàctics, generalment compostos per homes que d’instrucció en tenien ben poca.

Quan la Roser tenia quinze anys ja era tota una experta. Un dia el cel es començà a omplir de núvols negres mentre a tots els poblets es creaven grups de gent que estava decidida a posar fi a totes les remeieres. Les remeieres i les seves famílies es trobaren en un indret amagat al mig del bosc per fugir totes plegades. Amb l’albada, tota la gent dels pobles, miraren cap al cel, ja que encara que s’anava aclarint de núvols el sol no arribava a terra.. Amb gran sorpresa veieren que hi havia una gran escampada d’escombres que servien de vehicle a totes les fugitives.

Mai més hi hagué remeieres per aquelles contrades , però la meva família i jo hi anem sovint d’excursió i cada vegada que veiem alguna dona collint herbes, ens hi atansem per veure si és la Roser.

Montse Sales