set 25

Feia estona que l’Ann esperava. Aquell matí, per fi, després de molt temps de no veure’l, havia decidit  trucar-lo. Hi havia pensat tantes vegades en aquell retrobament, se l’havia imaginat en tantes ocasions.. Trucar havia estat tot un esforç. L’última vegada que havien parlat, havien discutit fort. Ella, finalment, menjant-se el seu orgull, havia intentat persuadir-lo.. demanant i suplicant, però ell no havia volgut escoltar-la. L’havia repassat de dalt a baix, amb aquella mirada seva incisiva i penetrant i, després, havia marxat sense sense fer-li cas. Des d’aleshores, mai més havien tornat a parlar.

Ann havia nascut en una acomodada família neoyorkina i la seva vida hauria d’haver estat fàcil plaent i relaxada. Però, durant el últims anys, la seva existència s’havia tornat monòtona i rutinària. Tot i que hi havia un munt de gent que venia a veure-la diàriament, no es relacionava ni parlava gairebé amb ningú. Vivia sola i havia desfet  tot el contacte amb el seu cercle d’amics. Feia temps que havia deixat de  veure  la  seva mare i el seu pare, i, fins i tot havia perdut la relació amb la seva germana Beth. Havia deixat d’estudiar i de treballar, de fer tot allò que li agradava: viatjar, passejar, anar de compres, assistir a les festes nocturnes.. De mica en mica, s’havia anat tornant cada vegada més solitària i havia anat adquirint una tèndència profunda a la tristesa i la nostàlgia.

Portava ja molts anys asseguda en aquella cadira de fusta, davant d’aquella taula de marbre, prenent aquell cafè inacabable…  Molts anys vestida de la mateixa manera, amb aquell abric verd amb coll de pell i el barret de color ataronjat. Tants que ja havia perdut el compte. Tancada entre quatre parets, sense moure’s, concentrada, dins d’ella mateixa, pensant en les seves coses i esperant no sabia ben bé què havia anat oblidant com era l’exterior. Vivia automàticament, en una situació que s’allargava i es repetia fins a l’infinit.

Per això l’havia trucat. Ho havia de fer. Aquell matí, havia trucat  l’ Edward, l’ Edward Hopper per donar-li un últimatum. Estava decidida a tot. Durant els últims dies d’elaboració del quadre, quan ell repassava i donava les últimes pinzellades, ella, en adonar-se que era l’únic personatge de la tela, li havia expressat i  explicat clarament que no volia estar  tota sola per sempre, asseguda indefinidament davant d’aquella cadira buida sense poder parlar ni comunicar-se amb ningú. Després de molt discutir, li havia pregat:

―Si us, plau, si us plau,.. no em deixi’s així, sola. Ed, pinta un altre personatge al meu costat…

No, aquesta vegada no suplicaria sinó que exigiria. Ell, encara que fos un gran pintor de renom, no podia disposar de la seva vida d’aquella manera. No hi tenia cap dret. Li diria amb tota fermesa:

―Edward, aquesta vegada hauries d’acabar el quadre, completar-lo. No pots seguir deixant una cadira buida. Pots pintar, per exemple, la meva amiga Evelina o la Margaret o la meva germana Beth amb qui sempre he tingut molt bona relació.

Inesperadament, mentre anava imaginant l’escena, ell va aparèixer. Se li va plantar davant, mirant- la fixament, com sempre. Segur d’ell mateix. Ann va quedar muda i no va saber què dir-li. No es va atrevir, no va ser capaç de tornar a demanar i suplicar, a repetir la mateixa  conversa, la  mateixa discussió. El seu posat arrogant la va dissuadir de qualsevol demanda. Ell, indiferent, se la va tornar a mirar de dalt a baix. I va afirmar amb rotunditat:

―Ja ho saps, Ann, no pot ser. No hi ha res més a dir. No hauria d’haver vingut.

No li va quedar cap més remei. Va començar a planejar-ho tot, minuciosament, amb detall. Va esperar fins les vuit, quan els vigilants tancaven totes les llums i les portes del Museu i marxaven. Llavors, sense rumiar-s’ho més, va beure d’un glop el cafè que li quedava a la tassa i es va menjar una de les fruites vermelles del fruiter, després es va treure l’abric, el barret i el guant de la mà esquerra i els va deixar sobre la cadira. Finalment, intentant no fer soroll, va saltar del quadre, i, caminant lentament pels llarguíssims passadisssos que comunicaven les enormes sales plenes de quadres, va aconseguir arribar fins a l’entrada. L’endemà,a les nou en punt, quan van començar a entrar els primers visitants, ella, sigilosa, abans que ningú pogués reconeixer-la, va baixar les escales a saltirons i va començar a córrer carrer avall, entre la llum i el brogit  de la ciutat.

Aquell dia, els turistes i els visitants, en mirar la famosa autòmata, només hi podrien observar dues cadires buides.

Sara René

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

Un comentari a “Esperant l’Ed, a partir de l’Automata, d’Edward Hopper”

  1. Mª Jesús Mandianes escrigué:

    ¡Felicito a Anne por haber sido capaz de rebelarse contra la tiranía del creador que la condena a perpetuidad a la soledad y al aislamiento!
    …. Creo que todas las mujeres deberíamos tener la valentía de huir de la rutina buscando nuevos horizontes.

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress