nov 16

 Mis imagenesEl relat que seguidament us donarè a conèixer és del tot cert. Ja sé que el que explico us pot semblar irreal. Potser direu que sóc massa imaginativa i que tota aquesta història es pura fantasia, però m’heu de creure. Jo he vist una ciutat que és invisible.

Us puc assegurar que es tracta de la més bonica ciutat que mai hàgiu vist. Ara bé, aquesta ciutat no és gens fàcil de descobrir. Està situada damunt del punt més alt d’un dels cims de la nostra terra. Aquesta ciutat resta immòbil surant totalment protegida per l’abraçada d’espesses boires perpètues.

Perquè us feu una idea aproximada de quines són les característiques d’aquesta singular ciutat anomenada Boirina intentaré descriure-vos-la de la millor manera que sé, perquè vull compartir amb vosaltres l’emoció i el goig que sento d’haver-la trobat.

Els habitants de Boirina tenen la pell del color del coure. Duen llargs cabells negres curosament trenats i rinxolats. Els seus ulls ametllats són d’un intens color verd maragda i la seva mirada és plàcida i serena.

Les dones vesteixen llargues túniques i mantells de cotó de vius colors naturals. Creuen la cintura amb amples cinturons de pell o de cànem trenat i les seves úniques joies són els senzills i variats medallons que mostren a l’alçada del pit. Els homes porten les túniques no més enllà dels genolls i mostren preferència pels tons grisos o marronosos. Duen cinturó i una ampla tira de pell lligada a cada canell.

A Boirina totes les cases tenen una estructura que les distingeix per la seva originalitat. Cadascuna d’elles disposa de gracioses cúpules i imaginatius minarets apuntant el cel. Als vespres la ciutat es mostra totalment grisenca però pels matíns, així que el sol es fa present, tot el conjunt llueix de manera explèndida amb bells colors irisats, talment com si tota en ella fos de vidre tallat.

A Boirina es parla una llengua que jo mai havia sentit abans. El to armoniós i fluïd del seu so em convidava a escoltar. Naturalment els gestos, més que no pas les paraules, varen servir per comunicar-me d’una manera senzilla i pràctica.

Els pobladors de Boirina posseeixen importants coneixements adquirits al llarg de generacions. Els seus treballs són totalment artesanals i dins els oficis que necessiten. Son també excelents agricultors i experts ramaders. Aquest conjunt de tasques comunals els permet dur una vida totalment autosuficient.

Pel cantó nord de Boirina un gran llac de temperades i plàcides aigües emergeix de les profunditats de la terra. Una part d’aquestes aigües baixa esglaonadament pel mig de la ciutat formant esplèndides cascades escumoses. Un seguit de passeres amb baranes curosament treballades uneixen places i carrers.

Curioses flors molt belles i de nombroses tonalitats, són al llarg de places i jardins omplint l’aire de subtils fragàncies aromàtiques. També petits brolladors encantadors i extraordinàries fonts d’aigua fresca i clara es reparteixen en aquests espais acollidors oferint calma, descans i benestar.

No puc precisar quina és l’extensió de Boirina perquè, en la mateixa mesura que jo m’endinsava per la ciutat, es tornava misteriosament invisible tot allò que jo deixava enrera. A la fi i, en arribar a l’últim tram de l’últim carrer, tan sols boscos, matolls i un paisatge cobert per la gebrada, és tot el que va quedar d’aquesta ciutat invisible, protegida fidelment sota l’abraçada d’unes espesses boires perpètues.

Pilar Zabala

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

6 Comentaris a “Jo l’he vist”

  1. Roser Segura Riera escrigué:

    Noia.. quina imaginació que tens! ja em donaràs l’adreça, jo també hi vull anar.

    • Pili Z. escrigué:

      Quin goig Roser. L’adreça d’aquesta ciutat s’ha perdut en mig de les boires del temps, però si la trobo no et preocupis que t’ho diré per anar plegades.
      Sàpigues que agraeixo moltissim el teu comentari.
      Un petó.

  2. Ferran Guardiola escrigué:

    Jo no vull anar a un lloc tan misteriós i al mateix temps tan bonic, segur que voldria quedar-me per sempre, se que aixó és impossible, es mes senzill tornar a llegir una i un-altra vegada la teva narració.
    Bonic somni el teu.
    Ferran

    • Pili Z. escrigué:

      Moltes gràcies Ferran. No he deixat de cercar ciutats invisibles en els meus somnis tot i saber que els somnis somnis son però, qui sap, pot ser algun dia la ciutat de Boirina i la seva gent invisible aparèixeran de manera clara i real. Perque no?
      Una abraçada

  3. Mª Jesús Mandianes escrigué:

    Pilar, esa ciudad por casualidad no se llamará Utopía? Tal vez en nuestra próxima rencarnación vivamos en ella. En la sociedad actual parece imposible.

  4. Pili Z. escrigué:

    Cièrtamente Mª Jesús, tal como camina nuestra sociedad es improbable que se deje ver la ciudad de Boirina pero, porquè no seguir buscando esa Utopia ?

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress