Lamentem haver de comunicar el traspàs de l’Annna Collado, ocorregut pocs dies després que ens fes arribar aquest  relat per col.laborar  amb la nostre prosposta de “Joc de paraules”.

Vaig conèixer personalment a l’Anna en el taller d’escripura “Escriguinarda”, on jo també participo i puc dir d’ella, sense cap mena de dubte, que va ser una dona decidida, valenta i molt lluitadora  tot i ser conscient de les seves limitacions físiques davant la gran quantitat de barreres arquitectòniques que li sortien al pas, moltes d’elles insalvables, va tenir molt clar que res ni ningú li posaría pals a les rodes, és per això que es desplaçava allà on calia, tant per fer sentir la seva veu com  per gaudir de tot allò que l’apassionava. L’Anna va marxar quan encara no tocava i ho va fer sobtadament, sense avisar.

 Pilar Zabala

 —Vols fer el favor d’obrir el pont d’una vegada?

L’Andreu remena el cubilet blau i deixa caure el dau. L’hi surt un sis.

—Noooo… —es lamenta l’Andreu.

—Sííí! Ara ja no tens excusa, obre’l, obre’l! —crida l’Ariadna mentre pica de mans i

comença a remenar el cubilet de color groc. El deixa anar amb un efecte parabòlic i surt un

sis.— Sis! Un, dos, tres, quatre, cinc i sis! —diu mentre mou la fitxa groga amb la que esperava

de feia estona enganxada al pont de l’Andreu —I ara un u, dauet, un u…

L’Ariadna mou el cubilet i mira l’Andreu amb cara de “venjança”. Finalment deixa anar

el dau.

—Un u! Sí! Toma! —crida l’Arianda mentre l’Andreu posa cara de pomes agres— Et

menjo i compto vint. A veure… Amb aquesta vaig aquí, amb aquesta… uix… Teresa, de què t’ha

anat… I amb aquesta… Oh! Dani, em sap greu carinyo…

El Dani, que té tres fitxes a casa i aquesta l’acabava de treure després d’estar clamant

per un cinc des de fa una bona estona, llença el cubilet vermell damunt el tauler i s’aixeca

enretirant la cadira de forma sorollosa, fa mitja volta i s’allunya de la taula.

L’Andreu no pot evitar esclatar a riure però es tapa la boca perquè no es noti tant. La

Teresa es queda immòbil mirant alternativament l’Ariadna i el Dani. L’Ariadna s’aixeca i va

darrere el Dani.

—Va, no t’emprenyis amor, només és un joc. No ho he fet volent, és l’atzar…

—Me la sua el puto atzar! Saps perfectament que no suporto el parxís, ho saps, però tu

sempre t’has de sortir amb la teva, oi? Juguem al parxís, juguem al parxís i au, tots a complaure

la nena! Doncs ja n’estic tip. No vull jugar més! Sou una colla de frikis!

—Ets insuportable, Dani, no hi ha qui t’aguanti. Vés i que et moqui la iaia! No havia

conegut mai ningú amb tan mal perdre! Au, recollim, que el senyor s’ha enfadat!

L’Andreu ha deixat de riure i la Teresa mira l’Andreu preguntant-li amb els ulls què han

de fer.

—Per cert, no us ho he ensenyat encara! —diu de sobte l’Andreu— Mireu quina

preciositat he comprat! —diu entusiasmat mentre regira la motxilla amb la que ha vingut.

—Apa aquí, què guapa! Té uns colors xulíssims! I la saps fer anar? Jo no n’he sabut mai

de fer anar les baldufes —diu la Teresa francament entusiasmada.

—I tant que la sé fer anar! Era el campió a l’escola i aquestes coses no s’obliden! Voleu

veure-ho?

La Teresa i l’Ariadna diuen que sí mentre el somriure torn a aparèixer a les seves cares.

S’aixequen de la taula i aparten una mica el sofà per fer espai. El Dani s’ho mira de reüll des del

balcó on ha sortit a fumar. L’Andreu enrotlla la corda a la baldufa i quan ja ho té es posa en

posició i la deixa anar amb molta tècnica però poc èxit. La baldufa cau a terra i no gira. La

Teresa i l’Ariadna entonen un “oohh” conjunt mentre miren la baldufa. L’Andreu la recull de

pressa i torna a enrotllar la corda. Quan la té a punt la torna a llançar i, un cop més, la baldufa

cau a terra sense girar. Abans les noies no puguin manifestar de nou la seva decepció,

provinent del balcó se sent un esclat de riure.

—Molt bé Andreuet, molt bé! Que ja tenim una edat per jugar encara amb aquestes

tonteries… El campió de l’escola… No t’ho creus ni tu! I segur que eres també el que feia volar

més alt els estels, oi? Vinga, va!

—Vés a cagar xaval, tu què sabràs. Doncs sí, era el campió, què passar! Si més no,

segur que millor que tu jugant al parxís sí que era! Imbècil!

—Què m’has dit? Però tu de què vas? —crida el Dani entrant de nou al pis arremetent

l’Andreu que se li encara traient el pit.

—Nois, nois! Eh! Què feu! —criden les noies agafant pel braç cadascuna la seva

parella.

Però els nois han començat a donar-se empentes i cops de puny. La brega s’ha iniciat ala sala d’estar però ha acabat al balcó, amb tan mala sort que d’una empenta massa forta tots dos nois s’han precipitat daltabaix quedant ben esclafats a la vorera.

La policia ha interrogat les dues noies, les quals han apuntat com a principal culpable el parxís, seguit de la baldufa multicolors i, en darrer terme, un estel volador que passava per allà. La policia ho ha anotat tot a la llibreta però, així d’entrada, no ha entès res de res!

Anna Collado i Urieta