Ella mai va admetre que era bruixa. Sovint m’explicava històries que havien passat en la seva infantesa i joventut en el poble de l’Eliana de Valencià.

Sempre parlava que algú li havia contat, que tal dia la filla de la Vicenteta s’havia despertat al mig del camp de blat del seu pare, sense saber com havia arribat fins allà, però que a partir d’aquell dia el pare va tenir unes collites magnífiques. I era perquè la filla de la Vicenteta era bruixa i feia conjurs les nits de lluna plena amb un grapat de noies joves com ella i sempre acompanyades de la vella tia Josepa, que era la bruixa més vella del poble. Però ella sempre deia  que no era pas una bruixa.

També em va dir que, una nit en Joan de Can Pocasolta va veure volar per sobre del seu ramat de xais una bruixa damunt de la seva escombra, segons afirmava l’home a tothom que el volia escoltar. Deia que va veure com la bruixa deixava caure un polsim blanc, per sobre del seu bestiar, entre rialles, crits i sortilegis que escopia per la seva desdentada boca. L’endemà, es va trobar amb la meitat dels xais morts amb la gola destrossada. Tothom va dir que havia estat un gos rabiós, però en Joan de Can Pocasolta a partir d’aquell dia, quan es creuava amb la meva àvia pels carrers del poble, canviava de direcció per no haver de saludar-la. Però ella sempre deia, que no erapas una  bruixa.

M’agradava molt escoltar totes aquestes rondalles de l’àvia després d’haver descobert el seu gran secret, ja que una nit en què no podia agafar el són, la vaig veure sortir per l’eixida muntada damunt de l’escombra de casa. Quan l’endemà li vaig preguntar obertament, ho va negar tot i va dir que havia tingut un mal son.

Un altre dia vaig aprofitar que havia anat a visitar a una veïna per entrar en la seva habitació. La veïna havia caigut escales avall quan va ensopegar amb el gat que se li havia creuat entremig de les cames. No vaig trobar ni gripaus, ni ulls de ratpenats, ni herbes ni ungüents, tampoc vaig descobrir on coi, tenia guardada l’olla per coure els seus bravateges. Però sí que vaig trobar l’escombra amagada sota el matalàs de llana.

No m’ho vaig pensar gaire. Vaig sortir a l’eixida, i tal com l’havia vist muntar a l’àvia, vaig pujar sobre l’escombra com si anés dalt d’un cavall. Però no va passar res. Faltava alguna cosa perquè es posés en marxa aquell fantàstic estri. Potser caldria dir algunes paraules màgiques. Vaig anar provant. Res de res.

Començava a empipar-me i vaig donar un cop de peu damunt el terra i va ser llavors, que l’escombra va començar a enlairar-se. Mig morta de por, però molt cofoia intentava mantenir l’equilibri damunt de l’escombra que es dirigia als afores del poble sense que jo tingues cap control per maniobrar ni dirigir la seva trajectòria. Just passàvem per damunt dels camps d’en Joan de Can Pocasolta, quan l’escombra va donar una revinclada i vaig sortir disparada fent tombarelles per l’aire fins que vaig acabar caient damunt unes bales de palla.

L’endemà en Joan anava explicant a tothom que el volia escoltar que aquell vespre havia sentit caure a la bruixa damunt del seu camp, però que quan va sortir amb l’escopeta carregada de perdigons no va trobar a ningú. Aquell vespre vaig arribar a casa masegada i dolorida, però muntada damunt de l’escombra de l’àvia, que no va tenir més remei que confessar que era una bruixa i jo la seva hereva.

Rosa C. L.