jul 25

abraçar un arbreDes de que era una menuda amb trenes i boca mellada, no havia tornat a estiuejar al poble. Tot i el temps transcorregut, recordo amb nitidesa la casa pairal del avis. La petita entrada donava pas a la cuina-menjador i a mà dreta una petita porta donava pas a les escales que portaven a les habitacions i una mica mes amunt a les golfes. Encara puc recordar amb alegría,  molts moments inolvidables.

Cada vespre sentada al costat de la llar de foc que presidia la cuina-menjador, esperaba que sortis un petit ratoli de darrere les grans pedres de la ximenea. El primer dia que el vaig veure, em vaig emportar un ensurt molt gran, però al veure a la mare agafar l’escombra, vaig posar-me a plorar amb tan de sentiment que finalment la mare va deixar l’escombra i va agafar unes engrunes de pa i uns bossins de formatge i els va deixarl al costat de la llar de foc perque el ratoli tornes a sortir a buscar el gran tiberi. I aquesta “trovada” va tenir lloc un estiu i un altre estiu, fins que un any el ratoli ja no va sortir, per molt formatge i moltes engrunes de pa que vaig deixar al costat de la ximenea.

L’altre record que guardo són les passejades amb l’avia per el bosc tot vorejant el riu. Un bosc, que quan t’endinsaves t’acollia amb mil flaires i sons de la natura. L’aigua clara i transparent, feia saltirons per damunt de les grans roques que reposen al llarg del seu curs. L’avia em deia que acaricies la corsa dels arbres i que observes els petits signes de vida que es donaven en aquell petit ecosistema: formigues que pujen i baixen per l’escorça emboixides, sense saber on van (o aquesta era la impressió que a mí em donava), petites xarxes d’ aranyes que busquen refugi dins els plecs de l’es corça, una gota de resina que regalima per el tronc d’un pi…, i finalment quan haviem de tornar a casa,  l’avia em deia que m’abraces al tronc d’un arbre, per donar-l’hi les gracies i llavors l’arbre em retornaría l’abraçada donant-me  part de la seva força i sabiesa.

Aquell estiu les colonies de l’esplai es feien a Can Ros una masia dins el termini municipal de La Selva i prop del poble dels avis. Era monitora de les daines i dels llobetons, el grup dels mes petits del cau i la idea d’acampar en aquell terreny va ser una proposta que vaig fer al cap de l’agrupament per tal de tornar a aquells indrets de la meva infantessa. El primer dia despres de muntar les tendes de campanya i mentre estaven jugant a l’esplanada amb la canalla, ens va sorprendre un xafac d’aquells que duren un segon, però la pluja que arriba a caure amb tan poc temps et deixa xop de cap a peus.

Mentre les daines i els llobetons es canviaven de roba i es disposaven a berenar, vaig aprofitar per tornar al bosc i al riu. Els arbres eren molt més grans de com els recordava, pero mentre anava caminant per entre mig d’aquells gegants mastodontics, la meva ma anava palpant i acariciant les diferents escorces. De tan en tan m’aturava, mirava a banda i banda per asegurar-me que ningú em veía i m’abraçava als grans troncs. Els saludava, els parlava i deixava que la seva força i la seva sabiesa traspases la meva pell. Eren moments en que em sentía plenament feliç, amb pau amb la natura, amb pau amb el mon, amb pau amb els homes i dones de bona voluntad.

Rosa C.L.

Maig 2016

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress