mai 20

imagesCAPHP3CSAvui m’agradaria explicar-vos un secret. Fa molt de temps, just quan feia divuit anys, vaig descobrir la porta de la felicitat. Tot i que segurament no em creureu, és veritat, la porta existeix, jo la vaig tocar, de fet vaig estar a punt de traspassar-.la, però en va faltar decisió i he passat la resta de la meva vida somiant arribar a l’altre costat.

Fora una tarda d’estiu, quan havia anat a passejar per la platja acompanyada pel meu xicot. Una suau brisa ens despentinava els cabells, els nostres peus descalços es deixaven acaronar per l’aigua, jugant amb el seu constant vaivé; la joia ens omplia els cors d’esperança.

Van decidir pujar fins al penya-segat que s’aixecava sobre el mar, seguin el camí que ascendia ondulant entre joncs i cactus. En arribar a dalt descobrim envoltada de pins una cabanya, la seva porta entornada ens invitava a entrar. En Joan, decidit, agafant-me la mà, en va convidar a seguir-lo, però jo atemorida em vaig quedar allà plantada, mirant-la amb ansietat i sense atrevir-me a donar el pas.

Llavors vaig sentir com em parlava:

- Vine, a dins trobaràs petons i carícies!. Les teves dubtes i pors es transformaran en valentia i decisió ferma. Aquí trobaràs la confiança que et falta per anar per la vida amb seguretat.

Però els perjudicis, la idea d’honestedat i pecat, estaven tan incrustats amb el meu cervell que en van impedir avançar. L’estiu va acabar i mai més vaig tornar a veure el Joan. Des de llavors he somniat moltes vagades amb la porta, imaginant que per fi arribava al jardí ocult darrera d’quella barrera de fusta i claus, on com per encanteri, s’esfumaven, equivocacions, dolors i penes. Tornava a tindre divuit anys i el cor ple d’alegria juvenil.

Fa algun temps vaig tornar al poble mariner decidida a recórrer el mateix camí de fa molts anys. A dalt seguia la cabanya, però la porta era ben tancada, estava plena de empremtes de mans tan porugues com les meves. També la van empènyer però sense atrevir-se a creuar-la, van perdre la seva ocasió de trobar la felicitat, no hi haurà per ells una segona oportunitat. Passarem la resta de la nostra vida somiant que un dia trobarem el coratge necessari per arribar a l’altre costat. Potser repetint en silenci el vers que algú una vegada ens va dedicar:

Et recordaré sempre, no per la bellesa del teu cos despullat, sinó per la empremta dels teus passos sobra la sorra de la meva platja.

Mª Jesús Mandianes

 

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

2 Comentaris a “La porta de la felicidad”

  1. Rosa escrigué:

    Maravellos. Una narració clara i explicita sobre les pors que no ens deixen avançar, encara que tambè cal tenir en conta, que a vegades la “por” ens pot ajudar a ser més prudents en las decisions que prenem. Tot es qüestió de tenir agafada la mida de les coses… no?.

  2. Mª Jesús Mandianes escrigué:

    Bueno Rosa, a veces tanta prudencia hace que cuando llegamos al final del camino solo nos quede arrepetirnos de todo lo que no nos atravimos a hacer.

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress