Joc de cartes: 

L’àvia Lula era una bruixa blanca, de les que saben teixir encanteris. Tan sols utilitzava les seves mans per agafar els fils durats i entrecreuar-los per fer els seus sortilegis.

Un bon dia van arribar a casa de l’àvia, dos veïns de la comarca. Eren En Tomeu i en Miquel, dos germans, que mai s’havien posat d’acord en res i sempre es buscaven les pessigolles l’un i l’altre. Feia molts anys que lluitaven entre ells per un petit tros de terreny que separava els seus camps de conreu i on hi havia l’únic pou d’aigua dolça. El Tomeu volia donar l’aigua a tothom que la necessites i en Miquel volia vendre l’aiguaneix que alimentava el pou a una planta embotelladora per guanyar força diners i liquidar amb el banc el préstec que havia demanat per pogué seguir conreant els camps, ja que aquell any la sequera i més tard les pluges torrencials que van caure, havien destrossat tota la collita. Van demanar a l’àvia que els assessores sobre quina era la decisió que calia prendre.

L’àvia va encendre una espelma i em va fer apagar tots els llums de casa i tancar totes les finestres. No podia entrar cap raig de sol. Aleshores va començar a moure al voltant de la flama les seves mans, com si estigués teixint un vel imaginari. De sobte ho vaig veure. Un fil durat va aparèixer flotant en l’aire. L’àvia va començar a entrecreuar un fil i un altre fil, fins que la flama es va apagar. Aleshores els va dir que podien tornar a les seves respectives cases, que el seu problema ja s’havia resolt.

En Tomeu i en Miquel van agafar l’egua amb la qual havien arribat i van tornar al seu llogaret. En arribar van observar que una gran escletxa s’havia obert enmig dels dos camps i que el pou i l’aiguaneix havien desaparegut. En el seu lloc fluïa un cabalós riu. Hi havia aigua per a tothom. Un arc de Sant Martí en forma de pont unia els dos camps dels germans en senyal de pau i germanor.

Aquest no va ser l’únic encanteri que vaig veure realitzar a l’àvia. A mi sempre m’havia agradat molt la música, però els pares no podien permetre’s pagar-me el conservatori. Em conformava escoltant els concerts que donaven per la ràdio. Sabia identificar cada instrument. Sabia quan entraven els violins o quan els trombons. Amb un pal simulava que era una batuta i jo el director de l’orquestra. Un dia que l’àvia em va enxampar em va dir que no calia anar al conservatori per tocar música -quin és l’instrument que més t’agrada -em va preguntar –el violoncel, àvia –vaig dir. Va encendre una vela i em va fer quedar-nos a fosques a la meva habitació. Jo sabia que significava això.

Els fils durats no van tardar gaire a aparèixer i l’àvia va començar a teixir i nuar els diferents cordills. De sobte vaig sentir una mena de formigueig en el meu cos. Les meves formes preadolescents van canviar. De cop i volta el meu cos es va transformar en un gran txelo i sense saber com, vaig començar a tocar passant l’arc per ho que abans era la meva panxa que en aquest moment era ni més ni menys que la caixa de ressonància d’un instrument musical. La música va començar a fluir dolçament. No podia parar. Les notes flotaven en mig de l’habitació i jugaven entre elles canviant els sons i els ritmes al seu gust.

L’àvia un bon dia va desaparèixer. Però jo sabia que estava molt a prop meu. De fet…, quasi podia sentir la seva veu i els seus pensaments. Abans de marxar em va ensenyar a teixir fils durats. Vaig aprendre a gaudir de diferents moments de felicitat i plenitud. Tal sols havia d’accedir a la sala de les tres portes. Podia escollir la porta que em portava a dirigir una orquestra o la porta que em portava a ser una gran pastissera, però la que més m’agradava, era la que em portava a jugar amb els fils durats amb l’àvia

Rosa C.L.