feb 23

atracones[1]L’àvia i la mare de l’Amèlia havien estat unes excel•lents cuineres i ella, durant la infància i l’adolescència, gairebé sense adonar-se, havia anat aprenent d’elles tot un munt de receptes, tècniques i pràctiques culinàries. L’Amèlia també hauria pogut estar una bona cuinera però, des de ja feia uns anys, vivia tan atrafegada dins de la seva vida veloç que dedicava poquíssim temps a les feines casolanes i no cuinava gairebé mai. Però, no sabia ben bé perquè, aquella setmana li havia retornat el desig i l’impuls de tornar a cuinar, de traginar olles i cassoles i de barrejar espècies i condiments. I havia decidit fer un sopar el divendres al vespre, un sopar, així, una mica diferent, una mica especial, encara que tampoc no gaire.

Un cop ho va haver decidit, va començar a plantejar-se i a rumiar el menú. Com sempre, no sabia què fer. De fet, això sempre era el pitjor: decidir el menú. Res la convencia. Això no i allò tampoc. L’Amèlia, és clar, preferia la cuina més aviat tradicional i els gustos antics que recordaven la infantesa. Li agradaven els sabors que sorgien de les coccions lentes i defugia les superposicions fàcils o els aliments a mig coure que no tenien sabor a res. Què podia fer? Què faria per sopar? Albergínies farcides? Lassanya fina de verduretes? Filet amb crema de castanyes i bolets de temporada? Canalons suaus de peix? O potser un sopar fred?

Finalment, com sempre, després de pensar moltes possibilitats i no triar-ne cap, va recórrer al llibre de l’Elsa. L’Elsa Capelleti era una cuinera nascuda a Parma però feia ja uns anys s’havia traslladat a la Costa Daurada, a prop de Vilafranca del Penedès, i havia obert un petit i acollidor restaurant on hi feia una cuina de mercat de clara tradició italiana. L’Amèlia hi havia anat a dinar algunes vegades i, la seva cuina l’havia seduït de seguida. La cuina de l’Elsa era un dels seus llibres de capçalera. Proposava unes receptes fàcils, senzilles i ben llamineres que complementaven perfectament l’herència familiar: li donaven un punt itàlià, diferent i divertit. L’Elsa i, per tant, també l’Amèlia, utilitzaven, tot sovint, herbes oloroses com la sàlvia, el romaní, l’anet, l’alfabrega o l’orenga i condimentaven la majoria dels plats amb alguns ingredients mediterranis: olives, tàperes, albergínies, llimones,.. que afegien color, sabor i olor als aliments sense alterar-los substancialment. Ja ho tinc, va pensar, després d’una bona estona de fullejar el receptari: espaghettini a la sàlvia i escalopines de vedella al vi negre amb olives i pinyons. Més tranquil•la i alleugerida, va tancar el llibre i el va retornar al seu prestatge.

Dissabte al matí, va calcular amb cura allò que necessitava per a vuit persones. Al mercat, després de fer mil i una voltes i d’observar i tafanejar les parades per trobar allò que era més fresc i de més qualitat, va anar omplint el cistell amb tot el que calia: la pasta fresca, les herbes, les verdures i hortalisses, les escalopines, el vi. Havent dinat, l’Amèlia es va posar el davantal amb dibuixos de pastanagues i va pensar que calia disposar-se a fer el sopar. Preferia cuinar pausadament, amb calma, sense presses, donant a cada cosa el seu temps.

Va preparar la cossola de ferro colat i va començar, com sempre, pel sofregit. La veritat és que no sabia cuinar sense sofregit. Per a ella era la base de qualsevol plat; li agradava veure el procés lent de la ceba mentre es confitava i el color del tomàquet barrejant-se; observar com, molt a poc a poc, s’anava fent aquella melmelada espessa i fosca que desprenia una flaire que impregnava tota la casa.

Al mateix temps, va coure la pasta i va anar preparant els filets, els va aplanar amb el corró i els va deixar ben prims. No suportava res gran ni gruixut i es podia passar hores tallant i netejant perquè l’aspecte dels aliments fos exactament el que ella volia. Quan el sofregit va arribar al seu punt just de cocció, va col•locar les escalopines, va afegir el vi, un Penedès dels millors que tenia, i, finalment, els pinyons i les olives negres de Kalamata espinyolades. Va deixar que tot fes xup- xup fins agafar un aspecte entrelligat i enrossit. Mentre cuinava, l’Amèlia no pensava en res i quedava immersa entre totes aquelles formes i colors, s’oblidava de tot. Com quan era petita i jugava a cuinetes amb la seva amiga Esther, fent sopars i dinars amb aquell joc de fireta que sempre li havia agradat tant.

Va descansar uns minuts. Aquells setmana no havia parat de perdre sang i se sentia fluixa i feble. A moments li semblava que la vida vessava vermell o bé que degotejava gris i núvols foscos esfilagarsats. Des que havia arribat a la cinquantena, allò li passava sovint. Sempre, quan això venia s’embolicava en una boira densa i vivia, de vegades durant setmanes, entaforada dins d’ella mateixa, com dins d’un pot de vidre fosc i ben tancat amb tap de rosca. I, de tant en tant, li calia prendre algun trosset de pastís de xocolata o bé unes trufes gelades.

A les vuit, ja ho tenia tot acabat i enllestit. Va tastar les escalopines amb la cullera llarga de fusta. Sí, tot estava bé, només un polsim més de sal. La pasta també, al dente. Faltava ara parar la taula: vuit plats fondos, vuit plats plans, vuit gots, les copes, la panera amb el pa d’espelta i de sèsam, els tovallons de colors que feien joc amb les estovalles, i una mica de música de jazz, de fons. Encara que, tot i que havia cuinat ben amorosament i que havia elaborat i preparat el sopar per a vuit persones, l’Amèlia no esperava ningú aquella nit. No, cap amic, cap amiga, cap companya, tampoc la seva parella. Ni la seva germana.

Es va dutxar amb aigua ben calenta, es va vestir amb un vestit negre llis que li arribava per sota dels genolls i es va posar un collaret llarg de coloraines amb dues voltes. A dos quarts de deu, era asseguda en el seu lloc observant atentament la taula: parada i buida. Sí, era una estranya sensació: sola i en companyia. O no. Es va servir els espaghuettini amb una miqueta de parmesà ratllat i va anar menjant molt lentament, assaborint cada cullerada. Després, les escalopines; ni massa crues, ni massa fetes. Al punt. I una copa de reisling amb un punt d’àcid immillorable. Per últim, el coulant. La xocolata calenta i desfeta vessava pel plat.

Un cop desparada la taula, es va asseure a la seva butaca habitual, al racó del costat del finestral que donava al pati interior de la casa i va deixar passar un temps inconcret i imprecís, un temps esmicolat. Sonava Norah Jones, com tantes vegades. Per un moment, va recordar la seva àvia Maria Amèlia. Segurament, ella hauria fet un dinar, no un sopar: arròs a la cassola amb conill i pollastre i un fricandó amb moixernons; per a les postres, profiterols amb nata i una ampolla de xampany més aviat dolcet. I, segurament, hauria volgut tenir tota la família al voltant de la taula, amb els fills i les filles, els néts, les nétes, els nebots i les germanes; la casa plena de xivarri i enrenou, els petits, esvalotats, corrents cap a munt i cap avall, i un munt de plats i olles per rentar. I això l’hauria fet feliç.

Però ella s’hi trobava bé així, amb aquella presencia de les absències, abraçada al seu coixí preferit, tapissat amb colors càlids: ocres, terres i ataronjats. Ara ho sentia tot una mica més endolcit i reblanit i semblava que la realitat s’havia estovat i aclarit. Va pensar que cuinar l’enllaçava amb l’exterior i amb allò que hi havia més enllà de la finestra. Cuinar per ningú o bé per algú que, finalment, no vindria havia estat una bona idea. Sí, ho tornaria a repetir. Potser el divendres vinent. O l’altre. Què podia fer? Què faria per sopar? Albergínies farcides? Lasanya fina de verduretes? Filet amb crema de castanyes i bolets de temporada? Com sempre no sabia què fer. De fet, això sempre era el pitjor: decidir el menú. Va tornar a agafar el llibre de l’Elsa i el va començar a fullejar.

Sara Reñé

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

2 Comentaris a “L’Amèla cuina escalopines”

  1. pilar Zabala escrigué:

    Magnífic relat Sara, amb un final sorprenent e inesperat. Moltes gràcies, tú si que saps.

    Una abraçada

  2. Rosa escrigué:

    Un relat culinari que m’ha fet pessigolles a les papil·les olfactives. Una molt bona descripció de les receptes i els plats cuinats i una historia preciosa.

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress