gen 14

Tenia tres anys quan vaig aprendre que calia plegar i endreçar la roba que duia posada de casa i substituir-la per uns bombatxos amb tirants per tornar a fer de nou el canvi abans de marxar, rentar les dents després de cada menjada, ficar bé la cadira sota la taula després de dinar  i rentar la cara i les mans abans de tornar cap a casa. Aixó succeia en temps de postguerra en una torre envoltada d’un gran espai natural ple d’arbres i matolls, on tot el dia nens i nenes jugàvem sota l’escalf del sol acompanyats d’unes senyoretes que anaven totes vestides de blanc. Aquest lloc era dalt del carrer Muntaner, a tocar de la Plaça Bonanova, on llavors es trobava  situada l’Escola de Puericultura, i és  d’aquells dies d’on conservo uns del millors records de la meva infantesa.

Dos anys més tard em van dur a una petita escola que hi havia en un primer pis d’una vella casa a un parell de carrers de la nostra. Vaig aprendre que els pits de les dones es tornaven molt grossos quan havien d’alletar  un fill, tal com veia fer a la mestra durant les hores de classe. El fet d’aquest comentari a casa va fer que la meva estada allí fos molt breu.

A continuació vaig anar a L’escola Montessori dirigida per dues germanes que semblaven tallades pel mateix patró de tan igual com era la seva manera de fer, parlar i vestir. Aquesta escola era dins una petita torre modernista situada al carrer Aribau, entre París i Còrcega. Nens i nenes compartíem la mateixa classe amb una única distinció. Les nenes lluíem damunt l’espatlla esquerra un llaç de color rosa i els nens el duien blau.  El mètode d’ensenyament que es  feia servir era molt avançat per l’època i consistia a facil.litar l’interés per l’aprenentatge per mitjà del joc. El resultat va ser que molt aviat vaig aprendre a llegir  i tambè a escriure tot un seguit de petites frasses i amb una molt bona comprensió a l’hora de separar cada una de les paraules.

S’apropava la data de la meva comunió i els meus pares van pensar que per acomplir amb aquest sagrat deure era millor una escola religiosa. Amb aquest motiu em van dur a l’edat de set anys, a  una escola de monges franciscanes que hi havia al carrer Santaló i llavors els meus acolorits vestits  van ser subtituits per un incòmode uniforme de roba aspre de color blau marí. Allí vaig aprende que les sortides al pati, on hi havia tres palmeres i una imatge de la mare de Déu dins una mena de cova, només es feien en ocasions molt especials i que els moments de “recreo” calia fer-los asseguda dins una sala plena de bancs. Tambè vaig aprendre a  resar a tot hora, a passar el rosari per las tardes mentre feiem “vainica” o brodats, i a sortir al carrer amb el cap baix per no mirar els xicots que anaven a una escola molt propera.  L’ambient claustrofòbic d’aquest lloc m’ofegava, no hem sentia a gust envoltada de tanta negror i per a mi va ser  un veritable turment haver d’aprendre les lliçons que sor Adelaida impartia amb un geni tan rabiut que a mi em causava espant. El meu estat d’ànim es va reflectir en un aprenentatge que es va anar tornant dificultós  i, a l’hora de començar a restar, jo ja no entenia res i, per acabar-ho d’adobar, a casa em vaig haver de sentir dir moltes vegades que jo no servia per a res i m’ho vaig acabar creient.

El pas següent va ser en una acadèmia que hi havia davant els jardinets de Gràcia, on nois i noies compartíem les taules per igual. Van ser dies difícil per a mi, m’esforçava molt per memoritzar bé les lliçons però sovint hem bloquejava en el moment de recitar-les davant de tota la classe. Entre altres coses aquí vaig aprendre que cal traçar en una llibreta pautada tot de cercles units com si fosin una llarga molla per poder adquirir millor soltura en la escriptura, que organitzar bé un arxiu és com fer encaixar les peces d’un puzzle, que estudiar comerç, que incloia la comptabilitat, no era el més encertat per a mi, que les lamentacions, igual que les excuses, no treuen a ningú de cap forat i que el que no sap cosir ha d’aprendre a fer un sorgit, i amb aquesta convicció hem vaig posar a treballar tant bon punt vaig fer els catorze anys.

La meva responsabilitat en la primera feina consistia pràcticament a escriure a màquina un munt de sobres i arxivar dossiers. Durant uns anys em vaig esforçar per demostrar als altres que jo era capaç de fer bé la meva feina i quan finalmente vaig adquirir per a mi mateixa aquesta certesa ja no hem calguè demostrar res.

Es diu que l’experiència és un grau i en el meu cas puc dir que la vida ha estat la meva millor escola. He après que dins el que se´n diu cultura també hi han molts graus i que aquesta no sempre ès sinónim de titulacions acadèmiques.

Considero que el meu aprenentatge no ha acabat, segueix avançant pel camí de les petites experiències de cada dìa. L’interés per descubrir nous racons del  meu país i els seus costums, conferències, articles, reportatges, entrevistes, pel.lícules, exposicions i sobretot la lectura de diferents tipus de llibres i revistes crec que han estat i són part de la formació que he pogut adquirir fins ara.

Hem dono compte que els anys han passat de pressa i que encara hem queden moltes lliçons i també nous coneixements per aprendre en aquesta gran universitat que és la vida i és per aixó que intento aprofitar, en la mesura que puc, les oportunitats que s’hem presenten.

Pilar Zabala

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

6 Comentaris a “Les meves universitats”

  1. Mª Jesús Mandianes escrigué:

    Leer tus escritos es un placer, no solo por la pulcritud con que desarrollas los temas, si no por el estilo tan cercano e intimo con el que te expresas y por su contenido.
    La sensibilidad y el talento no se consiguen con títulos universitarios, tu nos lo demuestras cada día.

  2. Pilar Zabala escrigué:

    Muchíssimas gracias Mª Jesús, no pretendo ser modesta i por ello te diré que agradezco profundamente tus elogios. Por otra parte ya se que me aprecias de verdad. Un abrazo.

  3. Rosa escrigué:

    La vida com dius esta plena de lliçons per apendre i tu tan humil com semple en ets una d´elles. Gracies per deixar- me coneixet una mica més.

    • Pilar Zabala escrigué:

      Moltes gracies Rosa, el teu comentari m’ha arribat al cor. Es nota que tu també m’aprecies de veritat. Un petó.

  4. Carmen escrigué:

    Querida Pili, hay que ver lo que cuesta caminar en este espacio al que llaman vida. te as movido más que el baúl de la Piter, pero aprender, lo que se dice aprender, as aprendido muy bien.
    Un gran beso

    • Pilar Zabala escrigué:

      Ciertamente, unos más que otros, pero seguro que todavia llevamos impresa la marca de las heridas que hemos recibido siendo todavía unas vulnerables criaturas. Tu sabes bien lo necesario y aleccionador que resulta seguir adelante. La vida es la mejor escuela si se quiere aprender
      a caminar con decisión.

      Un beso muy grande.

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress