mar 18

sabtes vermellesLa meva companya i jo estàvem descansant plàcidament a l’estant de la sabateria de 2a ma del poble, just quan hi tocava un solet de primavera que ajudava els vianants a parar-se a l’aparador tot admirant el nostre color vermell lluent, i els harmoniosos i alts talons metàl•lics sobre els que reposàvem.

De sobte, vam veure al carrer uns dona molt ben vestida amb cabells rinxolats que després de mirar cap a tots costats, entrà a la botiga.

- Bon dia, digué. Pesa molt el taló metàl•lic d’aquestes sabates vermelles de l’aparador? I les tindríeu en un número 38?

- -El taló no pesa gens perquè està buit per dins. Ara li dic si tenim el seu número, respongué el venedor tot entrant al magatzem.

- Ho sento molt senyora, però les de l’aparador són les últimes que ens queden i son un 37.

- Tant se val, respongué, m’ estrenyeran una miqueta però les vull perquè oi que se’ls hi pot desmuntar el taló?

- Si, es pot descargolar, així si vostè es cansa de que sigui metàl•lic el pot canviat per un altre.
La senyora pagà les sabates i sortí ràpidament de la botiga.

Caminà una bona estona tot mirant a tort i a dret que ningú la seguis i així arriba a l’estació de tren. Es dirigí ràpidament als serveis i un cop allà tragué les sabates de la bossa i desmuntant ràpidament el taló de la sabata esquerra hi introduí un microfilm que duia a la seva orella dreta. Tornà a muntar el taló i llençà la bossa, a la paperera.

Les sabates li feien mal però ella encara va poder córrer per agafar el tren amb direcció a Paris que ja començava a córrer per l’andana, sense observar que darrera seu hi pujaven dos homes que semblaven sospitosos amb el seu barret i la seva gavardina.

Va seure al costat de tres nois desarrapats que anaven fent molta gresca tot bevent cervesa, i per això no va sentir la conversa de les seves sabates.

- Ufh , estic farta de córrer, quin cansament. No sé que s’ha pensat aquesta dona que som les sabates. A mi s’atrevit a descargolar-me el taló i m’hi ha posat a dins un objecte molt petitet que quan camino va fent cric, cric, cric i que m’està produint un mal de cap espantós.

- Hem de trobar la forma de tornar al nostre aparador, hi estàvem molt bé, ben tranquil•les i sota aquell solet encisador.

- Però, com? Replicà la seva companya

- Tinc una idea. Tu procura estrènyer-li molt els dits del peu i mentrestant jo , a poc que es mogui, li refregaré bé tot el taló.

- Genial companya, això és la guerra!.

Al cap d’una estona aquella dona ja no aguantava les sabates i al veure que els tres nois s’havien tret les seves atrotinades bambes i s’havien adormit, es va desempallegar d’aquella tortura i agafant unes de les bambes, les que li van semblar més del seu número, amagà el microfilm sota una de les plantilles i se les posa. Ah! Que còmode es sentia ara.

De reüll, veié com els dos homes de la gavardina avançaven pel corredor cap a ella. Com que el tren anava parant perquè arribava a una estació, baixà i arrencar a córrer per l’andana seguida pels dos homes.

Les sabates estaven encantades. Els nois es van despertar i un d’ells va veure com les seves atrotinades bambes s’havien convertit en un parell de formoses sabates vermelles. Les va agafar i tots van baixar, buscaren al revisor de l’estació, li donaren el paquet que duien i agafaren el tren de tornada cap al seu poble. Un cop allà, anaren a la sabateria de 2a ma per vendre aquelles formoses sabates vermelles i comprar les bambes que els hi faltaven.

El botiguer va reconèixer aquelles cares sabates i els va dir:

- Mireu, les sabates i les bambes tenen un preu semblant, així que us proposo fer-ne en canvi. Vosaltres em doneu les sabates i jo unes bambes.

I així ho van fer. No havien passat 15 minuts que les vermelles i lluents sabates ja estaven al seu lloc de l’aparador descansant i prenent el solet que tant els agradava.

- -No ha estat malament del tot, -digué una sabata a l’altra-  hem passejat, viatjat i ja tornem a estar a casa. Em penso que ara farem una bona becaina.

Ah! si us demaneu que va passar amb la senyora i el microxip, això us ho explicaré un altre dia.

Montserrat Sales

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress