Quan va sonar el telèfon, la Rosa ja sabia que la trucada era de l’hospital, Efectivament, li van confirmar el dia i l’hora de la intervenció que li havien de fer. Nomes va haver una petita modificació. L’operació tindria lloc a l’antic Hospital del Mar i no al de Sant Pau. El dia assenyalat es va prendre la medicació que li havien recomanat, un Diapazant per relaxar-se, ja que era la primera vegada que li feien una intervenció quirúrgica -ni una apendicitis ni una cesarea- i estava força nerviosa. La seva parella la va acompanyar fins la porta perquè degut a la pandèmia que estava patint la ciutat no deixaven entrar als acompanyants. Dels seus fills s’havia acomiadat per telèfon, -tranqui-la mama, ja veuràs com tot anirà molt be i serà molt ràpid- li havia dit la seva filla.

La van ingressar al pavelló de Santa Tecla, habitació 2023 llit 23A. Era una habitació amb dos llits, un ocupat per una dona gran i l’altre al costat de la porta era el destinat per a ella. Tot va anar molt ràpid. L’anestesista li va dir: conti del 90 fins al 1 i el món va desaparèixer.  Al obrir de nou els ulls un calfred li va recorre de dalt a baix. Encara estava sobre la taula del quiròfan i tenia tot el ventre obert i regalimant sang, mentre el metge i les infermeres remenaven i tallaven per aquí i per allà. Va començar a cridar i dir que estava desperta, que li donessin mes anestesia fins que acabes l’operació, però ningú l’escoltava. De nou el món va desaparèixer.

Havien passat tres dies des de l’operació i el doctor que la portava li va donar la bona noticia, tot havia anat força be i ja podia vestir-se perquè aquell mateix matí li donaven l’alta.  Mentre esperava passejant pel vestíbul del gran hospital, va observar que algunes persones, alguns metges i algunes infermeres caminaven sense recolzar els peus a terra, es desplaçaven flotant a un pam de terra. Hi havia d’altres que si que caminaven recolzant els peus i donant les passes correctament. Perquè els que flotaven tenien un cos vaporós, com si estiguessin diluint-se en l’aire?Ara entenia el que havia passat. L’anestesia li havia afectat la percepció del món real. Podia veure les persones que havien mort dins de l’hospital desplaçar-se com si res hagués passat. Al fons del vestíbul, va veure que s’apropava el cirurgia que l’havia operat. Es va apropar tremolant de cap a peus per explicar que era allò que li estava passant. El doctor va passar pel seu costat sense aturar-se a parlar amb ella. Li va mirar els peus. Trepitjava el terrer correctament, pro els peus d’ella flotavenen l’aire.

Rosa C.L.

Abril 2021