Joc de cartes: ninot articulat, espai sideral, rosa blanca, taula parada, dau, paissatge

Quan era petita tenia l’esperança de fer realitat un somni que dia sí i altre també acudia a la meva ment. Arribaria un temps en el qual tots els cotxes volarien i jo podria creuar el firmament de nord a sud i d’est a oest, vaja… que seria una intrèpida viatgera galàctica explorant altres móns.

Els anys anaren passant i vet aquí que ara de sobte i per a sorpresa meva, sense saber com, em trobo en un lloc totalment desconegut. Us ben asseguro que de cap manera tenia previst poder arribar a creuar la immensitat dels espais siderals, però es ben clar que a la fi ho he fet.

Els meus peus reposen sobre una sèrie de petits promontoris de sorra fina que de ben segur arriben fins més enllà d’on els meus ulls em permeten de veure. La llum que m’envolta és d’un difumitat color taronja, eclipsat continuament per la gran quantitat d’objectes lluminosos que creuen aquest cel infinit a una velocitat extraordinària. Tot això passa mentre el parell de llunes que pengen del firmament, una al costat de l’altra, són acompanyades per un munt d’estrelles multicolors.

Una gran construcció de pedra, sorra, fang i diversos materials metal·litzats, s’alça imponent com un castell al meu darrera, res més ni ningú és al meu abast en aquest desert inhòspit. L’aire que fins ara era suau passa a convertir-se ràpidament en un vent desagradable i molt molest per la quantitat de sorra que aixeca i arrossega per tot arreu. Evidentment la vestimenta que porto no és la més encertada, me n’adono d’aquest detall quan un munt d’esgarrifances comencen a recórrer el meu cos fent-me tremolar de fred, i és llavors quan prenc la decisió de refugiar-me dins l’edificació.

Res em barra el pas i la porta s’obre mostrant-me un llarg passadís il·luminat per una freda llum blavosa. No negaré que en un primer moment m’atura el temor al desconegut però aviat aconsegueixo sobreposar-me als dubtes i avanço amb pas decidit.

Poc després el passadís es divideix en dues orientacions diferents sense que cap rètol indiqui cap a on van. Fora de l’acompassat rumoreig que procura l’aire condicionat, el silenci és total aquí dins i per molt que m’esforço a fer-me sentir ningú acudeix a la meva crida. Jo, que sempre he estat disposada a afrontar els més grans reptes i a córrer els majors riscos, començo a sentir-me més perduda que un ratolí emmig d’una autopista.

Per a sorpresa meva, i com si d’un joc d’atzar es tractés, un gran dau de goma-escuma sortit de no sé on, avança cap a mi rebotant com una pilota fins a quedar aturat davant dels meus peus. Me n’adono que cap de les seves cares mostren els clàssics punts de costum, aquí la puntuació ha estat substituïda repetidament per un mateix símbol, el d’una mà amb el puny tancat i el polze aixecat apuntant en diferents direccions. Llavors, deixant-me endur per un impuls, faig una tirada del dau i seguint la indicació que mostra la imatge guanyadora em dirigeixo cap a l’esquerra.

Ha estat així com he arribat a una espaiosa sala on la llum del sol es filtra generosa per la lluerna del sostre. Una de les parets està ocupada per una robusta llibreria on s’amunteguen ben classificats una gran quantitat de llibres de diferents autors, així com d’una bona pila de revistes de temàtica científica. A l’angle oposat destaca un magnífic i llustrós piano de cua envoltat de còmodes seients per un costat i d’amplies estores amb flonjos coixins per l’altre. Aprofito per reposar un estona i em deixo acompanyar per la hipnòtica tonada que de manera subtil es deixa sentir dolça i suau.

Em costa abandonar aquest relaxant espai però em dic que no he vingut fins aquí només per deixar passar el temps. La meva missió secreta m’obliga a seguir endavant per investigar els avenços tecnològics en els camps magnètics d’aquest planeta i descobrir quins són els coneixements que els permet travessar amb la rapidesa d’un llamp els anomenats forats negres.

Obro una altra porta i em trobo davant d’una estança no tan àmplia com l’anterior però igual de lluminosa. Una gran taula allargassada, presidida per un nitot articulat assegut en una règia poltrona, està exquisidament preparada amb un seguit de safates que mostren uns àpats molt apetitosos. No recordo haver anunciat la meva arribada però tot fa pensar que m’esperaven perquè el meu nom apareix en una nota de benvinguda damunt les estovalles.

Veient tot el que se m’ofereix no dubto a seure a l’altre costat de la taula confiant que l’anfitrió no trigarà en aparèixer, però el temps va passant i això no succeeix. No estic disposada a haver d’acceptar l’absurda companyia d’un ninot articulat i encara menys a aguantar la seva inquietant i inquisidora mirada, tan és així que la gana que fa un moment burxava el meu estómac s’ha fos ràpidament.

Sento un gran disgust perquè les coses no s’han presentat com jo esperava. El meu orgull ha estat ferit i sento que em falta l’aire, és per això que decideixo desfer tot el camí i tornar a sortir a camp obert. La meva sorpresa és gran en adonar-me que el monòton paisatge que vaig veure a la meva arribada apareix ara ben diferent. La tendra frescor d’un prat immens substitueix tot el que abans era solitud i aridesa, i el millor de tot és que emmig d’aquesta sobtada verdor sobresurt ufanosa una esplèndida i impol·luta rosa blanca envoltada per un atapeït conjunt de roselles boscanes que li fan rotllana.

La llum creixent és ara tan potent que m’obliga a aclucar els ulls. M’esforço a mantenir-los oberts per no perdre l’espectacle de tanta bellesa, però em costa fer-ho i quan finalment ho aconsegueixo em quedo ben perplexa. És tot tan confús… Resulta que soc a casa, dins del meu llit, i en aquest moment el sol es mostra al punt més alt d’aquest xafogós dia del mes de juliol.

Encara no me’n sé avenir. No pot ser que tot plegat hagi estat només un somni. El que he vist i viscut ha estat tan real i intens que no tinc cap dubte que efectivament he viatjat fins més enllà dels estels. Si no és així ja em diràs tu d’on ha pogut sortit la estranya pedra que és dins la meva butxaca.

És cosa teva si no t’ho creus.

Pilar Zabala