Podeu ben creure que em vaig fer un fart de rumiar on podien haver anat a parar aquelles resplendents flames que un moment abans, a més d’escalfar-me, crepitaven potents i brillants al meu davant. El fet és que en un tres i no res van desaparèixer del cau de la llar de foc, i ara tot el que em queda d’aquella foguera tan vital és el tímid rastre d’un fum que s’enfila xemeneia amunt.

Perque entengueu la meva preocupació us diré que el fet ha succeït en un poblet del Pirineu, un lloc on he vingut a passar uns pocs dies, ara que tot just som al començament de la tardor.

Avançada la tarda, espesses i fosques nuvolades han començat a envair el cel empeses per un vent cada cop més agitat i inquiet. Com era d’esperar la pluja no ha trigar a descarregar amb força, peró a diferència d’altres vegades aquest cop ho ha fet amb una fúria i una violéncia del tot extraordinaria i poc habitual en aquest indret.

Sigui com hagi estat, el cas és que un bocí d’aquest mal vent ha tingut la audàcia de cargolar-se i baixar rebufant per la xemeneia fins aconseguir  fer fonedises aquelles  flames que tan de goig i servei em feien.

Sense donar-me per vençuda he sortit ràpidament de casa per mirar de rescatar-les i evitar que fessin cap mal. Les he buscades per tot arreu però   no les he aconseguit trobar, no eren dalt dels arbres ni cremant els boscos o les herbes dels prats, però per si de cas em resisteixo a deixar-ho estar. A més, per damunt de tot tinc curiositat per saber on va a parar el foc quan s’apaga.

Aquesta pregunta m’ha neguitejat tant que no he pogut deixar de donar-li voltes tota la nit, i no ha estat fins que ha arribat la matinada que he pogut treure l’entrellat. La resposta és ben lògica i senzilla, només hi ha un lloc on el foc pot acudir a nodrir-se per renéixer de nou quan se li apaga la vida, i aquest lloc és just dins les profundes entranyes de la terra.

També és de tots sabut que masses vegades el foc és signe de tota mena de calamitats i destrucció.  Hi ha qui diu que tan aviat com s’apaga torna ràpit a carregar-se  als profunds i foscos  abismes de l’infern, on es mantenen sempre enceses les calderes de “pere botera”, l’instigador de totes les conxorxes i malvestats d’aquest món. Peró aixó ja és tota una altra cosa.

Pilar Zabala

Octubre 2022