Era un dia que no s’acabava mai, estava cansada, avorrida, no em trobava bé. De sobte vaig tenir una idea i vaig agafar al diccionari. Mai m’havia parat a pensar la quantitat de paraules que podem fer servir, però en realitat les fem servir totes? Doncs es veu que si, d’una manera o altra. Obro a l’atzar una plana, agafo un llapis, tanco els ulls i faig un gargot a una paraula i… patapam!!! Ni fet a propòsit, endevines quina pot ser: Botriomicosis. No em vaig parar a mirar el que significava, i me’l vaig inventar. És una mena de mico estrafolari, tan lleig i esquerp que no el volen a cap parc zoològic, encara sort que no és cert i tot ha sigut una dèria de les meves, però de ser cert seria injust que per ser lleig i estrafolari no pogués tenir dret a què la gent conegués de la seva existència.
Clara Bruguera
Novembre 2020
![[Valid RSS]](http://www.blogueresdesantmarti.net/blg/wp-content/uploads/valid-rss-rogers.png "Valida el RSS")
Molt ben portada l’història del mico. Original i breu, dos característiques difícils de compaginar.
Visca les “deries” que et porten a escriure un relat tan ben aconseguit. Deixar-se endur un estona per el vagareig de la ment ès el millor que hi ha.
Una abraçada
Gràcies pel vostre comentari, està vist que de qualsevol paraula en treiem profit !
Clara, en el món que vivim segur que un zoològic faria la primera pesseta de poder ensenyar un mono tant lleig i estrafolari.
A més, caldria conèixer la visió que té el mono de si mateix i dels visitants que l’observen,.
M’ agradat molt la història.
Gràcies a totes, el que ens fa escriure la imaginació .