feb 05

 

índice98En Marcel conduïa per una estreta carretera que s’enfilava sinuosament muntanya amunt. La ruta era llarga. Feia dues hores que havia aturat el cotxe per descansar uns moments, omplir el dipòsit de combustible i prendre un merescut cafè a l’àrea que hi havia  al costat de la benzinera.

Estava cansat, però tenia  clar que no es podia entretenir  més. No li agradava gens conduir de nit. La tarda ja començava a declinar i volia arribar a l’hotel  abans no es fonguessin els ultims vestigis de claror. És per això que, al pas d’un encreuament de camins, va seguir les indicacions que assenyalaven una oportuna drecera.  L’endemà assistiria a  una important reunió on, amb grans paraules i foscos subterfugis, confiava aconseguir la firma d’un contracte que aportaria més diners a la seva creixent fortuna.

Passat un temps es va adonar que cap altre cotxe s’havia creuat amb ell i això el va intranquil·litzar. Avançava amb precaució, els ulls atents als revolts de la carretera i al profund abisme que s’obria pel costat dret. Certament la verdor i frondosidat del paisatge l’havien captivat en un començament, però ara la seva valoració davant la nova realitat que contemplava era una altra. La zona que travessava era gairebé desèrtica, només creixien matolls resecs i tota mena de plantes punxadisses. De tant en tant algun arbre solitari, més mort que viu, allargava les seves escanyolides branques al buit, tot buscant remei a l´agonia que el corsecava. En les altures, un parell d’aus carronyaires volaven en cercle a la recerca d’alguna menja putrefacta per als polls del seu niu. En l’horitzó grans i fosques nuvolades començaven a enterbolir el cel.

Tot just es trobava dalt el port de Mal Averany quan, sorprès per l’esclafit d’un tro poderós, en Marcel va estar a punt de sortir de la carretera. Segons després la  fogonada  d’un llamp va encegar-li els ulls un instant, el suficient per no adonar-se del senyal que recomanava conduir amb precaució pel perill de despreniments. Preocupat per  la  magnitut de la tempesta que el perseguia, en Marcel va prémer una mica més el pedal de l’accelerador i es va aferrar amb força al volant. Una paret de pedres esquarterades li feia costat en el moment que, al seu pas, una roca de considerable mida es desprenia de la seva mil·lenaria posició, precipitant-se  avall i enduent-se pel davant tot allò que entorpia el seu camí.

Tot va ocórrer en questió de segons. L’estrèpit del terrabastall va alertar  en Marcel que instintivament va frenar just a temps. El pedregot, que va passar com una exhalació pel seu davant, va aturar la seva carrera al bell mig de la carretera i ara jeia envoltat d’una gran polseguera i acompanyat d’un munt de terra, pedres i troncs escapçats. Es pot ben dir que en Marcel es va salvar de prendre mal gràcies als seus bons reflexos.

El contundent volum de la runa caiguda descartava qualsevol intent de seguir fent la ruta amb cotxe, i tornar enrera era totalment impossible justament en aquell tram de carretera per la seva estretor. En Marcel es va desesperar; es trobava emmig del no res, en un lloc que semblava deixat de la mà de Déu i, davant de la seva impotència, va començar a cridar tan fort com va poder demanant ajuda, però tot va ser inútil, la seva veu es perdia emmig d’aquella immensa soledat. Vist el que hi havia, en Marcel no va trigar a convèncer-se que, a curt termini, era poc probable que res ni ningú vingués a donar-li un cop de mà.

Per altra banda, deixar passar les hores mortes esperant dins del seu vehicle ho trobava inútil i insoportable, així és que ben proveït amb la llanterna i el paraigües que duia dins la guantera del cotxe, va prendre la decisió d’aventurar-se per un caminoi mig desdibuixat que semblaba néixer a un costat de la carretera.

No havien passat  més de deu minuts quan el gruix de la tempesta es va abatre  amb força damunt d’aquella planura tant de temps assedegada. Incapaç  d’absorbir amb rapidesael generós regal que li oferia el cel, l’aigua lliscava damunt la crosta aterrossada i dura d’aquella terra menystinguda.

Sense un lloc on poder aixoplugar-se, en Marcel es va plantejar dues opcions; o tornava enrera esperant alguna solució vinguda de ves a saber on i quan,  o bé seguia endavant plantant cara al mal temps. Va decidir seguir endavant.

Poc servei li feia el paraigües enfront les constants rauxades de vent. Degut a la mullena, duia la roba desagradablement enganxada al cos i els peus xipotejant impotents dins d’unes sabates negades d’aigua. També va sentir fred. En Marcel va maleïr l’hora en què va decidir endinsar-se per aquell paratge. Va maleïr la foscor,  l’aigua, el vent i la roca que li havia barrat el pas.

El llum de la llanterna que duia a la mà no va trigar a va fer pampallugues i a perdre  intensitat, poc després es va fondre del tot. Era evident que la pila havia envellit massa temps dins del seu contenidor. Arribat aquest punt, en Marcel va deixar anar un renec tan llarg i gruixut que hauria fet envermellir de vergonya el més groller dels carreters. Amb aquell renec va maleir la seva imprevisió, la seva mala sort i també tot el conjunt de dimonis de tots els inferns.

Sense llum i amb la lluna amagada darrera la tempesta, en Marcel va acabar perdent  el sentit del nord. Caminava totalment desorientat, tan aviat li semblava anar endavant com enrera, fins i tot li va fer la impressió que tornava a passar una vegada i una altra pel mateix lloc. Se sentia atrapat dins d’un cercle que es feia cada cop més estret i viscós.

Les forces ja el començaven a abandonar quan l’enèsima fogonada d’un llamp li va permetre veure, durant uns segons i a no gaire distància, la retallada silueta d’una mena de castell fent-se present emmig de l’espessa cortina d’aigua.

En Marcel estava tan desanimat i desesperat que va pensar que s’havia trastocat, que tan sols es tractava d’una al·lucinació fruit del seu desig d’ajuda. Es va dir que havia confiat trobar alguna humil cabana, però que de cap manera hi podia haver una edificació tan gran en un paratge tan desolat.

No va trigar a comprovar que no era cap miratge. Tampoc era un reflex de la seva enfebrada imaginació. Era totalment real. Al seu davant s’aixecava altiva una imponent mansió. En Marcel va palpar les pedres del mur que l’envoltava i va resseguir ansiós les seves parets cercant la porta d’accés al seu interior, però tot va ser en va. No va trobar rastre ni senyal de cap porta. Per no haver no hi havia ni tan sols un forat o una petita escletxa per on poder passar un braç o una mà.

El mur no era gaire alt i bé podia ser escalat amb facilitat, però les esmolades llances que eren al seu damunt descartaven ràpidament aquesta possibilitat. En Marcel  va haver de reconèixer que es tractava d’una mena de fortificació totalment inaccessible.

Extenuat, al límit de les seves capacitats i incapaç de prendre cap més decisió, en Marcel va tornar a dedicar una sèrie de renecs i prometences al més obscur avern dels inframons.

Un altre llampec va creuar espectacularment el cel. Els núvols van alleugerir una mica la seva foscor i la pluja va aturar de cop la seva arrauxada enbranzida.  El mal temps es va capgirar sorprenent molt de pressa i d’aquella situació tan sols en va persistir l’espessa boira que amagava les torres del castell.

En Marcel es va esverar. No esperava pas que les seves invocacions al maligne obtinguessin cap resposta. Tot tremolós va buscar la protecció del mur, va repenjar-hi l’esquena i sense adonar-se va fer un pas endins. Se sentia culpable de no haver mesurat els fets i les paraules i ara temia ser jutjat.  Es va recolzar  més contra el mur i va fer un segon pas endins. Més que espantat estava terroritzat. Es va estrènyer encara  més contra el mur i per tercera vegada va  fer un pas endins. Quan es va adonar ja era massa tard, havia traspassat el mur. Un calfred va recórrer-li l’espinada, el seu cos es va amarar de suor i una ardent cremor va començar a retorçar-li les entranyes.

Un darrer llampec va mostrar el que sempre ha estat. Un frondós bosc atapeït d’arbres magestuosos i robustos. Allà de fortificacions, mansions o castells, mai n’ha vist ningú.

Han passat els anys i en Marcel segueix desaparegut en misterioses cinscumstàncies. Les restes del seu cotxe encara són prop d’una carretera força transitada.

Pilar Zabala

Share and Enjoy:
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • email

Fes un comentari

  • Blogueres de Sant Martí

    Les Blogueres de Sant Martí som un grup de dones que es forma a partir del taller: "La teva veu a internet". Hem creat una finestra oberta a totes les persones on poder reflectir les nostres inquietuds sobre el que succeeix al nostre entorn.

  • Amb el suport de:

    www.xarxantoni.net
    Xarxa Comunitària de Sant Antoni
    www.farinera.org
    La Farinera del Clot

    EAMP
  • Sobre aquesta web:

    Valid XHTML 1.0 Transitional [Valid RSS]

    Aquesta web ha estat desenvolupada per www.femweb.info; utilitzant PHP, XHTML, CSS i JavaScript. Powered by WordPress