Joc de paraules: be, poma, bombeta de llum, mòbil

El dia més feliç de la meva vida va ser el dia que els pares em varen portar a Ca l’Agustina al poble de Montesquiu. L’Agustina, era cosina germana del pare. Ella i la seva família en Joan i el seu fill Ramon vivien en una masia a la vora del riu. Tenien un petit hort i era plena d’animals: gallines, conills, porcs, oques, ànecs i un ruc petit, però que a mi em va semblar un cavall. Ja he dit que jo era menuda, potser sis o set anys, no gaires més. Però del que em vaig queda completament encisada, va ser d’un be petit que havia perdut a la mare en el part i havien d’alimentar amb una ampolla de vidre plena de llet i amb una tetina a la punta.

Ens vàrem quedar prop d’una setmana i va ser el lloc on vaig gaudir d’un munt de noves experiències, per una nena de ciutat. Cada dia el Ramon m’enfilava sobre les seves espatlles perquè arribes fins a un gran pomer i agafes una poma vermella i dolça. Un dia va caure un xàfec ben fort d’aquells que duren uns quants minuts, però amb una pluja molt espessa que queia i repicava sobre les teules que cobrien la teulada de les golfes on  pujàvem per veure els llamps i tremolar amb els trons.

Al vespre dormia a la mateixa habitació que els pares, en un petit llit i on una bombeta de llum, plena de cagades de mosques i amb una llum groguenca i esmorteïda, era tota la il·luminació moderna de la casa, ja que ells feien servir espelmes i una llàntia d’oli per il·luminar-se per la casa.

Han passat molts anys i des de les hores sempre que vull relaxar-me tanco els ulls i recordo aquells dies a Montesquiu, amb l’olor de pomes, de pluja i d’herba fresca. M’oblido dels sorolls i dels fums de la gran ciutat. M’oblido de les pantalles de la televisió de la tauleta o del mòbil. M’oblido de les guerres que hi ha escampades per tot el món i m’oblido de les estupideses humanes que escolto cada dia.

Rosa C.L.