L’avi Amadeu anava amb el seu net Pol tot caminant per la platja.

La nit anterior s’havia desfermat una gran tempesta mentre que aquell matí el cel era blau, lluïa un bon sol i la mar estava calmada.

Cadascú portava una gran galleda perquè l’avi Amadeu considerava que era el moment adequat per agafar escopinyes i altres animals marins que s’amagaven a la sorra.

De sobte, darrere una gran roca veieren un gran vaixell amb els pals de les veles ben drets, però aquestes eren inexistents, així com tampoc hi veieren cap signe de vida. En acostar-se l’Amadeu cridà:

– Refonoll! Quin vaixell més gran! Acostem-nos una mica a veure si veiem com es diu.

El Pol que tenia bona vista, de seguida va cridar:

— Avi, aquí diu “Valent”. Quin nom més curiós per un vaixell

— No tan curiós -va respondre l’avi- ara ja sé quin vaixell és. El nom li va posar una expedició que anava disposada a explorar un món desconegut al Pol Nord perquè des d’un satèl·lit, els experts hi havien vis unes clapes molt verdes que semblaven vegetació, al bell mig del gel polar.

— Caram avi, i perquè jo no en sabia res? No he llegit enlloc que aquest vaixell hagués arribat a aquesta platja portant nous descobriments.

— És que aquest vaixell es va perdre, va desaparèixer i cap radar del món el va poder localitzar, així que no se n’ha fet ressò perquè és un misteri.

— Doncs a mi m’agradaria pujar-hi per veure que hi ha, potser descobrim alguna cosa.

— Bé digué l’avi. Amb alguna cosa ens hem d’entretenir aquest matí.

Agafaren una barqueta que la tempesta havia desfermat i deixat a la deriva a la platja i pujaren al vaixell. Estava buit i no hi havia cap detall que fes pensar que allà hi havien navegat persones, però el Pol en entrar a la cabina del capità veié sobre la taula el Diari de Navegació. L’agafà i després de llegir-ne els primers dies, va posar tota la seva atenció en el moment en què van trobar l’illot verd. El diari deia:

Després de navegar cent cinquanta dies, vam veure que s’acostava una boira molt espessa. Es va fer un silenci sepulcral i bufa un aire gèlid que en tocar els nostres cosso s’anava convertint en petites agulles de gel que ens agredien, deixant-nos el cos ple de petits foradets sagnants. Tot i això, continuarem el nostre viatge fins que vam arribar al final de la boira. Quan es dissipà veiérem davant nostre una formosa i verda illa. A la platja hi havia nombrosos ocells que mentre refilaven anaven repetint:

– No vingueu, no vingueu, és perillós per vosaltres i també per nosaltres, marxeu.

No vam fer cas i vam recalar en aquella meravellosa i solejada platja tota voltada d’un sotabosc molt verd i olorós. De sobte, un gran terrabastall va arribar a nosaltres. No sabíem aquell soroll d’on venia. Al cap d’una estona del sotabosc van aparèixer uns éssers forts i gegantescos que en digueren:

– Us hem avisat que no vinguéssiu. Aquesta és l’illa de la Pau i podem coexistir moltes espècies amb les nostres diferències sense que ningú ens discrimini, així que no volem que ningú ens descobreixi. Ara no sabem què fer amb vosaltres. Demà al matí us direm que hem decidit.

Jo com a capità, pel que pugui passar demà, he cregut convenint escriure-ho tot al diari.

Som al matí. Els gegants acompanyats d’uns animals estranyíssims, entre dinosaures , ciclops i altres criatures impossibles, han aparegut a la platja i ens han dit:

– No podem permetre que ningú conegui aquesta illa, així que hem acordat que tots vosaltres us quedareu a viure aquí ,ningú tornarà a casa seva.

I dit i fet, ens han fet baixar a tots, jo m’he amagat per poder escriure el final de la nostra història. Un cop han estat tots a la platja, els gegants i totes les altres rares criatures han començat a bufar al vaixell perquè s’endinsés al mar. Llavors un ocell s’ha adonat que jo encara estava a bord, ha cridat els seus companys i a picotades, m’han fet tornar a la platja. Les criatures han seguit bufant fins que el vaixell ha desaparegut de la nostra vista. Espero que arribi a bon port i que algú llegeixi el diari, almenys per entendre que ha passat.

Montse Sales