El Pol des del sostre d’una habitació d’hospital, veia com sota seu tres metges i dues infermeres contemplaven el seu cos tot punxant-lo per diverses zones, buscant indicis de què el coma en què estava submergit pogués esvair-se i el retornés a la vida. Estava divertit. Des de la seva posició veia al Dr. Rusco que tan jove com era ja tènia una coroneta ben despoblada, en pocs anys es quedarà calb, -va pensar- I la Dra. Margarit que portava aquell llarg serrell per dissimular les entrades que tenia i que com a dona una mica antiquada, devia pensar que no complia amb els cànons de bellesa preestablerts.
El Pol recordava el que havia passat. Portava cotxe nou i s’endinsà per una carretera fosca i solitària, per un indret on no passava ningú així que posà el cotxe al màxim de velocitat convençut de què no hi havia cap perill. No va comptar que la paraula ningú també l’incloïa a ell, així que quedà molt sorprès quan al cap de pocs kilòmetres li petaren les dues rodes de darrere desestabilitzant-lo i fent-lo xocar violentament contra un arbre.
Quan el recolliren, no donava senyals de vida malgrat que ell observava tot el que passava des de fora del seu cos. Estava en coma. Els metges, a l’hospital es feien creus de què malgrat que no responia a cap estímul, el seu cap no estigues destrossat amb la bategada tan forta que havia tingut. Feia una setmana que estava en coma i els facultatius no hi veien cap millora. La Dra. Margarit ja parlava de desconnectar-lo.
Mentrestant la seva consciència, fora del cos, anava pensant a cent per hora. Sabia que li quedava poc temps i va voler fer un repàs a la seva vida. Decidí que es mantindria viu almenys fins que hagués tret conclusions del que havia viscut i de tot el que li faltava per fer encara. Llavors es va adonar que el coma li serviria per descansar i no tenir altra feina que pensar el que havia de fer per tenir una vida més plena. De cop es va adonar que una vida plena passava per la comunicació amb la gent que l’envoltava, en participar conjuntament amb la humanitat per millorar aquest món que hauria de ser més bonic, més humà, així que davant la sorpresa de tot l’equip mèdic, va obrir els ulls i els va dir: i ara que cal fer? Posem-nos’hi.
Montserrat Sales