Títols de llibres escollits que han inspirat la següent narració.”El gos de Baskerville”, d’Artur Conan Doyle – “La pensió Eva”, d’Andrea Camilleri – “La ferida” de Berta Piñan

Encara no havia despuntat el dia quan un crit esfereïdor va ressonar per tota la casa. El gos de Baskerville que fins aquell moment dormia plàcidament en un racó de l’entrada va arrencar a bordar mentre corria a tota velocitat escales amunt.

- Què passa, què ha estat aquest crit? -va exclamar molt esverada la mestressa de La pensió Eva  mentre encenia a correcuita els llums del passadís.

Pocs segons després, el xerric de les portes que s’anaven obrint va afegir més confusió a les preocupades veus dels diferents llogaters. Un conjunt multicolor de pijames, bates i camises de dormir va envaïr aquell espai i, si no hagués estat per la dramàtica situació del moment, bé és podia pensar que es tractava d’una celebració de carnaval.

-Qui falta? -va dir algú. Com si fos un de sol, tots els ulls es van dirigir a l’única porta que era tancada, la que corresponia a la Vinyet, la jove estudiant de farmàcia que pocs dies abans havia arribat a la pensió. La mestressa va picar fort a la seva porta i en no obtenir resposta no va dubtar més, va treure la clau mestra que sempre duia a la butxaca i va obrir. Llavors tot es va precipitar, el gos seguia bordant llastimosament mentre, empenyent-se entre ells, els clients de la pensió reclamaven a crits el dret a ser els primers en entrar.

A la fi el gos va guanyar la partida i amb un salt digne del millor cavall de curses es va enfilar damunt del llit al costat de la Vinyet, que ara restava totalment immòbil i amb els ulls tancats. L’aspecte del seu rostre macil·lent els va fer tèmer el pitjor a tots, i més en adonar-se´n del rajolí de sang que partint del front anava tenyint de vermell el seu coixí.

Primerament ningú s’havia adonat que a terra, desmanegat i amb el vidre trencat, hi havia el quadre d’una madonna amb el seu nadó als braços. El quadre en questió feia anys que penjava damunt la capçalera del llit sense cap problema, però ara era clar que s’havia desprès i que en la seva caiguda havia colpejat i fet una ferida a la pobre noia. Per sort tot va quedar en un ensurt, no havia estat pas un crim, com en un primer moment suggeria l’escena. La Vinyet no va trigar a recuperar els sentits i un cop atesa La ferida tothom va respirar tranquil, però no del tot…

A dia d’avui encara ningú s’explica com va ser possible que aquell quadre caigués prescindint del seu suport, quan el clau que el subjectava seguia estant intacte al seu lloc, clavat a la paret.

Un alè d’obscuritat envolta aquest misteri. Ha estat cosa de bruixeria? De mals esperits? Jo no hi crec en les malastrugances, però ja em direu vosaltres on s’amaga el “qui i el com” d’aquest estrany esdeveniment.

Pilar Zabala