Tenia tretze anys, quan a casa em van preguntar que volia ser de gran. Jo ho tenia molt clar, volia ser monja de missions.

De petita m’agradava cuidar de les nines. Els feia el dinar, les curava quan estaven malaltes i les rentava i pentinava, explicava el que havia après aquell dia a l’escola. Un dia ens va venir a visitar un parell de monges. Deien que venien del Congo belga. Jo no sabia per on parava aquell país, només sabia que estava molt lluny. Ens van explicar que allà hi vivien uns nens que eren negres, que pasaven molta fam i tenien moltes malalties.

Portaven unes guardioles que ens van repartir a cadascuna de nosaltres, dient que sortíssim al carrer per demanar a les persones que ens donessin unes pessetes per salvar als nens del Congo Belga. Vaig ser de les que vaig recollir més diners. Aleshores ho vaig tenir clar. Amb aquells cèntims es podrien construir escoles i hospitals pels nens del Congo Belga i algun dia seríem recompensades. Tambè el cinema de l’epoca va tenir una part de culpa de la meva obsesió.

Els pares no van veure gaire clar el futur que jo havia escollit, i vàrem tenir una llarga xerrada. El seu argument amb més pes va ser, que jo era massa jove encara per entrar en un convent per preparar-me per les missions. Així que em van recomanar que em prengués un temps, potser un any o dos, en els que podria aprofitar per ampliar els meus estudis i fer pràctiques com a voluntària en algun hospital de la ciutat.

Em van convèncer i vaig matricular-me per fer ATS (Assistent Tècnic Sanitari), una carrera de quatre anys i amb dos anys de pràctiques en l’hospital que volgués escollir i amb l’especialització que més bona puntuació hagués tret en els estudis. Vaig acabar la carrera i vaig entrar a una clínica privada on es feia tractament de diàlisi a aquelles persones que els centres hospitalaris públics o clíniques privades ens enviaven. Érem l’únic centre mèdic a tot Catalunya que tenia els aparells i les maquines per fer aquest tractament. Allà vaig conèixer al que al cap de dos anys seria el meu marit. Els nens del Congo Belga, havien desaparegut. Ho que no sabia, és que després del primer any d’estar casada em divorciaria i marxaria a la República Democràtica del Congo com a voluntària a Metges Sense Fronteres.

La vida et fa donar moltes tombarelles.

Rosa C. L.