Pobre Fi¡ Els impostos, els deutes, la misèria per poder viure; la treien de polleguera, la feien veure les estrelles i gairebé tots els planetes de l’Univers. La vida anava passant sense adonar-se i la portava cada top més i més amunt, cap aquest cel promès que marca el fi de la nostra vida. Però no… !

Un dia va tallar en sec tots aquests lligams que l’angoixaven tan i va marxar de casa i d’aquesta ciutat on ella creia que podia ser feliç. Un cop abandonat tot, es va instal·lar a una masia dalt de la muntanya. No cregueu que va tirar la tovallola.

Allà tranqui-la, sense deutes ni angoixes, va fer una gran rialla que encara porta a la cara i acompanyada d’en Bob el gran danès i del Raspall el gat més feréstec del món, va posar-se a crear aquests comptes tan bonics, que van junts amb unes titelles  d’allò més divertides, i que fan les delícies de tantes i tantes criatures.

I sí, va tornar a Barcelona, un any per Sant Jordi per firmar els llibres que els nens l’hi adreçaven amb aquelles carones d’admiració, respecte i estimació. I va ser feliç!

I ara passa en Bob i ara ve el gat i el compta s’ha acabat.

Pepa Fortuny